23 de juny 2013

Una englantina per a la nostra terra mediterrània

M E D I T E R R À N I A

Ara mai
que la llum ja declina
i s'adorm el dia sobre les vinyes
acluco les pestanyes
amb lassitud
obeint el dia

Tal com fa el temps
sobre la pedra dels teus monestirs
s'ha fet més dolç i turgent
cada paisatge ,cada moment
i res ja no esborra
el teu encuny matern

En aquesta hora baixa
em venç l' hivern
em fan basarda les hores
que bateguen sobre el silenci
mentre m'enyoro com un infant orfe
i acarono les meves arrels

Arrels
forjades en tardes mediterrànies
on la tèbia arena m'acotxava el cos rabent
mentre els pins vinclaven sobre el vast blau
i el sol despertava sobre cada llavor :
aquella dels teus homes
i el raïm de cada tardor

Ara mai
que em sobren tants hiverns
recolzo l'ossada sobre cada record
el jorn ja davalla
les ombres s'estenen, inexorables
i no em basta el foc del calder

Com fan els teus ceps
amb les branques lloant el cel
i ,dins la terra catalana
les venes del vi rogenc
Acomboia el meu son
que jo ja no tornaré

Eva Moreno Bosch

13 de juny 2013

¿Quién eres tú?

                                                             

                                                       ¿ Q U I É N   E R E S  T Ú ?

De qué país eres tú?
                   Qué oculto pacto has hecho con la primavera?
                               Me zumba la sangre como un nido de abejas
                                                                  Me caminan flores hasta la cabeza
Eres - No existes
                Volátil y etérea arquitectura
                               acuática – como los peces- se mueve
                                                   transita mi savia y desciende
                                                                 p u l s á t i l
                                                                             hasta mi escritura
                                                                                               entonces eres
Bajo qué forma animal te escondes?
                                Qué cuerpos habitas?
                                      deja que ponga un pie descalzo sobre tu existencia
                                                                        hasta conjugarme con toda tu esencia
                                                                                                              No existes – Eres
                                                                                                Ave latente – nocturna
                                                                                 anidada en mi plexo solar
                                             y retumba como una manada de tambores
                              cuando despliegas el ala y me cubres
               Tras el precipicio no te reconozco
Quién eres entonces?
                                    Quién?

                                                                                                 Eva Moreno Bosch



4 de juny 2013

Vértigo

                                                             

                                                  V É R T I G O




No vengas tan cerca

Tengo Vértigo

si rozar la piel del oro negro

es que mis hojas se enreden

donde me falte la tierra y el cielo



No claves tu mirada abisal

en mi inflamable presencia

Tengo Vértigo

bastaría un minúsculo soplo

para caerme dentro



Después del Vértigo

Ven

Leve

Tan cerca

Y yace aquí

en mi oscuridad

sin tiempo- espacio- palabra

con tu suavidad

así

hasta que nos sorprenda

la hora meridiana




                                           Eva Moreno Bosch