dimarts, 17 de desembre de 2013

                                      E L  D IA  Q U E    TO R N A R À S
                          2n Premi al Concurs de Relats breus Joana Raspall
 


     Després de tantes estacions passades en aquell terrat i tanta terra a les ungles, ella mateixa havia esdevingut una flor, una alegria que cada matí s'esporgava els anys tan lentament viscuts i es vestia amb un somriure esbiaixat de color clavell, el rubor de les roses sobre els pòmuls eixuts i el blau dels jacints mal difuminat sobre les parpelles vençudes. Al cabdell marcit del seu monyo es lligava pomets de gessamí a l'estiu, un pensament a la tardor, clavellines a la primavera i les violes grogues quan arribava l'hivern.


       El món en què es reduïa la seva existència depenia de les seves mans, de les seves paraules i cançons de color sèpia que amb veu estrafeta feia ploure com una rosada amable sobre cada pètal. Tenia una cura maternal de la seva procreació vegetal. Cada llavor que brotava, cada nova fulla, cada pistil nou que es mostrava, ho feia sota el seu esguard incansable de verd clorofíl·lic. La saba que bategava sota la seva escorça argilosa era la mateixa saba que sadollava els rosers.

La gènesi del seu jardí no li guardava secrets.. Era capaç de sentir respirar aquell món florit que conformava el seu paradís de vint metres quadrats i enrajolats on els testos s'alçaven desafiant l'espai i on només uns peus avesats com els d'ella eren capaços de moure's-hi amb seguretat. Era aquesta capacitat de moviment el que la feia diferent a les altres flors.




       Perquè ell li havia dit que l'amor és com un jardí que cal cuidar perquè no s'assequi. I ella havia après a fer-ho. Sabent-se el nutrient principal del seu verger, homenatjava així la seva unió amb l'home que estimava.


Desprenia les paraules dels seus llavis com gotes minúscules de plugim. Passava la mà sobre les begònies com qui acaricia una aura, acaronava els estams amb el palpís dels dits, i mentre ho feia cantussejava un collage de cançons de Machín.



t                      t                      m                       p                        q                             c

   e               e                   i                                i                             u                  o

q                       a                v                        n                                 e                    n

   u              d                  i                                t                       p                       a

i                      o                   d                            o                        i                       m

    e               r                    a                                o                  n                                    o

r                      o                    a                      o                     t                                o

    o                                   a                       o                             a                                 o

o                                             a                      r                                 s                               r . . .

o                                          a



       Els matins, quan sortia al terrat, ja la banyava la llum del dia recent nascut, les hores li lliscaven asseguda a la seva cadira de vímet esfilagarsat, vetllant la seva reserva botànica com una mare amatent del seu bressol. Sovint, arraulida en la manta descolorida amb què es cobria les cames cansades, se li adormia la tarda a la falda.

Ella també era una flor, a força de primaveres vençudes, amb tant de substrat a la pell, i les seves arrels més profundes a mida que s'atansava al cel.
 
      Sí, l'amor era com un jardí que calia cuidar. Però ell li ho havia dit molt abans de deixar-la per una dona de pètals més turgents. I tal com n'esporgava les flors pansides, esbrotava les fulles on la veritat se li marcia i arrencava de la memòria allò que no tenia cabuda en el seu terrat.
I així, s'havia quedat amb una única fulla en blanc on havia escrit la darrera esperança que l'esperonava a viure només per un sol instant: El dia que tornaràs.

       Una tarda d'abril, la Roser va fer la seva darrera fotosíntesi, quan li vaig pujar el sopar ella ja es tancava com un capoll i amb un fil de saba a la gola em va dir No deixis que es morin, cuida el jardí, que ell tornarà.
I potser perquè encara és viu, potser perquè ja és mort, ell no ha tornat.
Des de casa veig el seu terrat. Ara hi viu una parella d'italians, jo diria que són gais. Han posat gespa artificial i moltes llumetes petites al voltant, només hi tenen una buguenvíl·lea. Gentils ho són, em van ajudar a transportar tots els testos de la Roser al meu terrat.
Jo no sé cançons de Machin, però des que els poso música de Chopin i Bach s'han enaltit, les prímules han esclatat com mai aquesta primavera i les margarides s'han multiplicat.
Qui sap si algun dia ell tornarà...

Eva M. Bosch

dijous, 19 de setembre de 2013

Poema de Carn i Os

                                            POEMA  DE CARN  I OS
                                   Flor Natural als 141 Jocs Florals de Sants i La Bordeta
 


En el llenç d'os que cobreix el meu pensament
Jo parpella alada    Tu aigua, tu sal
del teu reflex Jo llum
Tu sobtada resurrecció en el meu lòbul frontal


Un univers d'astres dansa, gira i ens crea
Jo atles Jo planeta     Tu axis Tu anell
Jo escàpula de neu     Tu el sol
Faristol Jo de la teva cintura     Tu agulla solar en la meva jugular


La nit es desploma sobre les paraules i despulla la nostra ànima
Nua Jo de nom       De verb Tu vestit
Jo marbre       Tu cisell
Jo frase arraulida al teu coll       Tu paladar de la meva oració


Jo primera temptació de la teva falange distal
Incalculable batec

                                                t a c    t a c   t a c

Jo únic habitant de la teva red vascular
Colom aletejant sobre el nostre teixit
Tu au en ascens per la meva sang arterial
I Jo la nit       I Tu el bosc
Llavors Jo lluna        I Tu udol


Jo ona de pols en el teu pols
Tu fibra del múscul que em conté l'impuls
Jo febre        Tu ploma de la meva parpella
Jo pell         Tu salabror

Columnes d'aire vertebral
Jeroglífic de noms i de formes, aiguaneix de cossos
Tu riu        Jo llera
Eclipse
Lluna sorpresa de carn solar
Incalculable batec

                                                 t a c  t a c   t a c

Jo aigua a la sal
Tu gebre en la meva concavitat
Aiguaneix de sols
Sang al galop
Aiguaneix de vida

                                                 Eva Moreno Bosch

Ser de Pluja



S E R   D E  P L U J A 
Viola d'Or als Jocs Florals de Sants 2013

 




Ser de pluja

No sentir-me sotmès

ni a la paraula ni al gest

Ser cristal·lí i translúcid

gestar-me sota l'epidermis d'un núvol

nodrint-me de silencis

creixent en la llum celestial

i dur el sol en cada àtom



Ploure amb la cadència d’un salm

i davallar amb justa lleugeresa

coronant cada cim

saltant el congost i la gorga

sense el dolor punyent de ses arestes



Ser d’aigua

Acaronar els marges del riu

i cantar el llenguatge dolç

de les pedres de tartera



Lliscar per tots els finestrals

i amarar amb dits aquosos

l’herba tendra dels prats



Llevar l’aroma del romaní

que hi ha al voral dels camins

i sadollar així

una natura amansida

que s’adorm amb la rosada

arraulida a ses mans



Ser líquid

I passar per la vida

sense la gravidesa dels mortals
 
Fluir
i arribar a bon port
amb el conhort de qui ha emanat
de manera precisa i total
Llavors hissar-me a un cel diví
i tancar el cercle vital


 
                                                                                               Eva Moreno Bosch

dijous, 15 d’agost de 2013

Tu nombre




Tu nombre

e s  u n   p a í s

cuyas costas bautiza el agua de mi boca

país santuario de ventana entreabierta

que desvela un paisaje de pulso etéreo

al que me destierro

                                                       e  n

                                                                   f o r

                                                                             m a

                                                                         d e

                                                                   l l

                                                           u v

                                                i a

                                                      e s

                                                            c a

                                                                  s a

y desciendo a latir

en tu leve latido

t a c c t a c c

Hay en tu país

donde dice

p i e l

un páramo en que

vivir es morir mientras te besa la vida

Aquí me destierro

cuando me sobrevuela el

p

á

j

a

r

que escapa o de tus ojos

y me corona una luz

de carne y hueso

t a c c  t a c c

Nada me mueve

ya nada me defiende

nada se aparta

                                                sólo                sólo

                                                mi                   tu

                                             c u e r p o   c u e r p o


                                                                                    Eva Moreno Bosch




divendres, 2 d’agost de 2013

Retrat en Sèpia

                          R E T R A T   E N  S È P I A 
 



         Quan el ferrocarril emboca l’estació de Valldoreig la Irina redreça el cap que recolza a la finestra del vagó, badalla , s’incorpora, agafa els fardells i es prepara per a baixar.
Enfila el passeig dels arbres i camina durant vint minuts. Malgrat que ha nascut en una latitud d’allò més gèlida on els boscos d'avets centenaris lluen un mantell blanc gairebé tot l'any, el seu cos lleu i afeblit mai no s’ha avesat a les baixes temperatures, i l’aire que sempre bufa en aquesta avinguda multiplica la sensació de fred.
Volteja un o dos cops la casa dels Claramunt fins que el rellotge marca les vuit, i amb rigorosa puntualitat prem el timbre. La mestressa la saluda amablement i li dóna instruccions per les tasques del dia.
La Irina es posa davantal i sabatilles i comença una dansa de draps i escombres que no s’atura fins a migdia, quan és sola a la casa i fa un respir. Per bé que la senyora Claramunt li fa confiança per servir-se el que calgui per esmorzar, la Irina , potser per no abusar o simplement per pudor, es treu de la bossa una carmanyoleta amb panses i ametlles, poquetes, perquè és de poca vida i al seu cos de pardalet ensopit no li cal més. Esmorza al safareig. La remor de l’assecadora i l’escalfador la relaxen, si es pot dir així, perquè la seva naturalesa lenta i asserenada mai no s’ha vist sobrepassant els límits de la calma. Durant uns breus minuts bada. Hi té al safareig una ràdio que li deixà el senyor de la casa. Poder per mandra o per indiferència ni tan sols ha mogut el dial de la posició inicial .A vegades la posa, encara que no entén gairebé res, el xiuxiueig de tot plegat li resulta confortant , la transporta a les llargues jornades viscudes al teler on treballava la mare, i passava les hores infinites jugant a fer rodolar els cabdells de fil mentre la senyora Marenko esfilagarsava la seva breu existència entre la maquinària.
Tot seguit fa les habitacions. Primer la del noi gran, on sempre hi regna un desordre desconcertant. Hi té fotos de nus en blanc i negre per totes les parets i centenars de revistes de fotografia escampades per tots les racons. Al noi no li agrada que li remenin les revistes i sovint la mare li reprova que no es deixi endreçar les coses però per a ell aquell desordre és un sagrat sistema d’ordre per on s’hi mou amb tota comoditat. La Irina ho sap i es limita a escampar la pols amb el plomall i fer el llit.
Després fa l’habitació de la Nataixa, la petita de la casa. Abans aquesta cambra era destinada a acollir ocasionals convidats- si bé ella amb tants anys no n’havia conegut mai cap a casa dels Claramunt – era una estança sense vida pròpia , com un ventre buit, o com aquelles fotografies de dormitoris que surten a les revistes que la mestressa té al revister del saló i que a la Irina li semblen tots iguals: bonics, sí, però sense identitat, no hi ha res d’espontani en la disposició de les peces, el desordre és simulat i els detalls tan casuals com absurds, com ara les flors sobre el llit o les cortines desbocades al vent, massa forçats. Sempre s'ha preguntat què hi troben les dones d'aquestes contrades en aquestes revistes.
Però des que ha arribat la petita Natasha aquesta habitació esclata de primaveres cada dia. L’olor de sol de la seva infantesa es queda impregnada en les robes del llit i els estors .Les seves riallades ressonen en els mobles i les parets .
La Irina obre la finestra per ventilar, però ho fa amb cautela, com si tingués por que aquells regals sensorials s’escapin amb infantil curiositat cap a l’atmosfera exterior .


Sobre el xifonier hi ha tot de fotografies de la nena disposades en una col·lecció de
marcs de fusta blanca decapada i endreçats per mides de major a menor, sense que es correspongui amb l’ordre cronològic de les imatges.
La Irina es deté cada dia davant aquell santuari d'imatges i les pren d’una a una, n’acaricia el marc, el desa, en pren un altre, com qui acarona un tresor tan cobejat com inabastable. En una de les fotos la Nataixa és als braços de la Mercè Claramunt, la seva recent mare adoptiva, al darrere d’elles reconeix els edificis de la Plaça de la Independència de Kiev. La nova mare té un gest serè i satisfet, aferra fort la petita que, amb el seu minúscul any de vida, manté els ullets perduts en la confusió i duu aquella ombra del desempar que mai no desapareix plenament de l’expressió dels abandonats.
La Irina eixuga amb el dit la llàgrima que ha vessat sobre el vidre de la foto i el retorna al lloc.
Sospira de manera lleu i petita. L’ únic pont que uneix el present i el passat de la seva vida i el seu país són tres retrats que duu sempre amb ella dins un vell estoig de pell rossegat pels anys. En una d’elles està al costat de la seva mare, aquest asseguda en una augusta butaca i amb gest autoritari, ella, amb dos o tres anyets, fa una ganyota més propera a la resignació que a la alegria pròpia de l’edat. En una altra de les fotos és la Irina qui sosté la seva filla Iscra de sis mesos, és menudeta com un ocellet.
A la darrera de les imatges l' Iscra està asseguda a les faldes d'una dona, però les tisores n'han tallat mig pla i no se'n veu el rostre, aquí té poc més d’un any i està presa uns mesos després que la Irina abandonés el país, el passat, la família... la vida, i pesa en els seus ulls aquella mateixa ombra de desempar.

Retornada al present imperatiu, Irina Marenko retorna els marcs de fotos de la Nataixa al seu rigorós ordre inicial. Tanca les finestres i la mirada se li queda encallada al cel . Sovint es demana per quin estrany designi es mouen els fils de la vida, perquè tot plegat li sembla un joc sense raons.
Tanca la porta de l'habitació de la nena molt delicadament, com qui tanca una caixeta de música amb por que la ballarina prengui mal. Poc a poc reprèn la dansa rutinària dels draps i la pols.





                                                                                                                        Eva Moreno Bosch

dijous, 1 d’agost de 2013

Eco Fósil

                         E C O    F Ó S I L




Sin más horizonte que tus ojos frente a frente, donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo



Me ilumina la luz del cometa
que después de ser extinto me ilumina
Me moja aún la lluvia
que aquella noche inflamada nos mojaba
Quiero quererte
como querís tú el fruto arrancado en verde
Hubo un velo de niebla colgante
desde tus manos hasta mi pubertad
y dos cuerpos abietos por un solo eje
eje sobre el que gira la tierra
gira el eje en torno al sol
mientras parto de un lustro hacia otro lustro
y vuelvo al mismo lugar:
no existe tiempo – no realidad
nada que nos pueda negar
Detonador de mi eclosión
carburante de mis versos
Quiero quererte
amar el eco fósil de tus versos
En los nuevos meridianos en que habré de nacer
en otra latitud volver a morir
en otra coordenada de la palma de mi mano
en los vastos jardines sin aurora
en el solsticio aquel
en que tu propia luz incida
limpia y neta
sobre mi blacura abierta

dijous, 11 de juliol de 2013

Nocturno de Locura




                                N O C T U R N O   D E   L O C U R A



TÚ dices que la noche no se atreve a tocarme

pero a veces sospecho que clava sus ojos vertiginosos en mi cuello

y amanezco desbordada de astros y locura


LA NOCHE dice que tú no osas rozarme

pero a veces te intuyo descargando una mirada de fuegos diminutos en mi nuca

y amanezco en la mitad de una hoguera de locura


Entonces , no te sorprenda

si me hago de noche

si se me transparenta el delirio

si apoyo mi nocturnidad en tu hombro

si me resbala la cordura de las manos

si te arrastro al incendio del deseo

si nos perdemos aleando

tanta locura



                                                                                  Eva Moreno Bosch


 

dimecres, 10 de juliol de 2013

Todavía cae la lluvia

    

         T O D A V Í A    C A E   L A   L L U V I A

Amor, pájaro de ojos oceánicos, hoy una constelación de aves me ha sobrevolado y el remolino de sus aleteos ha dejado el cielo rasgado de horizontales heridas que dibujan un ocaso, el día marchó de puntillas y fue súbita la oscuridad celestial. Anclé la mirada a una vela de llama serena , aferrada a mi iris danzaba altiva una esbelta gota de fuego, cerré los ojos y ví aún contundente su flamante presencia, se tornaba verde y más tarde violeta. Acaso eras tú?
Amor, te digo amor y no sé a quien hablo, he pronunciado en mitad de este atardecer tus múltiples nombres y todo me respondía.
Por eso te escribo, amor, y en cada línea te dejo un pájaro oculto.
Y escribo sobre la camaleónica piel de la vida mientras la lluvia inicial escribe sobre la arena puntillando la superficie de la playa.

Amor, cima de todo el bienestar, si esta arena fría en que hundo mis pies viera hundir también tu cuerpo de nube dejaría mis dedos sumisos al impulso aferrarse al lazo que rodea tu cuello de árbol antiguo, después buscaría aquel hueco que hallé entre dos ramas, refugio de mi frente más tersa, nido donde rompe su cáscara el beso. Amor, bosque de noble madera, tu nítida desnudez cubriría con un manto de cálido aliento, dejando mis manos ser anchos volantes, dejando mis besos ribetear delicadas puntillas por tus fronteras, dejando a una aguja de luna bordar en el centro los nombres que tú y yo tenemos. Pero no hay una luna esta noche y mi piel añora calor.


Amor, cáliz de mar de agua dulce, contra las aristas rocosas lancé estos pensamientos y una nebulosa se alzó con voz de lamento, aquel vapor se posó sobre estas hojas y, al dejarlas sobre la roca, la humedad imprimió en ellas la tinta que hoy te habla. Lo ves, amor, siempre hay un fragmento de universo donde estamos escritos y es cómplice y testigo de lo que nos hemos dicho y de lo que ya nunca nos diremos.

Aquí, cerca de mí, dos hombres lanzan al centro de la noche sus cañas y, sabes amor, no esperan nada. Yo adivino sus rostros curtidos de mar en la tímida luz del fanal, dicen pocas palabras y de vez en cuando en sus cestos entra una agitada fosforescencia de plata, ellos se miran y levemente sonríen y son felices porque no lo esperaban. Y tú, amor? fuego beduino de bienvenida, me pregunto si tú me esperabas.

Amor, hiedra trepadora, aquí dejaste olvidadas raíces que ahora oprimen mi voluntad. Vida, si te acuerdas, las vendrás a buscar?
Cerca de mí, agreste corcel, aún te siento cabalgando desbocado mi vientre pradera. Aquí te amo y, contra mi voluntad, del centro de mi noche te aparto porque tampoco yo debiera esperar nada.
Amor, planeta anillado de risas , todavía cae la lluvia, y sé que aunque mi tierra no vuelvas a calar no te habrás ido porque ya eres carne de mi carne,   p u r o   a i r e.

Pare

Pare, avui he dut a mort el colom blanc,
del que jo he estimat n’era el fruit en carn



    PARE

    A força d’ungla i dent
    he obert un buit a terra
    hi he sepultat l’ocell
    durant la nit sencera
   El seu darrer batec
    el duc en la sang freda

Per haver la llum del dia / Ad Finem

I    
 
SOVINT
per algun ignot  designi
la llum em fuig
la foscor porta malhora
el camí esdevé feixuc
un niu de pedres
se m'instal·la a la gola
i nu de  somriures i  somnis
em ploro

I així,
em neixen perles als ulls
i el neguit d'aquelles preguntes
que ningú mai no ha respost
és una llosa en les parpelles

Tot és tempesta
i poc m'importen les hores

Llavors
rere l'instant més obscur
neix un feix de llum
que  em retorna la força

Sovint
 resorgeix aquesta fe
que m'empeny i m'esperona
que ve d'antic i és nova
alhora


II

És quan la llum s'esblaima
que la foscor porta malhora
Només el sol és certer
per ser l'alba d'uns
i el crepuscle d'altres
potser

Avui és cèl·lula, embrió
la mica de riu fresc
que et corre entre les mans
- així l'instant present-
I en aquest demà
fet de supòsits
teixit d'il·lusions
només el sol serà certer
per ser la primera llum d'uns
i la darrera d'altres
potser


III

PER  HAVER  LA LLUM EL DIA
obro de bat a bat porticons
i descorro la cortina
deixant el vel vaporós
anar a caprici dels vents
l’esperit deso
generosament desclòs
vora el finestral
per haver la llum del dia


Des del llindar de la pell
m’omplo de cada fragment de matí:
la rosada en les fulles
la salabror en l’aire
remors de les cases veïnes
la música en els arbres
les ditades de sol a terra…
i tot, tot, en mi 

M’omplo de cada avui
que se m’arrapa als ossos
i amb els ossos, plens d’avui,
estimo la llum de cada dia
i la cançó floral
que els arbres declamen,
i l’aire petit
que em refà per dins
i tot, tot, des de mi

Estimo a llom d’un cavall indòmit
de llargues crins blanques
que m’habita al pit
on batega feréstec
sense pautes
Pels seus  ulls veig
la  refulgència  de cada instant
i sento Gratitud,
el mot més gran.

Si pels ulls no mirés
ploraria el que no tinc
la llibertat que no sóc
la fera a punt d’amor
que em queda dins,
les ombres punyents,
la certesa ignota,
i la  que conec,
I ,malgrat tot, estimo cada llàgrima:
aquella que et dic
i aquella que em queda dins
perquè per elles sóc vida i vida dono

Des del llindar de la pell
m’omplo de cada engruna d’amor
que sovint plou
de manera imprecisa
paorosa, fins i tot
perquè per ell prenc vida
i vida sóc


                                                                               Eva Moreno Bosch