diumenge, 2 de juny de 2019

E M O T E C H


30è Premi Narrativa breu Artesa de Segre - 1r Premi



El director general de Trànsit de Catalunya va concloure la reunió afirmant que era necessari, imperatiu fins i tot, implantar quan abans les noves mesures de seguretat per tal de reduir la taxa d’accidents. S’havien repassat els informes del departament d’estadística amb molta cura i en van extraure que l’alcohol no era el major determinant de negligències al volant. En molts dels sinistres hi havia altres factors no contemplats que afectaven tant o més la capacitat reactiva del conductor, tal com estats emocionals alterats, depressius, insomni agut o crònic i fins i tot excitació eufòrica.

Després de molta inversió en imesdé, l’empresa Emotech els va presentar el prototipus del nou animòmetre, capaç de detectar per una simple mostra d’alè estats emocionals com ara ràbia, ira o depressió. Per trànsit l’alè és el reflex de l'ànima, i tant pot determinar les baixades emocionals com les del moble bar.

En cas de resultats positius del test - i conseqüent detenció- van dissenyar, juntament amb el departament de medis, tot un sistema d’atenció in situ al conductor temerari, pal·liatius inclosos.

L’estampa a les glorietes de patrulles de mossos acompanyats de personal disposat en una mena de despatx improvisat a l’aire lliure va començar a ser freqüent tant a les ciutats com als extraradis. Poc a poc els conductors ens anàvem conscienciant de la nefasta conseqüència de certs estats anímics al volant. Ara, quan anaves de festa no només havies de patir per la copeta de més... Ai que no tinguessis cap disgust, ni et barallessis amb la parella, que tampoc t’agafés una crisi primaveral. Fins i tot les companyies asseguradores et feien fer un psicotècnic que si sorties de caire depressiu et costava un ronyó la pòlissa.
Per tres cops consecutius vaig escapolir-me pels pèls del control a la plaça Espanya. No vaig tenir tanta sort el dia que l’imbècil d’en Miquel es va equivocar de número de mòbil i em va enviar el missatget que el va delatar. Em fumia les banyes, i des de feia anys pel que s’entenia al missatge,. Cabrit! I encara em venia amb que volia tenir un fill, que era tan feliç amb mi, que jo el comprenia com ningú, que si jo era tan així i tan aixà. Idiota és el que era per no haver-ho sospitat abans! Tanta reunió i viatges de negocis...

Ara me n'adonava de la meva ingenuïtat i treia foc pels queixals mentre embocava la Plaça Espanya. No vaig tenir la prudència de canviar de ruta, i de tant encegada que anava gairebé em passo de llarg el mosso que m’aturava.

Un cop fora el cotxe va iniciar tots el tràmits tan rutinaris per a ell, i tan irritants per a mi, perquè dels nervis no trobava cap dels papers que em demanava. L'home es fregava el bigoti amb satisfacció, convençut d'haver encertat la presa. Va traure del cotxe una targeta on deia Emotech i me’n va recitar les instruccions amb la inintel·ligible rapidesa que un cambrer canta les tapes. De la mala bava que duia vaig haver de repetir l’operació tres vegades, em deia l’agent que no exhalés tant d’alè que estovava la banda sensible.
L’agent es rinxolava les puntes del bigoti mentre esperava la sentència dels reactius fins que se'l va sentir pronunciar un lleu ahà, ahà amb què confirmava les seves sospites.

Acompanyi’m, si us plau – va dir amb veu molt greu.



Darrera el cotxe de la patrulla havien disposat una tauleta de càmping amb una cadira plegable, . A l’altra banda de la taula un home amb bata blanca s’asseia en una gandula de lona. Una tarja plastificada a la pitrera l’identificava com a “Dr. Enrique Becerra Bordas, psiquiatria i psicologia” Em va fer seure amb un gest sec i es va estudiar el cartró humitejat. Del maleter del cotxe que feia de porta documents i prestatgeria alhora en va extraure un formulari que emplenava amb els resultats del test. Ho feia de manera autòmat, ficava creus i números en totes les caselles com si ho sabés tot de mi. Encara no m’havia mirat als ulls, ni tan sols d'esquitllentes.

Llavors, amb uns ulls petits i fugissers de psiquiatra viscut, em va inquirir



  • Sap vostè en quin estat anímic es troba?
  • Com?
  • Entén que agafant el volant en aquestes condicions – índex en sang d’ira 3,8 quan el màxim permès és de 0,5, a més de presentar indicis de depressió – posa en perill la seva integritat i la dels altres?
  • No em parli de la meva integritat, si us plau – aquella situació m’estava triplicant el maleït índex per moments-.
  • Miri, si a més no vol col·laborar serà pitjor per vostè - de quan en quan ficava alguna altra creu o número a l’expedient – Suposo que té necessitat de parlar, pensi que està davant d’un professional. Jo la vull ajudar.

Davant el meu silenci i els múltiples colors que prenia el meu rostre a causa del nou estat d’indignació que creixia per moments i que l’Emotech no havia detectat – suposo que per error d'un disseny massa innovador i poc contrastat - va prosseguir amb certa irritació.



  • Bé doncs, no insistiré. El seu vehicle queda arrestat fins que estigui en condicions de conduir amb seguretat. Ara l’agent li informarà dels tràmits que haurà de seguir. S’haurà de prendre aquestes píndoles. En mitja hora li farem de nou el test. En cas que no baixi l’índex registrat en aquest termini de temps haurem de fer un seguiment més exhaustiu del seu cas, No s’espanti, es tracta d’un tractament mèdic convencional i d’una sèrie de tests molt senzills que faria un cop seguit un curs de quinze dies sobre seguretat viària.

I és que hem d’anar evolucionant. Recordi anys enrere, no dúiem el cinturó ni al seient de davant ni al de darrere, ens passàvem els límits de velocitat, dúiem els nens sense cadireta i agafàvem el cotxe tips de vi si calia... Encara ningú no es preocupava de la seguretat. No, les coses ja no són com abans, senyora, ara gràcies a déu que hi ha un Trànsit que s’ocupa de la integritat de les persones. La salut emocional del ciutadà avui importa, im-por-ta, i trànsit la posa a l’abast del conductor. Miri quines coses, que el psicòleg no entra pel seguro i en canvi entra per trànsit... He he . Però no es pensi que és una invenció espanyola això, no. Els suecs ja fa un any que han engegat aquest paquet de mesures i l’índex de suïcidis ha baixat un vint per cent.. País difícil aquell.



En tota aquella estona crec que no vaig moure ni pupil·les ni parpelles fent tots els intents d’autocontrol, respiracions iòguiques i tècniques d’autorelaxació que havia après al cursos de creixement personal.



  • Ui, si així conversant s’ens passarà el temps... a veure. Exhali sobre les bandes rugoses.. així, molt bé... Ahà Ahà . Vaja.. ja li he dit que si no col·laborava... L’agent Mascopons li explicarà el procés. Haurà de deixar el cotxe aquí... Senyora, no faci aquest posat, si després de tot això s’adonarà que l’hem ajudada. Truqui al seu marit que la vingui a buscar, dona. Sempre va bé algú proper i de confiança per parlar..









Eva Moreno Bosch

divendres, 8 de març de 2019

LA VENJANÇA DE VENUS


 L A   V E N J A N Ç A   D E V E N U S 

Relat finalista al IV Concurs de relats per dramatitzar- Indòmit Teatre

Dues dones:
La noia de la corba
La venjança de Venus

Jo em dedico a la carretera d'ençà que existeixen les corbes, o sigui sempre, perquè la humanitat no avança en línia recta, té  tendència a fer  meandres, què vols.
M'hi he trobat de tot en aquesta corba, en podria fer un llibre si trobés un editor d'ànimes en pena... sí, en pena, perquè jo no m'hauria d'haver mort així. L'altra dia, sense anar més lluny, hi havia una parella de senglars copulant. Una escena entendridora però temerària si tenim en compte l'efecte tafaner dels conductors, un perill que anava en contra dels meus principis, o finals, com li vulgueu dir.
A escenes així estic avesada, però a la intrusió d’ahir, no.

                    Hola
                   Aquest lloc és meu, espero un client
                    Jo he arribat abans
                    Hi ha moltes carreteres per alternar, aquest no és lloc per tu
                     Fes-me un favor, pren-te la nit lliure
                     És que no saps amb qui estàs parlant?

Ja m’havia quedat clar amb qui parlava, i a això hi anava. Una que sembla sortida del festival de terror de Sitges, amb camisó i fent auto-stop, qui havia de ser?  Però em va fer ràbia aquella... supèrbia. Una cosa és que sigui la noia de la corba i l'altra que la corba sigui de la noia.

                      A veure si ens entenem, jo no busco la perdició dels homes
                      I què busques, bolets?
                      La seva salvació
                      Ha ha ha!

I es va posar a riure, cosa que va ferir la meva vocació altruista, com comprendreu.

I em vaig posar a riure, perquè no et pots posar a salvar vides a tort i a dret sense fer balanç de l'històric moral del conductor en risc.

                     Què es el que et fa tanta gràcia?
                     I quins homes salves, si es pot saber?
                     Els que estan a punt de morir. No faig discriminació
                     I les dones que estan a punt de morir?

Jo tinc un sisè sentit... espiritual, si li vols dir, que em diu qui està a punt de matar-se a la corba següent. Llavors paro al conductor fent auto-stop – he de dir que la gent és cortès i m'han parat sempre- abans d’entrar a la corba fatídica els adverteixo del perill i evito la seva mort. Acte seguit desaparec. No és un sistema perfecte, perquè alguns han flipat tant que s'han estampat a la corba següent mentre em buscaven sota els seients. He de perfeccionar això de la desaparició. Ara bé, és cert que mai he hagut de salvar una dona... al menys en aquesta corba.

-  Entenc la teva vocació però el client que estàs esperant és per mi
-  Ah, sí? I tu quina mena de llegenda urbana ets?

A mi aquella criatura estantissa amb olor de naftalina m’estava traient de polleguera. Si no donem relleu a altres llegendes el repertori se'ns quedarà aviat desfasat.

-  El client que esperes és el meu marit
-  Està a punt de matar-se
-  Doncs d’això es tracta
-  Tu ets una assassina
-  Sóc una dona assassinada, que és diferent

Llavors es va llevar la brusa i em va mostrar set punyalades al ventre.

- Després d'apunyalar-me em va llençar al riu i va fugir
- I per això no vols que el salvi
- Tu què creus?

No me les vull donar de grandesa però sóc de les llegendes urbanes més populars. Després està la nena del cementiri, el cotxe negre... o d'altres més mundanes i terrenals com que Walt Disney està congelat. I ara em trobava amb un fantasma justicier.

- Només serà un dia
- Ho sento. No puc faltar als meus principis

Vam començar una negociació que va derivar en una dissertació moral.
I va acabar en discussió.

Quan el cotxe del meu marit va passar estàvem tan absortes en la discussió que ens va passar de llarg
Aniria despistat
Anava begut
Fins que vam sentir una frenada i un gran terrabastall
Ens vam arribar a la corba i vam trobar  dos senglars copulant en mig de la calçada
Eren els mateixos de l'altra dia
I el cotxe estrellat al costat de la cuneta
Els senglars estan bé
Han tingut bessonada
Ara treballem en cooperació
L'una amb l'altra, no amb els senglars
I fem acció preventiva
Abans que un desgraciat cometi un crim de gènere ens ocupem de què prengui la corba de manera...definitiva
Ha nascut una llegenda
La venjança de Venus
Agrairem us en feu ressò
Gràcies

dimecres, 28 de març de 2018

FIBRA ÒPTICA


Relat guanyador III Concurs de relats per dramatitzar- Indòmit Teatre




Fibra què? Òptica? No... ja m'hi veig, jo... Comunicación...y para qué quiero ir más
rápido?... Res... ya le he dicho que no. Adéu, adiós.
Comunicación... què sabran ells! Les presses que tenen avui en dia. Tot ha d'anar ràpid.
Pues a mi no em dóna la gana, colla de ploms. Roky, has fet bé de néixer gos. Quan em
toqui reencarnar em demanaré ser gos, però em fa l'efecte que sempre m'ho demano i
sempre em toca ser un avi. I ser avi en aquest món és ben fotut, Roky, tant com ser el gos
d'un avi solitari... Fibra òptica... Es pensen que són els amos de la comunicació...van ben
perduts... Au, ja fosqueja. Fa trist l'hivern. Mira el balcó del davant... aquell test ahir tenia
dues flors... ja li han caigut...Que avorrits els balcons. Quan encara es podia estendre al
balcó era més entretingut...Ara tot ho hem de fer de cara a la galeria interior. La roba
estesa fa vell i impúdic. Em fa gràcia això d'impúdic, a la roba neta no hi ha vergonyes.
Estendre la roba sempre ha estat un acte públic de purificació. Tu, com a gos, no ho
entens però tenir roba estesa al sol és com posar l'ànima a redimir . Antes no calia anar
missa, a cada safareig i a cada terrat s'hi eixugaven pecats. Ara no, ara resulta que la
roba estesa espanta els turistes i fa misèria. Què coi sabran de misèria... Ara tot passa de
portes endins, de pantalles endins. Tot això que ara fan per internets antes es feia als
carrers, a les places, i als terrats. Les cordes dels tendals eren la fibra òptica de l'època.
Per aquells fils corrien les notícies del veïnat, i ràpides que anaven. No fallaven mai, que
això de l'internet es veu que falla, falla molt i llavontes es queden tots cagats perquè se'ls
para el món. Antes pujar a estendre era estar al món.. ara no, ara més qui menys té
assecadora, una altra andròmina del diable... Doncs no hi havia passat jo hores al terrat...
De ben petit m'amagava dins el gibrell de la roba neta i m'extasiava amb aquella olor a
net... A tu també t'agradava de cadell, et rebregaves dins els llençols i gemegaves de
gust, cabrit, que m'ho foties tot ple de pèls. Ma mare també m'hi treia ràpid del gibrell, d'un
clatellot... La mare... Feia olor de sabó de Marsella, i fins i tot de gran les seves mans
tenien encara aquell aprest dels llençols recent plegats. De ben petit, quan la veia
estendre la roba pensava que estàvem de festa, com qui posa banderoles i garlandes al
terrat per a fer revetlla, alternant llençols, camises i peces íntimes. Estenien totes a l'hora,
com si el rellotge biològic de les dones les dugués a coincidir prop del cel per purificar les
faltes. I en la manera d'estendre-les, les dones desvetllaven les mesures d'amor...sí, no et
pensis tu que les pinces es posen a la babalà, una pinça pot ser una pessigada o un
fermall d'or. Fins fa poc, observant la bugada estesa a un balcó aprenies qui eren els teus
veïns. Ara no, ara la gent es coneix posant-se una foto a internet com si això digués
alguna cosa d'un mateix, i encara en hi ha que busquen parella així. Sí, noi, tu ensumes
figues i la gent mira fotos a una pantalla. Collonades. Tu mira l'estenedor i sabràs si qui
estén té parella o fills, i quants en té, i com els estima. Si la seva roba és trista, alegra o
inquietant... hi ha roba inquietant. Sí, sí, no giris les orelles, que el primer cop que vaig
veure els sostenidors de l'àvia Lola estesos com dos immensos iglús al sol, vaig desvetllar
el secret de les generoses prominències de les dones. Vaig descobrir que servien per a
guardar-hi els tresors més preuats. Perquè l'àvia Lola tenia dèria a guardar tots els bocins
de pa sec i d'ençà d'aquell dia vaig entendre que els duia dins aquells iglús...
Als terrats tots els secrets veien el sol, les notícies corrien els cables dels tendals que ja
voldrien aquests de la fibra òptica. Les coses es feien diferent... trobo que hi havia més
humanitat, més amor. Però ara... Quant d'amor hi ha en l'acte de posar una rentadora i
estendre-la a una galeria interior? Cap. És un acte de solitud . Tan sols com estem tu i jo
Roky, tan sol està el món sencer. I ni tan sols mirar per aquest balcó ens consola... El
telèfon un altre cop? Que se'n vagin a la merda, no necessitem res tu i jo.
Eva Moreno Bosch

diumenge, 18 de setembre de 2016

N O N     P L U S   U L T R A 


 Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016 

 

                                       Obriu-me de bat a bat els finestrals

                                       que soni el meu pensament en clau de sol

                                       demà el cor ja no m'empenyerà la sang

                                       Que es faci la llum sobre els pàl·lids llençols

                                       abans que esdevinguin cendra amb el meu cos



                                      Serà el cel que m'és promès més regalat?

                                      Quin destí més alt diran els verds xiprers?

                                      No hi haurà als meus ulls un paradís més grat,

                                      que sé que la terra meva és el meu cel

                                      i res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels



                                     Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc

                                     - sia la meva darrera voluntat -

                                    que ja he viscut l'exili sense horitzons

                                    i una absència coronada de reixats

                                    amb un retorn d’oreneta tan somniat



                                   Vull tornar en aigua de pluja algun instant

                                   per sadollar l’espígol i el romaní

                                   i nodrir el cirerer que m’ombreja el mas

                                   al davallar pels rierols més antics

                                   Que no n'ha sabut mai de ploure el meu país



                                  I quan canti els mots dels poetes de la pàtria

                                  que el meu alè sigui el vent suau de llevant

                                  i a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire

                                 Que voldré evocar els lents estius enyorats

                                 germinant records d'escuma i de coralls



                                 Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets

                                 abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya

                                 que el meu cor, com les redoltes, lloï el cel

                                 Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia

                                 i ser la sang de la meva terra antiga



                                Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn

                                inflamar el crepuscle de nits estivals

                                El sol mediterrani que a foc lent cou

                                les romàniques espatlles dels altars

                                endolcides per la pàtina dels anys



                                Que cal més d'un Déu, set dies i set nits

                                i el coratge i la suor que ens ve de lluny

                                per crear un indret més bell que el meu país

                                Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny

                                i el silenci ple d'orígens dels seus murs



                                Si és malfiança que em disculpin les deïtats

                                - ser cabut ens ve de mena als catalans-

                                però no em cal el setè cel per restar en pau

Eva Moreno Bosch

dissabte, 11 de juny de 2016

E S T I M A D A    I E M M A



Estimada Iemma *,

Serà perquè els deures de la vida no em permeten seure ni un moment per badar, que la vida ha pensat en mi i, per sort o per dissort, la setmana passada corrent al gimnàs m’ha arribat una lesió que em manté postrada al sofà. No res, però en tinc per uns dies de repòs. I així, amb la ironia d’agrair al destí aquest regal, fa dos dies que bado mirant més enllà del balcó, exercici aquest tan útil per valorar el que som, el que tenim i, saps iemma, també aquell tòpic d’on venim i per a què.

Des d’aquell maig en què em vàreu facturar amb la millor de les intencions cap a Catalunya, o La Hispània com deies tu, i vaig arribar a casa la nanna* Aisha, la meva vida s’ha anat fent gran i veloç com un allau de neu. Són aquests moments de calma els que em permeten aquests dies sortir d’aquella immensa bola blanca i mirar enrere amb perspectiva per adonar-me’n de quant difuminat i esmorteït és el record d’aquell dia, iemma.
Entre aquestes boires del record persisteix la imatge de l’Aisha ajustant-me el hijab* sobre els cabells desgavellats pel viatge, m’abraçava en benvinguda i m’atabalava a preguntes que no em deixava temps per a contestar.

Recordo els primers dies a l’escola, el sentiment de raresa i el nus al pit que no gosava treure el cap fins a la gola per a plorar-lo. Tot el que m'era proper quedava més i més enrere cada dia que passava i era un fet que sabia irrevocable. No trobava armes per sobreviure en un món tan aliè.
Però avui, mare, aquell mot, aliè, es queda encallat en aquells dies que conformen el passat. El dia de la meva arribada un ganivet va caure sobre la paraula passat i la va segar en dos, va deixar un abans i un després que existeixen i un temps en mig, aquell aliè, que ha desaparegut i del qual només en conservo aquell hijab penjat al rebedor de casa, com a prova palpable del meu origen, me'n vaig desfer de tots els altres, com et deu haver explicat la nanna, no sense un sentiment de nostàlgia que es debatia amb una fortalesa que m’era tan nova.

Aquell primer passat està fet d’imatges tan nítides com les nostres nits al poblat sota el cel amarat d’estels que sempre cobreix l’ Atlas. Un núvol constant de nens que ens passejàvem pel poblat sense haver mai sospitat que hi havia més mons que aquell, les vetllades vora el foc en què l’oncle Rashid ens narrava incansable històries ancestrals en un tamasigh tan net que ressona de manera cristal·lina en els replecs de la memòria, com hi són les teves mans sempre emblanquinades amassant el pa, i el calor bullent del te entre les mans, la roba assecant-se sota un sol sòlid i encegador, l’olor d’espècies aferrada a l’adob de la casa...

El meu patrimoni emocional comença amb aquestes imatges i aquests regals sensorials. Seguidament hi ha un buit, com una mà zenital que hagués furgat el
meu quadern de bitàcola arrencant-ne uns quants fulls. I, immediatament després, em trobo amb el present, aquest que em manté mirant al buit més enllà del balcó.
En moments com aquest és quan més ressona el teu silenci, que després de gairebé vint anys continua tan esmolat i punyent. Sé que no goses preguntar per mi, però em consta que l'Aisha et manté al corrent de la meva vida i que quan et parla de mi l'escoltes amb els ulls clucs i una engruna de rancúnia o penediment se t' escapa en forma de llàgrima. L'Aisha, que per a tu hagués hagut de ser la meva protecció materna ha esdevingut amb el pas del temps la figura de la germana i amiga, en ella he trobat la mare que els anys i la distància m'han tret, molt a malgrat meu. No li ho retreguis, sense ella el meu cor i les ganes de viure no haguessin sobreviscut.

No sé com posar-me, el dolor al genoll no remet. M'he pres la medicació però només noto una somnolència espessa com un núvol. Tinc sort de la Noé, que ve als vespres,quan acaba els entrenaments, a donar-me un cop de mà amb la casa i fer-me el sopar.
D'ençà que va trencar la seva anterior relació li he fet molt de costat, ens trobem molt bé juntes i des del primer moment hem sentit una connexió gairebé astral.. Potser te'n riuràs d'això, però sento com si hagués jugat amb ella milers de vegades a fet i amagar pel poblat, com si haguéssim compartit tanta vida juntes , en canvi fa poc més d'un any que ens coneixem, i ni tan sols amb ningú altre no he sentit la confiança que ella em dóna.

Amb els homes no he estat mai afortunada, ja ho saps. Gairebé tots, abans o després, esperaven trobar en mi l'estereotip de la dona immigrada que clama la salvació a canvi d'un servei vitalici de muller servicial i perfecte, per no dir d'algun que, estant-se amb mi, ha pretès d'exportar la poligàmia a malgrat de la cultura amfitriona i, evidentment, dels meus sentiments. Quina ironia de pensar que aquest hagués estat candidat a gendre ideal pel sol fet de ser àrab.
Els que hem volgut sobreviure lluny de casa hem hagut de lluitar constantment amb els prejudicis que ens afecten, i ara, que se'm considera una dona plenament integrada, me n'adono que no sabria dir-te qui té en realitat més prejudicis: nosaltres, ells, o tots plegats.
A fi de comptes, iemma, la llengua i el passaport, la bíblia o l’alcorà, el rimmel o la henna.. perden la forma primària, absoluta, quan fem un pas endavant i ens quedem amb la humanitat de les persones com a únic passaport o religió i com a màxim enaltidor de la bellesa.

Comença a caure la tarda, aquest hivern no perd vitalitat i clava gèlides dentades a cada crepuscle. S'enfosqueix lentament la teulada de l'edifici del davant i una parella d'ocells s'arrauleix dins el colomar.


Li he demanat a la Noè que es quedi a viure amb mi. A ella l'han proposada com a entrenadora d'un equip de primera divisió, hauria de viure a la ciutat per a més comoditat. Però això no és inconvenient perquè la novel.la que tot just he iniciat
esdevé al bell barri barceloní de Gràcia, on acabo d' instal·lar el meu estudi i nou habitatge.
Després, per la primavera, anirem amb la Noé en missió voluntària a Nicaragua. Ella presideix una oenegé de suport als infants i ha aconseguit pressupost per a muntar un centre escolar. Em recorda a tu quan veig com es fa estimar i la paciència que té amb els nens.

Iemma, on tens els ulls?
Els has aclucat o mires més enllà del balcó com he après a fer jo?

Sempre teva,
Adira


  • * Iemma : mare
  • * Hijab: vel
  • * Nanna: tieta materna 

    Eva Moreno Bosch