dissabte, 25 de novembre de 2017






S O R O C H E

                                         1r Premi Concurs relats breus Joana Raspall



Em dic Samuel. Visc a Barcelona, al barri del Carmel. Tinc 9 anys i 11 mesos i 21 dies. Com diria el Ruiz, el profe de mates, tinc tècnicament 10 anys. I per una vegada hi estic molt d’acord. Amb qui no estic tan d’acord és amb la Carme, la de català, que encara ens tracta de petits i s’encaparra en fer-nos cantar i fer redaccions, diu que llegir i escriure edifica l’home, i la dona, afegeix. No sé que vol dir edificar-se però no està en les meves prioritats de nen de tècnicament 10 anys.

Ara hauria d’estar fent el partit amb els meus amics a la plaça de l’Esvoranc , però he de fer la redacció sobre el meu barri i la mare no em deixarà baixar fins que l’acabi, així que espero arribar al partit abans de la mitja part.

La meva mare diu que sóc com el terremoto de la Martinica - que deuria ser una dona molt moguda també- per això quan jo vaig néixer es va enfonsar el pis on vivíem. Jo suposo que aquell 27 de gener del 2005 van néixer molts nens com jo, perquè el mateix dia es van enfonsar moltes cases del meu barri. Com que era bebè no me’n recordo de res, i això és una llàstima perquè segur que ha estat l’aventura més important de la meva vida. Fins i tot, explica la mare, vam viure en un hotel durant sis mesos. També hi havia els Muñoz, els Gutiérrez, la família Cortés al complet, els Cachamón de la fruiteria i alguns més que no coneixíem. Sortíem molt als diaris i a la tele. Jo no he sortit a la tele ni he anat a un hotel mai més, potser hauré d’esperar que neixin més terratrèmols perquè se’n vagi avall el carrer, perquè segur que ens ho deuríem passar pipa. La mare tampoc no se’n deu recordar gaire, no me’n parla mai. Crec que l’hotel on vam anar no li agradava gens, perquè la meva tieta em va explicar que se li va tallar la llet del disgust i jo plorava molt.
Després de l’hotel vam anar a viure dos carrers més avall, i aquí vivim encara, en un carrer estret i costerut del barri del Carmel.


Carmel vol dir “vinya del senyor”. El que no sé és de quin senyor ni de quina vinya parla. Aquí hi ha molts senyors però no hi ha vinyes, tan sols aquells arbres que fan boles peludes que fan plorar i esternudar molts veïns. Diuen que antigament aquí es venia a estiuejar. Jo, francament, no li veig la gràcia venir aquí a rostir-te de calor, no tenim platja ni podem anar en bicicleta. Fins i tot els veïns més importants només han aconseguit que els facin escales mecàniques.

Tret del fet d'haver-nos fet famosos per ser un lloc on han nascut molts nens terratrèmol, el meu barri no té més particulars, està ple de cases velles i algunes que volen ser modernes però són molt antigues- dels anys 80- cotxes mal aparcats, amos de gossos que es caguen en mig de la vorera i gats que estripen les bosses dels contenidors perquè sí, perquè, total, viuen del que els baixa cada nit la senyora Remedios, que deu menjar molt poquet però cuina molt i cada nit li sobren cassoles senceres per engreixar tots els gats del barri.

Mirat així, tots els barris són iguals. Fins i tot els veïns, quan els veus pel carrer o a les botigues semblen gent normal, però només ho semblen.

El balcó de la meva habitació dóna a un carrer molt estret, això ja ho he dit. Com que hi passo moltes hores castigat o fent deures, que és el mateix, tinc molt de temps per investigar els veïns, per això puc assegurar que no són el que semblen.

De gran vull ser espia. A ma mare li sembla molt mala idea, diu que els espies viuen a les novel·les i a la Interpol i que sempre els acaben enverinant. A mi no m’importa, és més divertit que netejar cases, com fa ella, que no t’enverinen però estic segur que els productes químics tan corrosius que fa servir li afecten la pell i el sentit de l’humor fins a amargar-la. Prefereixo morir enverinat.

Al que anava. Hi ha pisos que no estudio perquè em semblen de gent simple. Són persones amb una sola vida, aquests sí que són el que semblen: gent avorrida sense cap interès per a un espia. Els altres tenen doble vida, és a dir, la que viuen al carrer i la que viuen dins les cases. Aquests m’interessen.

L’estiu, evidentment, és quan recullo les dades més interessants, sobre tot perquè alguns d’ells són sords i a més tenen insomni, el que vol dir que han de mirar la tele fins a la matinada. Llavors no ens deixen dormir. Algun veí crida : la teleeeee! oblidant-se que són sords. També amb la calor s’irriten els veïns i es barallen. Fins ara no he registrat cap crim, només crits i alguna arma domèstica.

Això va passar el mes d’agost. L’Elvira, que és la fornera més antiga del barri, és d’aquelles dones que sempre riuen i estan de bon humor sense cap motiu, cada baguet que li compres és una alegria que li dones - abans sempre em regalava un bastonet de pa, però amb això de fer-se tècnicament gran ja no fas cap gràcia a les dependentes- Quan l'Elvira arriba a casa es transforma. Dona moltes patades al seu gat de deu kilos que li vol llepar les plometes que té a les sabatilles roses i discuteix molt amb el marit, que és com una morsa de ferro sobre un sofà imantat.

Jo no sento bé què diuen però no deu ser molt bonic, quan dius coses boniques no li tires a l'altra un plat o un got. Pobra Elvira, haver de suportat un gat així de plasta i malcriat i una animalot enganxat al sofà per marit.

Just al pis de baix hi viu l’ Alícia Rubio. Aquesta nena és tonta, i no ho dic perquè sí, però és que no sap fer res més que edificar-se. A l’hora del pati sempre està sola i llegint i quan arriba a casa té un repertori limitat a poques accions: menjar, llegir, escriure o dormir. Estic per passar-la al ranking de gent avorrida sense interès però al pis registro dades interessants: al seu germà, l’Iker Rubio, li encanta disfressar-se. Aquest seria feliç amb les sabatilles de plometes de l’Elvira. De vegades es tanca a l’habitació i es posa roba de la seva mare, sabates de taló, es pinta els llavis i es mira al mirall i fa com si parlés amb alguna altra dona.

L’Iker és el més xuleta de sisè i un dia ens va voler sabotejar el partit a l’hora de pati i prendre’ns la pilota. I jo me’l vaig endur a un racó de la pista i li vaig dir que tenia proves de la seva transsexualitat i que si no ens deixava en pau les publicaria al blog de l’escola. El cas és que no tinc proves però va fer efecte, se’m va agenollar i gairebé es posa a plorar demanant-me que no ho expliqués a ningú.Els Rubio són definitivament una família de tontos.

Això de les proves és un tema que em fastigueja. El dia que hi hagi un crim al veïnat no podré provar els fets, per això vaig demanar per reis una càmera amb teleobjectiu, tot el que vaig aconseguir va ser un clatellot de ma mare. Tot s'explica perquè un dia va entrar a l’habitació i en lloc de trobar-me fent deures em va enganxar mirant al balcó de la Rosi, que és la filla del quiosquer. Fins fa poc la Rossi encara duia trenetes però aquest estiu s’ha fet tècnicament adulta, ja no porta trenes ni faldilletes ni brusetes blanques. A la seva habitació no porta res més que unes calcetes tanga i es passa estones ballant música de sorolls. Jo em poso content de veure com ha crescut, i encara no entenc el clatellot de la mare. No vull fer-me adult, els adults són difícils d'entendre i estan amargats.

Al balcó del costat viu la peixatera, casada amb el Braulio, el camioner, pares del Pacheco de segon B. El pare carrega de tant en tant el camió i se'n va a l'altra punta del món de descarregar-lo, ella es deu sentir sola i s'ha fet molt amiga del farmacèutic, que sempre la visita a l'hora de dinar, però mengen menys que la Sra.Remedios perquè es passen l'estona al dormitori, on deuen jugar a la wija, perquè tanquen el balcó per estar foscos. Després surten a fumar al balcó. En canvi la peixatera i el camioner no fumen mai junts al balcó i jo no he trobat encara el mòbil de la qüestió.

Fa poc vaig veure un documental del Macho Picha, o algo així. Com que estan molt alts pateixen soroche, no hi ha oxígen per tots i això fa que tinguin problemes de respiració, de consciència i fins i tot asma. Al Carmel passa el mateix, estem a 300 metres per sobre el mar i a més hem de respirar tota la contaminació que puja de la gran ciutat i això explica perquè alguns veïns es trastoquen i fan coses estranyes.

De fet, el meu pare va ser víctima del soroche. Tenia asma i peus d'atleta- ho sé perquè jo en tinc i ma mare diu que ho he heretat d'ell- i va haver de marxar. La mare diu que va anar a fer fortuna a Sudamèrica abans que jo nasqués i es va perdre a la selva, però s'ho inventa, és evident que un home amb peus d'atleta i asma no podria viure amb la humitat de la selva. Estic convençut que el meu pare va marxar per l'asma, jo també ho hauré de fer quan sigui més vell, i que ara viu a la plana de Lleida, que és sec i pla, però no se'n recorda de nosaltres.


Jo seré espia. Tindré un despatx a l'Eixample ,trobaré el meu pare i el portaré amb mi a l'hotel on jo viuré, només espero no haver heretat també la seva mala memòria.




                                                                                                                                                                                                                                                                                                            Eva Moreno Bosch

diumenge, 18 de setembre de 2016

N O N     P L U S   U L T R A 


 Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016 

 

                                       Obriu-me de bat a bat els finestrals
                                       que soni el meu pensament en clau de sol
                                       demà el cor ja no m'empenyerà la sang
                                       Que es faci la llum sobre els pàl·lids llençols
                                       abans que esdevinguin cendra amb el meu cos

                                      Serà el cel que m'és promès més regalat?
                                      Quin destí més alt diran els verds xiprers?
                                      No hi haurà als meus ulls un paradís més grat,
                                      que sé que la terra meva és el meu cel
                                      i res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels

                                     Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc
                                     - sia la meva darrera voluntat -
                                    que ja he viscut l'exili sense horitzons
                                    i una absència coronada de reixats
                                    amb un retorn d’oreneta tan somniat

                                   Vull tornar en aigua de pluja algun instant
                                   per sadollar l’espígol i el romaní
                                   i nodrir el cirerer que m’ombreja el mas
                                   al davallar pels rierols més antics
                                   Que no n'ha sabut mai de ploure el meu país

                                  I quan canti els mots dels poetes de la pàtria
                                  que el meu alè sigui el vent suau de llevant
                                  i a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire
                                 Que voldré evocar els lents estius enyorats
                                 germinant records d'escuma i de coralls

                                 Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets
                                 abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya
                                 que el meu cor, com les redoltes, lloï el cel
                                 Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia
                                 i ser la sang de la meva terra antiga

                                Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn
                                inflamar el crepuscle de nits estivals
                                El sol mediterrani que a foc lent cou
                                les romàniques espatlles dels altars
                                endolcides per la pàtina dels anys

                                Que cal més d'un Déu, set dies i set nits
                                i el coratge i la suor que ens ve de lluny
                                per crear un indret més bell que el meu país
                                Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny
                                i el silenci ple d'orígens dels seus murs

                                Si és malfiança que em disculpin les deïtats
                                - ser cabut ens ve de mena als catalans-
                                però no em cal el setè cel per restar en pau

Eva Moreno Bosch

dissabte, 11 de juny de 2016

E S T I M A D A    I E M M A



Estimada Iemma *,

Serà perquè els deures de la vida no em permeten seure ni un moment per badar, que la vida ha pensat en mi i, per sort o per dissort, la setmana passada corrent al gimnàs m’ha arribat una lesió que em manté postrada al sofà. No res, però en tinc per uns dies de repòs. I així, amb la ironia d’agrair al destí aquest regal, fa dos dies que bado mirant més enllà del balcó, exercici aquest tan útil per valorar el que som, el que tenim i, saps iemma, també aquell tòpic d’on venim i per a què.

Des d’aquell maig en què em vàreu facturar amb la millor de les intencions cap a Catalunya, o La Hispània com deies tu, i vaig arribar a casa la nanna* Aisha, la meva vida s’ha anat fent gran i veloç com un allau de neu. Són aquests moments de calma els que em permeten aquests dies sortir d’aquella immensa bola blanca i mirar enrere amb perspectiva per adonar-me’n de quant difuminat i esmorteït és el record d’aquell dia, iemma.
Entre aquestes boires del record persisteix la imatge de l’Aisha ajustant-me el hijab* sobre els cabells desgavellats pel viatge, m’abraçava en benvinguda i m’atabalava a preguntes que no em deixava temps per a contestar.

Recordo els primers dies a l’escola, el sentiment de raresa i el nus al pit que no gosava treure el cap fins a la gola per a plorar-lo. Tot el que m'era proper quedava més i més enrere cada dia que passava i era un fet que sabia irrevocable. No trobava armes per sobreviure en un món tan aliè.
Però avui, mare, aquell mot, aliè, es queda encallat en aquells dies que conformen el passat. El dia de la meva arribada un ganivet va caure sobre la paraula passat i la va segar en dos, va deixar un abans i un després que existeixen i un temps en mig, aquell aliè, que ha desaparegut i del qual només en conservo aquell hijab penjat al rebedor de casa, com a prova palpable del meu origen, me'n vaig desfer de tots els altres, com et deu haver explicat la nanna, no sense un sentiment de nostàlgia que es debatia amb una fortalesa que m’era tan nova.

Aquell primer passat està fet d’imatges tan nítides com les nostres nits al poblat sota el cel amarat d’estels que sempre cobreix l’ Atlas. Un núvol constant de nens que ens passejàvem pel poblat sense haver mai sospitat que hi havia més mons que aquell, les vetllades vora el foc en què l’oncle Rashid ens narrava incansable històries ancestrals en un tamasigh tan net que ressona de manera cristal·lina en els replecs de la memòria, com hi són les teves mans sempre emblanquinades amassant el pa, i el calor bullent del te entre les mans, la roba assecant-se sota un sol sòlid i encegador, l’olor d’espècies aferrada a l’adob de la casa...

El meu patrimoni emocional comença amb aquestes imatges i aquests regals sensorials. Seguidament hi ha un buit, com una mà zenital que hagués furgat el
meu quadern de bitàcola arrencant-ne uns quants fulls. I, immediatament després, em trobo amb el present, aquest que em manté mirant al buit més enllà del balcó.
En moments com aquest és quan més ressona el teu silenci, que després de gairebé vint anys continua tan esmolat i punyent. Sé que no goses preguntar per mi, però em consta que l'Aisha et manté al corrent de la meva vida i que quan et parla de mi l'escoltes amb els ulls clucs i una engruna de rancúnia o penediment se t' escapa en forma de llàgrima. L'Aisha, que per a tu hagués hagut de ser la meva protecció materna ha esdevingut amb el pas del temps la figura de la germana i amiga, en ella he trobat la mare que els anys i la distància m'han tret, molt a malgrat meu. No li ho retreguis, sense ella el meu cor i les ganes de viure no haguessin sobreviscut.

No sé com posar-me, el dolor al genoll no remet. M'he pres la medicació però només noto una somnolència espessa com un núvol. Tinc sort de la Noé, que ve als vespres,quan acaba els entrenaments, a donar-me un cop de mà amb la casa i fer-me el sopar.
D'ençà que va trencar la seva anterior relació li he fet molt de costat, ens trobem molt bé juntes i des del primer moment hem sentit una connexió gairebé astral.. Potser te'n riuràs d'això, però sento com si hagués jugat amb ella milers de vegades a fet i amagar pel poblat, com si haguéssim compartit tanta vida juntes , en canvi fa poc més d'un any que ens coneixem, i ni tan sols amb ningú altre no he sentit la confiança que ella em dóna.

Amb els homes no he estat mai afortunada, ja ho saps. Gairebé tots, abans o després, esperaven trobar en mi l'estereotip de la dona immigrada que clama la salvació a canvi d'un servei vitalici de muller servicial i perfecte, per no dir d'algun que, estant-se amb mi, ha pretès d'exportar la poligàmia a malgrat de la cultura amfitriona i, evidentment, dels meus sentiments. Quina ironia de pensar que aquest hagués estat candidat a gendre ideal pel sol fet de ser àrab.
Els que hem volgut sobreviure lluny de casa hem hagut de lluitar constantment amb els prejudicis que ens afecten, i ara, que se'm considera una dona plenament integrada, me n'adono que no sabria dir-te qui té en realitat més prejudicis: nosaltres, ells, o tots plegats.
A fi de comptes, iemma, la llengua i el passaport, la bíblia o l’alcorà, el rimmel o la henna.. perden la forma primària, absoluta, quan fem un pas endavant i ens quedem amb la humanitat de les persones com a únic passaport o religió i com a màxim enaltidor de la bellesa.

Comença a caure la tarda, aquest hivern no perd vitalitat i clava gèlides dentades a cada crepuscle. S'enfosqueix lentament la teulada de l'edifici del davant i una parella d'ocells s'arrauleix dins el colomar.

Li he demanat a la Noè que es quedi a viure amb mi. A ella l'han proposada com a entrenadora d'un equip de primera divisió, hauria de viure a la ciutat per a més comoditat. Però això no és inconvenient perquè la novel.la que tot just he iniciat
esdevé al bell barri barceloní de Gràcia, on acabo d' instal·lar el meu estudi i nou habitatge.
Després, per la primavera, anirem amb la Noé en missió voluntària a Nicaragua. Ella presideix una oenegé de suport als infants i ha aconseguit pressupost per a muntar un centre escolar. Em recorda a tu quan veig com es fa estimar i la paciència que té amb els nens.

Iemma, on tens els ulls?
Els has aclucat o mires més enllà del balcó com he après a fer jo?

Sempre teva,
Adira


  • * Iemma : mare
  • * Hijab: vel
  • * Nanna: tieta materna 

    Eva Moreno Bosch 

dijous, 10 de març de 2016

A B S È N C I A


A B S È N C I A
 Saint-Cyprien en Roussillon, 1939

PREMI ENGLANTINA XXXIV JOCS FLORALS DE CALELLA



Jo també vaig marxar un vespre
i vaig caminar nit enllà
duia la fe dins la butxaca
i dins la butxaca un forat

Exèrcit de tanta tristesa
l’enyor encongit a les mans
vencent cada isarda carena
una nit de llavis molt blaus

Lleuger era el meu equipatge:
memòria, coratge, dissort
l’honor i la meva contrada
tot ben rebregat dins el cor

Érem una constel·lació
d’estels sense cap univers
satèl·lits d’una llibertat
engrillonada als nostres peus
 
Maldant per un punt cardinal
on jeure per plorar-ho tot
on hivernar la nostra història
i espolsar-ne cada any la pols

Calia  abandonar per viure
i viure per abandonar
Quan el bressol esdevé mort
i l’únic somni  és retornar

                    I al coronar el darrer cim                   
sanglotava el meu primer adéu
darrer sadoll per mes pupil·les
curulles del paisatge teu

Jo vaig ser un gra d’aquella sorra
a la platja de Saint-Cyprien
que errant del foc a les brases
em creia a resguard del combat

Jo també vaig deixar aquell vespre
un llibre antic mig començat
i una llavor de primavera
que no em va poder esperar

I el meu riu, i l’era i un mas
un fusell i un bocí de pa
Enrere deixava el meu poble
amarat  de fel i de sang

No sabre mai dir què vam perdre
ni tan sols sé què vam guanyar
si vèncer vol dir resistir
si viure vol dir abandonar

Jo també vaig tornar un matí
al meu riu, el llibre i el mas
La mateixa pàgina oberta
coberta amb el  polsim dels anys

I mai va ser l’absència oblit
ans, un afany més persistent
La llibertat del meu país
De voler ser per seguir sent

                                Eva Moreno Bosch