diumenge, 18 de setembre de 2016

N O N     P L U S   U L T R A 


 Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016 

 

                                       Obriu-me de bat a bat els finestrals

                                       que soni el meu pensament en clau de sol

                                       demà el cor ja no m'empenyerà la sang

                                       Que es faci la llum sobre els pàl·lids llençols

                                       abans que esdevinguin cendra amb el meu cos



                                      Serà el cel que m'és promès més regalat?

                                      Quin destí més alt diran els verds xiprers?

                                      No hi haurà als meus ulls un paradís més grat,

                                      que sé que la terra meva és el meu cel

                                      i res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels



                                     Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc

                                     - sia la meva darrera voluntat -

                                    que ja he viscut l'exili sense horitzons

                                    i una absència coronada de reixats

                                    amb un retorn d’oreneta tan somniat



                                   Vull tornar en aigua de pluja algun instant

                                   per sadollar l’espígol i el romaní

                                   i nodrir el cirerer que m’ombreja el mas

                                   al davallar pels rierols més antics

                                   Que no n'ha sabut mai de ploure el meu país



                                  I quan canti els mots dels poetes de la pàtria

                                  que el meu alè sigui el vent suau de llevant

                                  i a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire

                                 Que voldré evocar els lents estius enyorats

                                 germinant records d'escuma i de coralls



                                 Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets

                                 abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya

                                 que el meu cor, com les redoltes, lloï el cel

                                 Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia

                                 i ser la sang de la meva terra antiga



                                Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn

                                inflamar el crepuscle de nits estivals

                                El sol mediterrani que a foc lent cou

                                les romàniques espatlles dels altars

                                endolcides per la pàtina dels anys



                                Que cal més d'un Déu, set dies i set nits

                                i el coratge i la suor que ens ve de lluny

                                per crear un indret més bell que el meu país

                                Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny

                                i el silenci ple d'orígens dels seus murs



                                Si és malfiança que em disculpin les deïtats

                                - ser cabut ens ve de mena als catalans-

                                però no em cal el setè cel per restar en pau

Eva Moreno Bosch