dissabte, 21 de juny de 2014

ÀLBUM DE FAMÍLIA





                                             À L B U M   D E   F A M Í L I A 
                                   







    Ja feia prop de dos mesos que m'havia separat, em trobava tant desorientat com el primer dia. Tot el que fins ara havia donat sentit a la meva vida ara em resultava desconcertant. Els amics que teníem en comú es mostraven distants, suposo que no sabien ben bé de quin bàndol posicionar-se. Ella continuava tan hostil. El barri que sempre havia estat per mi proper I càlid més aviat m'encomanava desesperació, i aquella disbauxa que invadia els carrers de Gràcia en aquells dies d'agost se'm feia insofrible, no entenia com la gent podia tenir tantes ganes de gresca. Només volia fugir.



    No em va costar gaire trobar un pis de solter a un carrer més aviat ignot de Sants. Trenta-cinc metres quadrats que s'ajustaven perfectament a la meva solitud tan poc concorreguda- la meva precària situació econòmica tampoc no donava per més- i un pati delimitat per alts murs esgrogueïts que vaig pintar de blanc i vaig farcir de testos amb flors que, per bé que se'm morien la majoria de manera prematura, em mantenien ocupat en les estones en què no era capaç de trobar la inspiració per escriure els articles que setmanalment em requeria l'editorial.

A més, el gran avantatge d'una planta baixa és que no et cal agafar l'ascensor, i això m'estalviava de les estèrils converses pròpies d'aquell metre quadrat i etern recorregut quan es fa en companyia d'algun veí.

Fugir significava començar una vida nova en un barri on ningú no em coneixia, on ningú no podia descobrir les banyes que al meu carrer natal de Gràcia tothom sabia que duia, menys jo.

Vaig pensar que el meu pati de flors moribundes era un bon lloc per començar la novel·la que sempre havia volgut escriure i que mai no havia sobreviscut més enllà de les primeres planes. Però les meves expectatives es van veure certament frustrades quan el primer dia que instal·lava el meu portàtil a la taula de pvc que vaig comprar expressament i atacava la primera frase de la meva novel·la, un raig d'aigua provinent del pati del costat va burlar el tancament de bruc que delimitava els dos patis i va venir a caure amb una precisió admirable sobre el meu teclat, de manera que va quedar amerat i ben espatllat. Per molt que vaig cridar en vers el patí veí – el bruc era tan espès que no deixava entreveure res a l'altre costat- no vaig obtenir cap resposta.

Incidents similars amb la mànega del veí es van anar repetint els dies posteriors, de manera que em mullaven sistemàticament tota la roba estesa. Però el meu veí semblava ben sord a totes les meves queixes. Així és que al final de la setmana la ira em va vèncer i vaig anar a picar a la porta del costat, portant en mà un tou de roba xopa i la factura de la reparació del portàtil.

Sempre he estat un home més aviat apocat. La meva ex ho atribuïa a un col·leccionable de traumes infantils que no sabia superar – tampoc ella, que era psicòloga, havia fet res per ajudar-me a fer-ho - i sempre es va limitar a retreure'm la meva indecisió i falta de maduresa. Començar una vida nova significava també, doncs, plantar cara al meu passat i, sobretot, a la meva ex.

Em van caldre unes quantes pulsacions al timbre, les darreres de manera molt insistent, sabia que hi eren perquè se sentia la ràdio a un volum considerable des de fora. Quan ja era a punt de desistir una dona gran va obrir la porta. Deuria tenir prop de vuitanta anys, coberts amb un maquillatge un tant histriònic. Però els duia amb molta dignitat, per bé que forçava els ulls de tal manera que donava entendre que hi veia i hi sentia més aviat poc. I somreia, amb una naturalitat i senzillesa com si no hagués fet res més en la seva vida.

Gairebé no em va donar temps a llençar-li la cavalleria, els seus ulls es van anar esforçant més i més en enfocar-me a mesura que creixia més el seu somriure i abans que pogués dir-li res se'm va llençar al coll i va començar a besar-me de manera reiterada i infantil. Entre petó i petó anava deixant anar frases que l'excitació no li deixava acabar Fill meu, fill meu... quina alegria...ai..fillet...jo ja sabia..jo...que tornaries..fill

Tots els meus esforços per desempallegar-me'n eren endebades, la seva força maternal era tal que de res no servien les paraules amb què intentava dir-li que jo no era cap fill seu. L'escena deuria perdurar uns segons però em sentia tan ridícul, allà palplantat amb la roba a una mà i la factura a l'altra mentre ella invadia els límits de la cortesia i em deixava les galtes dibuixades de pintallavis vermell sobrassada. Fillet, però no et quedis aquí, passa... passa...ai...que feliç em fas... I més petons. Em va fer passar, sorda a les meves objeccions, em va fer seure, em va preparar un berenar: pa amb oli i xocolata, com a tu t'agrada, sempre tinc xocolata a casa, que sé que t'agrada tant fill, oi, reiet? Ja sabia jo que vindries... i això? Has dut roba per rentar, que maco ets, porta, porta, ai...com t'ha anat per l'estranger?..ja tens “nòvia”?

I així em vaig trobar fent de fill postís, berenant pa amb oli i xocolata, cada cop més rendit a la meva incapacitat d'escapar de la situació, en part perquè ella no em sentia, o no m'escoltava, i xerrava com si s'hagués estat guardant les paraules durant mitja vida, i en part perquè em feia pena aixafar-li la il·lusió de reveure el fill i, encara més, retreure-li la seva poca delicadesa amb la mànega al pati.

No sé quanta estona vaig estar amb la meva “mare” adoptada, volia que em quedés a dormir tant sí com no, em va ensenyar el meu llit: una vànova de ganxet el cobria, recolzada al coixí una nina d'aquelles de la mili i un gosset de peluix descabellat de quan “jo” era petit. Tot plegat tenia el color d'una foto dels anys seixanta. Els meus dispositius d'emergència – que d'això sí que en tinc, malgrat que l'ex mai no ho va saber apreciar- van disparar la meva inspiració literària i em vaig inventar una vida atrafegada, un torn nocturn a la fàbrica que no em permetia pernoctar enlloc, i una promesa de tornar l'endemà a berenar sense la qual la “mama” no m'hagués deixat marxar.



    Un cop al vestíbul em vaig veure sense la roba mullada que portava a l' entrar i amb la factura encara a l'altre. No vaig poder evitar mirar les bústies per conèixer la identitat de la meva peculiar veïna. La senyora Consol Casajoana Maimó era la mare de Genís Vidal Casajoana, això era fàcil d'entendre.

El que no m'era fàcil d'entendre és amb quina inèrcia vaig deixar-me dur, dia rere dia, per les atencions de la senyora Consol. Gairebé esperava l'hora de berenar per presentar-me puntual a casa seva- nostra si es vol dir així – amb la sòlita roba xopa per a rentar, i un capítol nou de la meva vida de Genís per a explicar-li. Havíem vist tots els àlbums de la família: quan la mama es va casar, jo en braços del papa abans de morir, la casa del poble, la tieta matant un conill, les excursions amb el sis-cents. Tota aquella vida feta d'imatges em permetia rememorar amb ella el nostre passat i inventar el meu present, mentre passaven les tardes en els seus trenta-cinc metres quadrats idèntics als meus, de no ser que el seu pis tenia forma invertida al meu i del seu pati, que lluïa un desplegament de roses i geranis que, de segur, es nodrien del seu somriure amorós i les paraules que ella els professava.

De tant en tant em feia un tapet de ganxet o em comprava uns calçotets – sempre de dues talles més grans- i em cuinava els plats que més m'agradaven: el seu fricandó aturava el món. Jo també tenia detallets amb ella: el pastoret de Lladró que li va regalar la tieta tenia una mà trencada i li va fer molt feliç que li'n comprés una de nova.

Fa un parell de setmanes li duia una capsa de galetes Cuétara - ella tenia dèria per les embolicades - però ningú no va obrir la porta. Mentre picava amb insistència una veïna va sortir de l'ascensor: Que no ho sap? Ahir al vespre,mentre estenia la roba, la vaig veure estesa a l pati, sembla que hauria relliscat i es va donar un cop al cap, així que vaig trucar la policia i van venir l cap d'una estona, però no hi va haver res a fer, ja ho deia jo que a la seva edat no podia estar sola... vostè és algun familiar?

La vaig deixar parlant sola.

Abatut, amb la capsa de galetes a la mà, vaig sortir al carrer i vaig començar a caminar sense rumb, no me n'adonava que feia sempre la mateixa volta a la mateixa illa, no sé quantes voltes vaig fer ni quanta estona va passar, els meus peus caminaven endavant mentre jo mirava amb el pensament enrere i el desconsol m'estrenyia els lacrimals.


La seva cerimònia d'enterrament va ser d'allò més senzilla, poca gent, poques llàgrimes, només les meves que no sabia com amagar des de les files posteriors de bancs. El seu fill Genís no va venir. Les veïnes de l'entresòl no es van poder estar de fer comentaris ni jo d'escoltar-los. Pel que vaig saber el fill ni es devia haver assabentat encara, i si s'hagués dignat a venir, complint condemna com estava a l'estranger, ho hagués tingut ben difícil. Tot i així, segons comentaven, la Consol havia perdut la realitat de vista i es negava a acceptar el descarrilament del fill, pensava que era a l'estranger, triomfant a la vida en alguna professió que no va saber mai definir.



    Uns dies més tard vaig rebre una carta certificada d'un notari en què se'm notificava que la senyora Consol Casajoana Maimó, i deia el seu DNI i adreça, havia expressat en vida la seva voluntat de deixar com a únic hereu dels seus béns immobiliaris i econòmics el seu fill adoptiu Jesús Miralles Tort, i deia el meu DNI i la meva adreça.



    Arrossegar tres caixes pel replà m'ha bastat per a fer la mudança. No he tocat els mobles ni les figuretes, trobo que donen caliu a l'estança. Només he tret la foto d'en Genís del marc de plata i hi he posat la meva. Aquesta tarda he escrit el punt final de la meva primera novel·la : Àlbum de Família.


                                                                                                                                   Eva Moreno Bosch

dilluns, 5 de maig de 2014

La Tardor als llavis

LA TARDOR ALS LLAVIS
2n premi XVI Concurs Literari GAT Torelló



Entre tu i jo
hi havia dos mons
i una finestra que els demarcava
Dins, nosaltres dos
fora, la tardor

Dèiem tants silencis
que omplíem d’oracions
i absorbíem el vi
d'aquell altre món
sobre una catifa esllanguida

L'octubre ens sotjava
destil·lant colors foguers
com una aquarel·la en l'aigua
No es n'adonàvem
i rere la finestra els camps es mudaven

Cada fulla que queia
escrivia la música
de la pàl·lida nuesa del paisatge
Dins, les teves paraules
prenien els tints de la garnatxa

l'última pinzellada de sol
s'havia arraulit al teu pit
com la cadernera al niu
El dia marxava d'esquitllentes
temorós de destorbar-nos

Tot era crepuscle
el cel ferit de lila i malva
tenyia la teva copa
Et bevies la tarda
i em miraves amb ulls transoceànics



Libàvem del beuratge
i engolíem els vinyers
El batec rogenc de les venes dels ceps
s’obria camí sota la terra argilosa
sota la nostra pell, també

I dèiem frases
fetes de saba i de vent
La rosada se'ns dibuixava al front
la llum tan efímera
la sang rabent

Un cor de vinyes
alçava redoltes lloant el cel
La finestra unia els dos mons
Mentre ens despullàvem dels noms
La nit es vestia d’argent

La paraula era verb
el verb era tija
envoltant el meu tronc
com un ofidi dorment
com tronc de garrofer
Jo atles, jo planeta
Tu axis, tu anell

El teu cos, com el cep
amb branques tèbies m’aferrava
i el raïm madur que les coronava
fermentava a la meva boca
i em tremaven les fulles

I tu vas ser calze
i jo nèctar
Jo la nit
tu el bosc
I jo pleniluni
i tu udol
la febre
i una sola pell
eclipsi
malvasia en ascens
per la saba arterial
incalculable batec
Aiguaneix de cossos
donant roig al roig
un sol món
Aiguaneix de vida
sang al galop
Incalculable batec
                                   t                 a                 c  
                                         a         t       c        a         t          c
                                                c                t                    a