TanKa

          T A N K A

Tenia hora al metge per als resultats d’ una ecografia de control. Des de feia uns dies em trobava estupendament de la gastroenteritis que acabava de passar i en cap moment vaig sentir preocupació, per això l’hora i mitja d’espera se’m va fer agradable fins i tot. Fullejava El País i de quan en quan mirava pel finestral. Fora tothom semblava feliç i aliè al que passava a la part interior del vidre, era com si algun dels dos costats no pertanyés a la realitat, però no sabria dir quin d'ells. Tot i així no vaig poder evitar una mala consciència, una sensació de culpa - fins i tot diria- en vers als altres pacients que més o menys pacientment esperaven mirant a l’infinit amb posat trist o angoixat i de quan en quan sospiraven i intercanviaven aquelles ganyotes que només ens surten a les sales d’espera i als ascensors quan voldríem dir molt i alhora no volem dir res .

La porta de la meva consulta , la tres, es va obrir i va sortir-ne una senyora que s’ajudava amb un bastó per caminar i un espòs que ho feia ajudant-se d’ella, i no acabaven mai d’acomiadar-se tots tres – marit, bastó i muller- encallats a la porta. El metge, poc decidit, no sabia com posar fi a aquell comiat. Potser era novell, com aquells locutors de ràdio que són fagocitats per algun oient possessiu i no saben com desempallegar-se’n.

Llavors va sonar el meu nom amb una veu lleu i petita. Em va mirar des d’una butaca que òbviament li quedava gran, i se'l veia fer un esforç per mantenir-se al nivell de l’escriptori. Tenia uns ulls petits amagats darrera unes ulleres bifocals que no s’adeien amb l’edat que aparentava , uns trenta i pocs, hagués dit. Se’l veia atabalat remenant els expedients de la cubeta mentre remugava amb un filet de veu aquest no, a veure, no... La seva condició de novell quedava ben palesa .

Amb aire sobrat vaig acomodar-me i vaig començar a repicar als dits a la taula, lo qual el va posar més nerviós i em va etzibar una mirada punidora que també li anava gran. Quan va semblar que havia trobat l’expedient el va obrir , es va dur la ma al llavi i acariciant-se el bigoti que no tenia amb un gest rítmic i assajat anava estudiant l’historial amb gest greu. De quan en quan torçava la boca o assentia amb el cap. Per moments la butaca l’engolia , i de sobte ressorgia remenant el maluc. Per algun motiu la meva presència el torbava i jo ho notava.

Mentre ell continuava passant fulls endavant i endarrere de l’expedient i examinant les imatges de l’ecografia del dret i del revés a mi m’assaltaven imatges dels pacients que hi havia fora, se'm projectaven a la pantalla del pensament els ulls angoixats de tots ells. Fins a aquest moment no havia notat l’olor d’hospital que feia la consulta.

Va tancar el cartipàs i va seure a la punteta de la butaca. Anava a dir alguna cosa però només una processó de sons guturals li va sortir tímidament de la gola. Esclarint-se la veu sonorament va mirar-me incòmode .

• Veurà...la imatge... mos...mostra clarament... Bé... vostè .....com es troba vostè?
• Jo? Perfectament recuperat. Per què?
• Bé, és que... l’ecografia mostra clarament un ca.... un ca... ca
• Ca?
• Si , un .. un ca.. en fase terminal
• Un carbassó? Un carpaccio?
• .. doncs no exactament...
• Ah, és clar un carquinyoli, oi? Me’n vaig fer un tip el dia abans de l’ecografia , amb cafè. També volia dir cafè, oi doctor? Vostè dirà si està en fase terminal, com que porta una setmana al budell, he he he.
• ..No és qüestió de carquinyolis ....

Ben a la punteta de la butaca va agafar aire, es va treure les ulleres i va mostrar uns ullets de tita que lluitaven per enfocar-me, i amb les mans esteses sobre l’expedient va dir amb tota la decisió que va ser capaç de reunir:

• doncs que vostè té un carcinoma intestinal com una catedral
• ...

Al veure que passats uns segons la meva única reacció fou un lleu moviment de cella sobre uns ulls absurdament esbatanats va intentar ser més explícit.

• No voldria espantar-lo però no pinta gaire bé.... De fet.. pinta fatal. Bé, per què l’he d’enganyar? Això no té futur.
• Com? .. i solució? Té solució?
• No s’atabali, home. Ara mateix li faig un volant per al centre especialista de terminals i ja li diran el què.

Aquell passerell ja s’estava espavilant i em preguntava si no seria un veterà . Jo no havia gosat ni tornar la cella a lloc, no podia marxar amb aquell mar de dubtes.

• ...ppperò jo em trobava tan bé... i ara vostè... em diu...
• Si no té res a veure que de sobte es trobi com si res, ja ho fan això aquests tumors. – ja s’havia posat de peu per acomiadar-me – Vinga home, no s’amoïni, a viure, que son quatre dies.

Jo vaig estrafer el gest i ell es va adonar de la seva poca delicadesa.

• Bé.. ja m’entén .. no s’ho prengui al peu de la lletra. Vinga, salut. A reveure.

Llavors vaig estrafer la veu en l’intent de dir alguna cosa que va resultar inintel·ligible.

Ara tots els pacients que hi havia a la sala d’espera em semblaven joiosos i feliços comparant amb la meva barreja de pors, confusions i incredulitat que em produïa mareig.

Estava clar que m’havia de morir, però així amb aquesta pressa , tan jove, així, sense preludis , sense previ avís, sense haver-la intuït , la mort em citava i jo amb l’agenda plena.

De camí a casa em vaig sentir afortunat de no tenir dona ni fills per haver d’explicar-los-hi, ja era un mal tràngol que m’estalviava. Als companys de feina no sabia si dir-ho. De fet estava fet un embolic i vaig pensar que caminar m’aniria bé per aclarir el pensament.

Assegut al marge del pont veia passar el riu sota els meus peus, tot i la sequera baixava generós, la seva cantarella aquàtica m’anava seduint. De sobte vaig pensar en les casualitats de la vida. Què feia jo aturat en un paratge que sempre havia passat de llarg observant amb aquella serenor el màxim parangó de la vida, el riu? Recordava vers a vers les coples de Manrique que estúpidament havíem hagut d’aprendre de memòria a escola , i allí estava jo, derecho a me acabar i consumir.

Però em faltaven dades, és a dir, què havia de fer? Com anava això de morir-se quan et trobes com un gínjol? Vaig repassar mentalment el meu cos i les meves funcions vitals, tot em semblava en ordre i res em feia mal. Tenia cura de la meva dieta, seguia uns bons hàbits, caminava cada dia tres quilòmetres i em feia cada sis mesos els controls de salut que em va aconsellar el naturòpata. Què carai feia aquella taca blanquinosa a la meva ecografia? El metge aquell, que tan panoli m’havia semblat d’entrada, era un savi, tenia raó, la vida són quatre dies i havia d’aprofitar-los. Però com?

Mentre veia l’aigua fluir em van venir al cap totes les pel·lícules que s’han fet d’aquest tema. Gràcies a déu no era el primer cridat a les llistes del cel – perquè jo esperava anar al cel- Recordava algun títol de cine de culte i me les vaig baixar d’internet. Aquell mateix vespre vaig començar a veure-les, mentre en visualitzava una anava baixant l’altra, i en un quadern anava prenent nota de l’essència de tot plegat. A tot això vaig passar la nit en blanc, i com que no era la meva costum ni ho havia fet mai l’endemà estava més espès que un purè de pèsols. Així que a les vuit del matí em vaig ficar al llit, em vaig llevar a les quatre igual o més espès i vaig fer un dinar-berenar. No prenc cafè però per tal de treure’m aquell sopor me’n vaig prendre un al bar. La nit següent no podia dormir per la cafeïna, em vaig aixecar del llit i em vaig prendre un got de llet amb galetes, que em va caure molt malament – no estic acostumat a digerir tan tard – a quarts de sis ja era despert.

Tornant al tema que m’ocupava, el de morir-me, vaig repassar totes les notes preses de les diferents pel·lícules in en vaig extraure una síntesi molt concisa: Per morir en pau hom ha d’haver fet a la vida una sèrie irreductible d’accions que vaig escriure amb majúscules i lletra ben grossa sobre un foli:

PRIMERA – PLANTAR UN ARBRE

SEGONA- ESCRIURE L’AUTOBIOGRAFIA

TERCERA- TENIR UN FILL

QUARTA- FER UNA BONA OBRA

CINQUENA- SINCERAR-SE

En acabat vaig penjar la llista a la nevera. Aquestes cinc accions constituïen el mínim, i no ho tenia fàcil. Aquell mateix matí vaig decidir afrontar la primera acció, plantar un arbre.

Després d’innumerables parades d’autobús vaig arribar al Garden de Sant Gervasi. Em van bastar dues voltes en rodó pel circuit dels arbres per veure que entenia menys de botànica del que mai m’hagués pensat .Cupresus sempervirens , quercus robur, juglans regia, tot plegat no em deia res, a més, la imatge de l’arbret no aixecava més de tres pams i no l’identificava amb cap arbre conegut. La dependenta va venir a auxiliar-me.

• Què està buscant?
• Doncs no ho sé exactament, un arbre , però no sé...
• Què vol, una conífera, algun arbre de fulla perenne.. ?
• ... – vaig llevar les espatlles mostrant indiferència-
• És per fer ombra?
• No necessàriament
• Estarà al sol o a l’ombra? És pel jardí? On l’ha de plantar? És jardí o jardinera?

Ja m’estava atabalant i em semblava que volia saber massa, necessitava un tracte més íntim, coi, que era per morir-me en pau.

• Ara hi ha els cítrics que estan de temporada. Què tal un llimoner? I un mandariner?

No s’adeia , potser pensava en algun exemplar més noble, més heràldic. La noia s’impacientava i m’encomanava el neguit. Llavors vaig senyalar el primer que em va venir a dit com si m’hagués decidit de cop.

• Ah, perfecte, ho volia per l’hort. Molt bé, sap com plantar la pebrotera ,oi?

Vaig pagar fent-me el satisfet i de tornada a casa vaig abandonar la planta als seients de darrera de l’autobús aprofitant que ningú no em veia. Quan baixava me'n vaig adonar que el test anava rodolant per la plataforma del bus i la gent que deia Qué es eso? Son pimientos? Sí, si,lo son. Vaya cosas de olvidarse.

Un cop a casa vaig agafar les páginas amarillas i a viveros vaig encarregar una olivera. M’havia vingut la imatge de l’olivera com una revelació. Quan em van preguntar si la volia añeja vaig contestar Pues como yo, de unos cuarenta , i l’home em va contestar un retoño, vaya. La plantaria a Collserola en una esplanada que recordava darrera una masia, i allí me la vaig fer portar diumenge al matí perquè deien que el dilluns plouria i jo volia enllestir quan abans, per si de cas. Em sorprenia de la claredat de pensament que tenia de cop, segurament és la lucidesa aquella que diuen que precedeix la mort.

A les vuit ja havia fet un sot considerable amb la pala. Tenia l’espatlla i el llom adobats, les mans encetades. El camió va arribar i va baixar un conductor bramant que si la carretera, que si s’havia perdut, i em va deixar l’arbret allí de qualsevol manera i va marxar encara més emprenyat perquè no li havia donat propina.

L’arrel, que anava embolicada en un sac, allí al sot no hi cabia, i jo no estava disposat a cavar més, tenia les mans nafrades. Vaig intentar embotir-la però no hi havia manera, li faltava el doble de fondària. Les mans no em permetien ni sostenir la pala. L’olivera tampoc no me la podia endur de cap manera per deixar-ho per un altra dia. Vaig pensar en abandonar-la, juntament amb la pala. Des que m’havia de morir estava perdent la salut. Dormia malament, havia de prendre cafè, tenia males digestions i ara el cos estomacat i les mans de Jesucrist. Volia plorar i no em sortia una sola llàgrima. Com vaig poder vaig deixar l’arbre amb mitja arrel a dins i mitja a fora i la vaig colgar de terra perquè anés tirant fins que no podés arreglar-ho millor.

Ja a l’autobús, quan passava per davant de l’esplanada per canviar de sentit, vaig veure una família que sortia del restaurant amb tot de crios que jugaven a saltar l’arbret i a fer muntanyetes amb la terra de les arrels. No em sortia ni una llàgrima ni em podia desfer el nus de la gola.

Aquella nit tampoc vaig dormir bé. Em feia mal l’espinada i tenia malsons, somiava que l’arbre creixia escanyolit i malnodrit , llavors es desprenia de la terra i em perseguia fins a arrapar-se al meu estómac, on hi clavava les arrels per xuclar-me la sang. Ara l’olivereta em feia basarda.

Després d’un cafè doble vaig repassar la llista d’accions, no donava la primera per realitzada però tampoc no sabia com arreglar-ho.

En segon terme tenia “escriure l’autobiografia “ Doncs mans a l’obra em vaig posar davant del paper. Mai no havia escrit, m’agradava la poesia però feia anys que no en llegia . Mirava de concentrar-me pensant en la meva vida. De sobte el telèfon. No el vaig agafar, va saltar el contestador i la veu del jefe una mica irònic, que si estava bé, que com és que feia dos dies que faltava al despatx. Era cert, no havia dit res, el cas és que no sabia què dir. No volia dir la veritat, semblaria com que volgués suscitar la compassió dels companys. Tornant a la llista d’accions vaig fer una petita modificació, la cinquena la vaig passar a la segona. Ara tocava sincerar-me.

Sincerar-se volia dir, tal com jo ho entenia, quedar-se buit de renecs, buidar el pap de les hipocresies, fer una lavativa als mals pensaments i a la honestedat.

Vaig trucar al jefe.

• Miri no he vingut ahir ni avui ni penso venir mai més perquè n’estic fins els pebrots de perdre el temps amb la seva estúpida empresa i si m’hagués de posar un osmòtic a casa mai seria el seu que és el pitjor i el més car i no m’estranyaria que el fabriqués vostè amb el seu cunyat al garatge de casa no cal que em truqui ni que em faci el finiquito ja tindrà notícies meves apa doncs a prendre per sac

Li ho vaig dir així, tal com raja, sense punts ni comes. Amb una rapidesa instintiva vaig marcar el número del meu germà que feia anys que no veia. Des que va morir el pare vam quedar molt mal entesos amb el tema de l’herència i només teníem tractes pel diumenge de pasqua que li duia la mona al seu fill, que ja era un ganàpia i els últims anys em demanava els diners en lloc de la xocolata. Igualment, sense miraments ni punts ni comes, el vaig engegar amb pèls i senyals a ell i al seu fill, i a la seva dona de pas, per si de cas. Després vaig fer el mateix amb la companyia del gas, de l’aigua i amb telefònica. De trucar a la Margarida, l’ex , vaig dubtar, encara se'm movia quelcom a dins que jo mateix no volia reconèixer, però no podia deixar coses a mitges, ja n’hi havia hagut prou amb l’arbre.

• ... hola hola... sóc jo, si jo... doncs que... he pensat que...si no t’ho dic rebento, allà va: que.. que...què tal estàs?

Després de penjar ràpidament vaig quedar-me mirant pel balcó. Amb el nas anava entelant els vidre i dues llàgrimes em lliscaven galtes avall.

Dimecres. Havia de dedicar el dia a l’autobiografia. Tal com fan els escriptors vaig encarar la taula davant el finestral i vaig buscar la inspiració mirant a l’infinit. Però res. Potser em faltava fer allò que fan els bohemis a les pel·lícules : fumar. Al bar de baix vaig treure de la màquina un paquet, no vaig ni mirar el botó que premia, el que surti, vaig pensar : Rex, pensava que ja no el feien, aquell bar ja era una mica reliquiari.

Encès el cigarret i aspirada la primera calada vaig passar cinc minuts tossint, espantava les muses,era evident. Què havia de dir de la meva vida, com resumir-la? Hi havia alguna cosa d’interessant? Ja ho deia la Margarida, era un home gris. Ben mirat, no tenia res per a explicar, però també em feia gràcia omplir ni que fos un full.

Després d’uns quants esborranys que no passaven de dues línies vaig esquinçar el foli. Com s’ho feien els novel·listes? sovint no deien res de rellevant però els qui quedava bonic. Jo era un home de poques paraules, i si fes un poema? no era tan llarg com una novel·la. Volia que tingués un aire irònic, una mica quevedià , érase un hombre gris a un carcinoma pegado ... no, tampoc. I se'm va encendre el llum aquell dels moribunds, no estaven de moda les estrofes japoneses? Doncs m’anaven com anell al dit perquè això de la filosofia zen minimitzava tant que ja li anava bé a la meva vida. Una tanka em va semblar òptima .

De mentre, el telèfon vinga sonar. Jo no l’agafava per si alguna d’aquelles trucades de sincerament havia pensat de fer el mateix amb mi. I anava comptant síl·labes.

Tot plegat per què?

Una enganyifa, ara ho veig

Jo que em pensava

Que un dia em faria vell
I ja m’estava prou bé

Amb cinc síl·labes

Tinc de sobra i suficient

Per dir el darrer adéu

No ploreu amics, parents

Que klinex estalviarem

Com que em quedava mig dia per endavant i no sabia quants més me'n quedaven podia aprofitar per fer la següent acció : Tenir un fill. No és que no sabés com es feien però el cas era : a qui li feia? Vaig notar que estava encallat. No podia pas trucar a la Margarida, ella que ja havia refet la seva vida amb en Joaquín, a més no li agradaven els marrecs. Descartada. Companyes de feina? Uf, i després del meu comiat haguessin sospitat. Família? Pitjor, l'incest s'escapava dels meus plans. Vaig haver d’encendre un altre cigarreta i fer grans esforços per fumar-me-la. Mentre pensava i fumava vaig fer una cafetera. Ara fumava, prenia cafè i per molt que pensava no en treia l’entrellat. Vaig provar a trucar un 806 , però ràpidament vaig penjar. Deixar per la posteritat un fill era una cosa i deixar-ne un fill de puta era una altra. Vaig tornar a veure la llum, aniria a un banc de semen.

La noia de recepció em va fer un interrogatori interminable, menys mal que no em van fer ecografies que em descobrissin. Em va donar un potet i em va acompanyar a una cabina on hi havia un tamboret i un revister. Va tancar la porta i allí em vaig quedar, sol amb el potet. Jo no trempava, anava fullejant revistes, però si pensava que allí dins hi havia de ficar el meu fill no volia començar amb obscenitats. Al cap d’una estona que em va semblar eterna vaig sortir i vaig entregar la meva descendència a la infermera que mirant el contingut incrèdula em va etzibar No li han agradat les revistes? Necessita alguna altra cosa?

De tornada a casa vaig asseure’m al marge del riu. Res no havia canviat sota els meus peus, tot fluïa cap endavant, tot menys jo, que fluïa cap endarrere. Això de morir-se en pau no era tan fàcil com algú es podria pensar. Des que vaig saber-ho la meva vida era un desastre. Havia perdut els meus bons hàbits, ara fins i tot fumava, cosa que no havia fet des dels vint anys, m’afartava de cafè i estava tan ocupat amb les meves accions que menjava qualsevol cosa a qualsevol hora.

Estava cansat, enyorava la monotonia dels dies de feina, els viatges en autobús ,la cara de peix bullit dels companys, el llucet a la planxa per sopar, les nits plàcides... sense adonar-me’n em vaig adormir a la cadira de la cuina.

Em va despertar el telèfon. No vaig respondre. Què era el proper que tocava fer ? Una bona obra. Xupat. De petit que la mare m’obligava els diumenges a fer una bon obra a canvi de no anar a missa, llavors ajudava una iaia a creuar el carrer i estava complert fins el següent diumenge.

Em vaig fer un cafè i em disposava a afaitar-me, però no tenia crema d’afaitar, també s’havia acabat la pasta de dents. Vestit de diumenge per contrarestar la barba d’uns quant dies vaig sortir al carrer i prop d’un semàfor em vaig quedar a esperar que passés una velleta, que no va tardar gens. Corrent cap a ella li vaig agafar del colze alhora que m’oferia per ajudar-la a passar. Deixi’m, li dic que em deixi, al ladrón, al ladrón. No la vaig poder convèncer. Poc després va passar una senyora amb quatre bosses del super, em vaig acostar per ajudar-la i ella: Però després no em deixarà tirada a l ’arribar a casa, oi? Oh, és que quan veuen on visc ningú me les vol pujar, les bosses. I m’ajudarà a guardar les coses als armaris, oi? Miri que jo no m’hi veig. Vostè s’hi veu? Doncs si s’hi veu m’hauria d’acompanyar al callista, que el carrer fa pujada i no puc caminar sense algú que em recolzi, escolti? Escolti? No voldrà robar-me, oi? O és un violador?

No estava disposat a que m’organitzessin el dia. Evidentment els temps havien canviat, ara una bona obra devia ser una transferència bancària a una oenegé o l’organització de gales benèfiques. Però no em veia en cor d’organitzar una gala. Mentre fumava tossia, mentre tossia mirava per la finestra i mentre mirava a l’infinit em va venir la llum, si, aquella dels terminals.

Després de remenar l’agenda vaig trobar el número del notari. Li vaig trucar i vam concertar una cita la mateixa tarda. Faria testament a favor de l’ ”Associació d’amics de les espècies en perill d’extinció vegetals aquàtiques fluvials de l’Ebre” No per res, senzillament vaig voler afavorir alguna entitat amb pocs recursos i va ser la primera que vaig trobar al llistat.

No va ser cosa fàcil. Al notari “ no le consta como entidad” aquella associació i mirant per Associació li’n sortien milers, igual que per espècies en extinció, per Associació de vegetals no li venia res i per Ebre va començar a cantar la llista , vaig comptar fins a cinc i vaig dir a sort aquest! Associació de Músics de les Terres de l’Ebre. Espero que com a mínim em componguin un rèquiem.

Tornava a ser a casa. No havia anat al mercat i tenia la nevera buida. Em vaig apanyar amb una llesca de pa Bimbo , una llauna de Berenjenas de Almagro i una de paté d’oferta. Aquest plat combinat no li recomano a ningú, ni que s’hagi de morir imminentment com jo.

Fumava i mirava pel finestral. Plovia de manera irregular, com a les pel·lícules, més per un costat que per l’altre. Havia arribat al final i no notava cap diferència, no sabia com me'n adonaria del traspàs. La gran diferència, potser, és que no tenia feina, no tenia ni dona ni fills i acabava de renegar de la poca família que tenia, havia donat el poc capital i el patrimoni, no tenia res a la nevera, no havia de preocupar-me de la salut ni de la barba, ara ja... en definitiva : no tenia problemes, havia descobert l’essència de la felicitat.

Ja ho havia fet tot, o potser no. Mortalla no me’n pensava fer, no m’hi veia fent ganxet. Em faltava l’epitafi. Obrint el calaix de l’escriptori vaig trobar un joc de cal·ligrafia japonesa que em van regalar i que sempre m’havia fet pena estrenar, aquesta era l’ocasió, ara o mai.. i mai millor dit.

                                                     

                                                        AQUÍ EM PLANTO

Em va sortir tan espontani....començava a gaudir d’aquells moments, ara veia la transcendència de morir-se, ara entenia la vida, caram sí tot era més fàcil del que ens volen fer creure.

I el telèfon continuava sonant. No tenia ganes de parlar. Vaig prémer l’activador del contestador.

Aquest és un missatge pel Senyor Batet. Miri, que fa dies que el truquem i no sabem com localitzar-lo. Truqui’ns urgentment, que hi ha hagut un error, es veu que el metge suplent es va equivocar amb el seu expedient, que no era el seu. Truqui’ns ,sent? Gràcies 


                                                                                                                        Eva Moreno Bosch