10 de nov. 2021

SUUKOJA

el petó finlandès

                                                                                                             Premis Arnau de Palomar 2021

      La mare desembolica el regal d’aniversari que li envia el fill confinat. Sota el paper de seda rosa apareix una capsa amb uns llavis dibuixats. En gran posa: SUUKKOJA i moltes lletres petites amb puntets i barretets.                                                                                                 Les instruccions són en finlandès, però el fill li ha explicat —no sense una certa vanitat d’inventor— que es tracta de l’últim disseny que ha patentat: uns llavis virtuals que reprodueixen tots els sentits que s’activen durant un bes. A més, incorporen l’emanació de substàncies químiques o hormonals —això no ho ha entès bé— que segrega el cos quan fa un petó. Tot un èxit de vendes al país nòrdic. La mare es mira amb recel aquella andròmina carnosa i se la du prop dels llavis seus: olor de làtex, però no aquell tan dolç de vainilla de Jamaica que feien les nines d’abans; aquest és un làtex anònim, industrial. Amb un botonet pot escollir la modalitat de bes: family, passion, passion strong o friendly. El fill li ha dedicat el family. Clic. El llavi robot comença a fer un moviment lleu. Se l’atansa a la galta. El morro mecànic adopta una forma com de pinyó. Comença a sentir com un formigueig minúscul que li fa refregar-se la cara. El soroll del mecanisme és imperceptible, tot i que emet un “xuic” que emula el frec aiguós dels llavis.                                  Defraudada, prova amb les opcions passion i passion strong, observant que la variant rau en els moviments, la velocitat i les formes que adopten. Res, no ha sentit res. Per bé que l’hagi parit, el seu fill no és cap divinitat. Sense més contemplacions el llença. En consideració amb el fill escull el cubell de l’orgànic.                                                                          Com el troba a faltar

2 d’oct. 2020

 

QUANT PREST, AMOR


                                                                        Menció d'honor- XXV festival de la Poesia- Parets del Vallès

 

Quant prest, amor

ens arriba una nova tardor

i ens desprenem de les fulles

on hem escrit la darrera estació

 

És més ferma la nostra escorça

més densa la saba que ens sadolla

i les arrels més profundes

a mida que ens atansem al cel

 

De cada besada n'hem fet flor

i amb la fortalesa a cada pètal

hem vençut les gebrades

a recer del nostre alè

 

Els fruits ja estan oferts

amb aquest afany nostre de persistir

ensems en una sola sang

abans de finir el camí

 

Quant prest, amor

se’ns marceix la darrera primavera

i les tiges nostres, en enllaç etern

han anat teixint l'arbre de la vida

des de la branca nua, fins al tronc ben ferm

 

                                                   Eva Moreno Bosch

17 d’ag. 2020

TRÈVOL ATZUR

 

 

T R È V O L     A T Z U R

                                       Premi Guillem de Belibasta 2020

 

 

No hi havia bri de paisatge que escapés als seus ulls. Si mai, per ventura, un vendaval arrasés l'ordre del seu escenari vital, Genís hagués estat capaç de restituir cada fulla a la seva branca, cada branca al seu tronc i cada mixó al seu niu. 

Les coses que es movien amb lleugeresa captivaven la seva atenció, gelós de la llibertat de volar com les aus, com una simple fulla empesa pel vent, o d'avançar com una barqueta de paper bressolada per la corrent.

Era petit el seu entorn, limitat per la seva coixera: la casa a les Borges Blanques, el tros, les oliveres i la cabana de volta, les tardes al parc del Terrall, i els estius el breu passeig sota l'ombra dels plataners del canal.

Li agradava tocar amb tots els sentits allò que l'envoltava. Recórrer el tacte àrid de la pedra seca, penetrar amb els dits les seves escletxes i palpar-hi l'ombra fresca, acaronar el vellut de les flors, flairar els seus perfums...

Poder perquè el seu pas rancallós no li permetia ni presses ni grans distàncies, hagués estat capaç de reconèixer a ulls clucs el seu paratge només per la seva sentor. Perquè per Genís, les olors eren una manera d'atansar-se al món.

De mons en coneixia dos: aquell que abastaven els seus ulls, petit, que li cabia en el puny clos, i aquell altre univers descrit a bastament en els incomptables llibres que havien passat per les seves mans.

La seva infantesa es va veure escapçada per una poliomielitis severa que el va mantenir postrat al llit quan encara no tenia els deu anys. No havia anat a escola, no havia jugat ni tenia amics. Arrossegava una cama dreta escanyolida que amb prou feines el sostenia. Les llargues llargues hores horitzontals les passava llegint. La seva germana Marta li duia els llibres de la biblioteca. Amb els anys Genís havia devorat la literatura juvenil i estava àvid de formes més elevades. Van desfilar sota els seus ulls des de la poesia de Carner a la novel·la de Dovstoievski, de Baudelaire a Foix, Papasseit, Whitman, Sagarra, Hernández, Wilde, Pessoa... 

El pare, amb la millor de les intencions, l'havia relegat a les feines de la casa i als treballs del camp menys feixucs. Des de la seva solitud Genís tenia una concepció del món vasta, una cultura extensa, i una inconfessable debilitat per a la poesia, de la que en feia cerimònia.

Al parc del Terrall, quan queia la tarda i els bancs del si fos no fos s'omplien d'animorats declarant-se inconfessables passions, ell escrivia poemes en paper d'estrassa. En cabat en feia una barqueta i la desava surar a la bassa del Terrall.

 

Ser

 de pluja

no sentir-me sotmès

ni a la paraula  ni al  gest

Ser    cristal·lí    i   t r a n s l ú c i d

gestar-me  sota  l'epidermis  d'un  núvol

i ploure

 amb la

b l a n a    c a d è n c i a      d ' u n     s a l m

Lliscar   per    tots    els    finestrals

i   amarar  amb  dits  aquosos

l’herba tendra dels prats

 

          Ser                      i                       per                         sense                     gravidesa                     mortals

                      líquid             passar                la   vida                          la                                dels

       f l u i r    am b    e l    c o n h o r t    d e    q u i    h a    em a n a t     d e     m a n e r a     p r e c i s a   i    t o t a l  

     L  l a v o r s      h i s s a r – m e      a     u n     c e l      d i v í     i      t a n c a r     a i x í      e l     c e r c l e       v i t a l

 

Contemplar com l'aigua les anava debilitant li encomanava serenor. Primer s'esblaimava la tinta, després els versos es fonien els uns amb els altres en una blava abraçada. Observava com el paper s'esvania, s'esfondrava, fins que el poema ja era part  molecular de les aigües. Havia perdut el compte de quants versos seus dormien al solatge del bassal. Si era cert que la pluja era l'aigua terrenal evaporada, quan plovia a Ponent decantava poesia. Per això li agradava mullar-se sota el plugim i per això aquell paisatge era tan seu. Altres cops hi  escrivia versos d'amors platònics, plegava el paper en forma d'ocelleta i la desava al canal. Llavors la mirava salpar emmenada pel bram. Imaginava que s'encallava en algun canyissar, la rescatava  una mà desconeguda i la llegien uns ulls ignots.

 

                                       voldria tant  que  tinguessis

                                                             un color d'ulls, també un  nom

                                                                                             si fossis una pupil·la

                                                                                                    on sembrar i collir conhort

                                                                                                                                però sé que ets només

                                                                                                                 l'amor fet a mida

                                                                                       que invento dins el llençol

                                                                        a  mida  d'uns  braços buits

                                               com una heura sense el tronc

 

Tenia disset anys i no havia conegut l'amor d'una dona. De la mare, traspassada per unes febres de mal pronòstic quan ell encara no tenia sis anys, li quedava només el record de la profunditat dels seus ulls d'aigua de pou i l'olor a romer dels seus cabells quan l'abraçava. Poder per això tenia el costum d'olorar-ho tot, cercant de retrobar aquell delit sensorial. La seva absència va fer que son pare hagués de redoblar esforços per tirar endavant els dos fills. A cop d'aixada, de la casa al tros, del tros a l'almàssera, de despedregar el camp, de batollar les oliveres, d'esporgar-ne les branques, de desbrossar les herbes... Passava la vida, i poc o cap instant li restava a l'home per despedregar el cor de la seva casa, ni tan sols el seu, que va quedar per sempre més sepultat per la pena i l'absència. Incansable defensor dels drets dels camperols, va liderar les petites revoltes sindicals que més tard va intentar rescabalar la polèmica  llei de conreus del 34. I ara li quedava un fill a qui no podia llegar el tros i que no espletaria aquella petita victòria que retornava la terra a qui l'abraçava. Tampoc no coneixia ni concebia altre ofici que plantar-se amb determinació davant la terra adusta, suar-ne el fruit i vèncer  cada dia les adversitats del clot de l'infern.

Poca o menys esperances de llegat veia en la seva filla Marta. Per bé que era dos anys més gran que Genís renegava de la terra i la pagesia. Aspirava a ser modista d'alta moda i fantasiejava amb el París de les desfilades, el disseny de barrets d'ala ample, d'ocells, floritures i vaporosos vels. Omplia la casa de rèpliques de capells que feia amb les pellofes de les panolles i que adornava amb flors de ravenissa o amb els lliris blaus que creixien sobre la pedra seca de les cabanes de volta. Havia après a cosir en el taller dels Deulofeu, a malgrat de les reticències del pare, que ultra al fet que necessitava les seves mans al camp, execrava aquella família per la seva inclinació política de dretes i el seu tracte classista. Tot el que la filla havia estalviat treballant al taller ho havia invertit en una màquina de cosir, a desgrat del pare, que de conviccions més terrenals, hagués preferit que destinés els diners a fer coixí.

Bonica i amb un caràcter alegre i despreocupat, passava per la vida amb la gaubança d'un dringar de campanetes. Tot i que la  noia no gaudia de la maduresa espiritual del seu xicot, Jaume, compartien l'entusiasme de la joventut. Ell projectava en ella el seu esperit revolucionari. Ella li encomanava el seu coratge. Això, juntament amb la frescor de la seva bellesa, és el que va captivar el jove forner. Mentre ell li llegia fragments de les obres de Marx  ella mirava el cel i veia desfilar sobre els núvols els dissenys que dibuixava amb el llapis del pensament.

Genís tenia una estima especial per ell, poder perquè era l'única persona que el mirava sense veure el seu cos. Alhora sentia una sort de compassió, al no veure en la seva germana una camarada amb qui ell pogués compartir tan ferms ideals, abstreta de la realitat com estava per les seves fantasies de fil i setí.

Marta, per part seva, se servia de les conquestes de les dones de la República: L'emancipació, el sufragi universal, el divorci, la presència femenina en l'àmbit social i polític... S'emmirallava en l'avantguardista figura de Coco Chanel, que havia conegut gràcies als ocasionals exemplars que rebia la biblioteca de Vogue i pel ressò que se'n feien revistes catalanes com  D'ací i d'allà.

Però ara, des d'aquell estiu del 36, tot s'havia capgirat. Cada petita llavor de l'efímera República s'anava sepultant dia a dia sota la metralla de l'espíritu nacional. 

El somni parisenc de la Marta, l'ideal d'un món obrer més just de Jaume, la promesa d'alliberament de la terra del pare... Només a Genís, a qui la malaltia ja li havia robat prematurament totes les Il·lusions, l'esclat de la guerra civil no li va poder escapçar cap somni.

El poble es va organitzar per a la lluita. Homes al front, dones a la rereguarda. I així, el pare es va implicar en les milícies sindicals antifeixistes, col·lectivitzant almàsseres, terres i tallers, entre ells el dels Deulofeu, a malgrat dels retrets de Marta, que inconscient del drama social, retreia al pare l'haver segrestat el taller dels seus padrons i reduir-lo a la confecció de tristes granotes blaves per als milicians.

Ara feia sis mesos que en Jaume s'havia allistat al POUM i enarborava la bandera de la revolució al front d'Aragó. Escrivia a la Marta tantes cartes com els medis li permetien. Ella no les responia totes i sovint l'abocava al silenci. Poder perquè havia confós l'impuls de joventut amb l'amor i no l'havia arribat a estimar mai.

 

“ Amor, cim de tot el meu benestar, si aquesta arena on esfondro els peus no fos la gèlida pell dels Monegros, si no caigués aquesta pluja constant que esdevé fang sota les meves ungles, els meus ulls, fang... Que camaleònica pell, la de la vida, no trobes?... Tu i jo, que hauríem d’estar celebrant la joia de viure... Tu, i jo, Marta... Quina il·lusió em sembla avui el teu nom, dit en mig de la gèlida nit, Marta... Aquesta flama que a la foguera s’alça ... és el teu alè? És la teva mà impetuosa aquesta ràfega de vent ? I on és la teva veu d’aigua de riu, on són els teus ulls  de lluna creixent, on són? Tot és nit tancada, silenci i solitud. No hi ni lluna aquesta nit, ni cap engruna de calor, però és tanta l’esperança al meu jaç de tenir-te amb mi, aquí, on tinc el fusell que dorm al meu costat, aquest fusell rovellat i encallat, tant com les meves mans. I és tant el que voldria dir-te, tant, que només el silenci faria el ple pel meu afany. Marta, planeta anellat de somriures, encara cau la pluja que tot ho amara... L’ànima ja s’ha fet fang, la teva darrera carta s’ha humit dins la butxaca del meu uniforme, s’han esborrat les teves paraules, ja tot és una trista taca blava, no hi ha consol per als meus ulls. Escriu-me aviat. No puc sofrir el silenci. Sempre teu. Jaume”.


Genís provava de veure la seva germana amb els mateixos ulls efervescents i delerosos amb què ell la descrivia en les seves línies, però no veia en ella més enllà de la frivolitat d'una jove abduïda per somnis de grandesa. Després provava d'imaginar en Jaume arraulit dins la granota blava, empunyant un fusell,  escrivint des del fangar i la desolació de la trinxera... i se li feia trist, i estrany.

La imatge que conservava d'aquell jove fornit  i vigorós era candorosa com la farina que empolvorava les seves mans de forner. Fitant el carrer que menava a la casa li semblava veure'l arribar encara. Marta, al sentir-lo xiular, sortia a la plaça a rebre'l. Llavors Jaume l'agafava i la feia voleiar. Genís contemplava la sòlita escena amb ulls infantils, sense tenir consciència de si era el seu incomplet nen interior o el jove censurable qui hagués volgut voleiar dins aquells robustos braços. Tan bon punt arribava treia del sarró un panet en forma de cor que havia fornejat per a ella, alguns dies també aurelletes, i si al forn n'havia sobrat, duia un pa de renyó.  Sempre es dirigia a Genís i el saludava amb un cop d'espatlla ferm. La seva mà feia olor de llenya i pa calent. Mentre tothom el tractava des de la misericòrdia de la seva malaltia com un infant desvalgut, Jaume el feia sentir un home entre tots, perquè ell el mirava als ulls sense reprovar el seu cos.

Després els veia marxar tots dos de la mà, raval del Carme avall, les siluetes fonent-se dins les llums del capvespre. A mesura que la remor dels seus riures i les seves besades s'anava diluint Genís se sentia sol. Llavors es delia assaborint el cor de pa que sovint, pel seu apetit capritxós, desava la Marta. Tenia la textura dels núvols i el gust que podria tenir l'amor al paladar. I poc es preguntava si aquella estima que tant li mancava es feia present en la figura de Jaume com un desitjat germà gran o com l'home a qui cobrir de tot l'amor contingut de què era capaç.

 

Ara els temps s'havien endurit. Els conflictes locals entre grups de dretes i milicians se saldaven amb bregues sagnants. Quan s'obria la boira que embolcallava el paisatge se sentia la remor de Les Paves esguerrant el cel, i ara i adés, l'esclat de les bombes caient en algun lloc proper. El pare va estimar convenient que els seus fills estiguessin menys exposats. I així, aquelles tardes al Terrall, els  passejos pel canal i les visites a la biblioteca es van veure relegats a l'aixopluc de la llar, sempre pendents del repic de campanes per sortir corrent a un dels refugis antiaeris.

 

Marta seguia cosint, però ara des de casa. Li duien el gènere tallat per a cosir  les granotes  blaves, a contracor i per exigència del pare. I era Genís qui vivia pendent de les cartes de'n Jaume, que extreia d'amagat a la noia per llegir-les a les golfes. Temerós de què el confinament posés fi a la correspondència de l'amant i aprofitant la proximitat de l'oficina postal, va convèncer al pare perquè li deixés anar-hi a diari, amb el pretext de comprovar el correu oficial i de mantenir en forma les dèbils cames.

Però conforme la resistència s'anava afeblint les seves cartes arribaven amb menys assiduïtat. Després de la forçada dissolució de les milícies Jaume s'havia allistat a contracor a l'Exèrcit Popular de la República. Se'l notava afeblit. Les missives tenien un to més marrit. Feien olor d'òxid i humitat. Poques paraules i una cal·ligrafia xacrosa. Genís podia sentir entre les seves línies un udol de desesperació que clamava afecte.

Dia a dia la imatge del forner s'anava desdibuixant del cor de Marta, que s'havia deixat seduir per l'hereu del taller tèxtil Deulofeu, un jove repentinat de la Lliga Catalana que es rinxolava les puntes del bigoti amb un gest altiu mentre elogiava les qualitats professionals de la noia i el seu potencial en l'àmbit de la moda. Els vespres venia a dur-li les peces per cosir a casa, fins que ella el va convidar a passar, caient de ple en el joc de la seducció. A Genís li resultava repulsiu i detestava la seva presència a la casa. Però Marta havia clavat la fletxa de la seva ambició i no admetia consideracions de ningú.

Un vespre, després de la visita del Deulofeu, Marta li va donar un sobre al germà per dur-lo l'oficina postal i li va dir que ja no n'hauria de dur més, atès que era l'última carta que li enviava. El noi, tot i conscient d'estar atemptant contra la seva intimitat, tancat a la seva cambra, i amb l'ajut d'una espelma, la va obrir. Li explicava que no estaven fets l'un per l'altre, perquè eren diferents i poder tots dos s'havien confós, que l'apreciava però havia trobat amb qui projectar el seu somni i que ja no li respondria més cartes.

Genís mai no li ho va expressar, però condemnava la seva malícia. Jaume era una víctima entre milers que lluitaven per sobreviure a la barbàrie a què la resistència havia abocat aquells desgraciats.

L'escalf i el suport en tals circumstàncies havien d'anar per davant de la veritat, més quan la veritat era una ganivetada a un cor ja ofegat en aquell camp de llot i sang. Per molt que Marta valorés la sinceritat, mentir en tals circumstàncies era, als seus ulls, el millor aliat.

Sense que ella se n'adonés i imitant la seva lletra, va canviar aquella punyent epístola per una carta emotiva i fervent. I no li va suposar esforç, ans, va haver de contenir el doll de mots que li sorgien del pit. Va signar amb el nom de Marta. Va tancar novament el sobre amb goma aràbiga, el va desar sota el coixí, i l'endemà el va dur a l'oficina postal.

D'aquesta manera va encetar una correspondència secreta amb el forner. Quan rebia carta pujava a les golfes i la llegia amb avidesa. Abans de plegar-la l'olorava novament, i després les desava totes en una capsa dins un bagul. Les cartes de Jaume eren més assídues. Mentre la situació de la contesa es feia més cruent les seves paraules eren més apassionades. Tenia un motiu per tornar. Marta...

Genís, per bé que no sabia cosir, ajudava la germana preparant les peces i plegant-les un cop cosides. Abans de ficar-les a les caixes, i quan ella no el veia, desava dins una de les butxaques de cada uniforme una carta d'amor destinada a un soldat ignot. Signava amb el sobrenom de Trèvol Atzur. Les escrivia a les nits, dins la soledat de la cambra. Sovint hi afegia una fotografia de dona que retallava d'amagades de les revistes de moda de la Marta. De vegades hi posava també paper o un fragment de llapis partit.

Ho feia perquè li semblava massa dolorós que pogués haver un sol soldat al front sense un mot d'afecte que l'acomboiés, sense paper i llapis per perbocar el desconsol. Ho feia perquè coneixia de ben a prop el tacte gebrat de la solitud, la seva... i ara, la de'n Jaume. Per això ara, mentre ella clavava la seva agulla a les granotes, ell n'omplia les butxaques d'amor.

Però aviat aquelles mostres de consol a soldats desconeguts es van acabar. La desfeta del cap de pont de Serós i Balaguer va posar final a l'ofensiva del front d'Aragó. Els insurrectes avançaven impietosos. La darrera carta de Jaume va arribar des del darrer reducte de la resistència del front de l'Ebre, on la batalla extremava la seva crueltat, a la serra de Pàndols. Però Genís ja no la va poder rebre.

Aquella olor nova de pólvora que percebia i que semblava venir de l'infern era cada dia més propera. Els voltors metàl·lics vomitaven fel, sembraven la mort, enrunaven cases, escoles... i la biblioteca, també.  Genís i son pare es van refugiar a la cabana del tros. Marta havia marxat amb el jove Deulofeu a Barcelona, on ell hi tenia família i on li va prometre matrimoni un cop finalitzada la guerra. El pare va pensar que qualsevol destí, per molt que pecaminós, fora més digne que el que es podia esperar sota aquella pluja de metralla. Ara que la derrota es feia evident, una figura afecte al règim era la millor companyia per a la filla, per mal que li fes a un sindicalista d'idees sòlides com era ell.

I va pensar bé, perquè el 5 de gener del 39 les tropes nacionals ocupaven Les Borges Blanques, que havia quedat reduïda a runa, fam, misèria i venjances. Un reguer de famílies fugien a l'exili per evitar represàlies. D'altres es redimien pintant a la façana de les cases un Viva Franco que nafrava la dignitat.

El pare, tement deixar sol Genís, es va refugiar a les golfes de la casa. Era difícil entendre en virtut de quin miracle l'edifici es va mantenir dempeus, si es tenia en compte que les cases veïnes van ser derrocades per les bombes. Però aviat el seu amagatall va llevar rumors entre veïns afectes al nou règim àvids de guanyar-se els favors dels nous dirigents, i es va veure forçat a amagar-se a casa d'uns parents de Ponts. No podent endur-se Genís li va deixar un feix de bitllets per a subsistir fins que tornés. Però el noi hagués pagat fins i tot, per quedar-se a Les Borges i veure tornar en Jaume algun dia.

 

El temps passava i les coses ja no van tornar a la normalitat, ni la normalitat va tornar a les coses. Del pare rebia notícies tranquil·litzadores de tant en tant. Marta l'havia escrit des de Barcelona. Treballava als prestigiosos tallers de Ramon Santaeluària, on cosia per a  les dames de la burgesia.

Poc a poc la runa s'anava amagant sota la catifa de la vergonya i es reedificaven les cases. La biblioteca no va viure la mateixa sort. Malmesa per les bombes, va ser enderrocada, com ho fou tot element públic vinculat a la democràcia i al catalanisme. Al seu lloc s'hi va erigir un monument a los Caídos por Dios y por España.

Genís trobava a faltar la companyia dels llibres, les lectures que el permetien volar amb el pensament, fugir del seu cos i descobrir nous universos, cultures, pensaments...  I ara tots aquells llibres que havien estat a l'abast de tot un poble eren cendra. Qui faria algun dia un monument per als llibres caiguts?

Eren tants els caiguts... Hi havia tantes fosses, tants silencis, tanta incertesa... Quantes mares, esposes, fills, germans, amics i amants  vivien amb els ulls fixats a l'horitzó, amb l'esperança de veure tornar un dia el seus soldats vençuts?

Genís passava estones vora el finestral, fitant el carrer per on anys enrere veia venir el forner, xiulant. Però cap ànima no enfilava les romanalles del raval.

Conscient de l'engany que havia orquestrat, sabia que devia a Jaume una dolorosa veritat, tot i que no s'empenedia d'haver escrit cap de les epístoles amb què tots dos consolaven les seves soledats. Però hi havia una altra veritat que se li feia inconfessable, i era el legítim sentiment amb què les havia escrites. Tot l'amor que li va professar li brollava a doll del cor. Només un mot de cada carta era fals: el nom de Marta. Estava enamorat. L'estimava,  aquesta era l'altra veritat.

La mateixa vida que primer l'havia empresonat en un cos estrafet el sotmetia també a una natura jutjada de vituperable. Què havia de fer amb la fera a punt d'amor que li comprimia el pit?  Què tenia d'impur la seva inclinació per ser castigada pels vencedors amb la gràcia del fusell? On eren avui aquelles mans emblanquides per l'enyorada albor de la farina? L'olor de llenya i pa calent...On ressonava avui la veu  profunda de Jaume... ?

Res ja no era com abans. Tampoc Genís. Tret del fet que havien passat dos anys del final de la guerra i havia envellit prematurament, el seu món seguia sent minúscul,  seguia cabent dins el seu puny clos. No va sortir de casa fins a l'arribada de la tardor.  Llavors, amb l'esforç de retornar a les rutines que li havien alleujat els dies, va reprendre els seus passejos vespertins al Terrall. De tant en tant escrivia un poema i el desava esfondrar-se com antany.

 

Si

j o

tingués

   la   llibertat

d'  e  s  t  i  m  a r

ser  aigua, espiga, miracle diví

 i sorgir com el  b l a t   a  les   v a l l s

d'un cos

a b s e n t 

                 blat  que  esdevé pa al foc lent dels llençols. Pa sagrat. Pa nevós .Esplendorós.

                             No sentiria desfullar els pètals de dia. Ni el sol trencar la closca

                                           a l'horitzó. Tocant el cel des de la nostra pell

 

i no cobejaria el paradís promès, perquè en sabria la glòria d'estimar, de sentir gratitud, de ser i estar,

d  e    de s f e r m a r   l' a m o r   p e r   a     r e f e r    t o t   l ' u n i v e r s

 

 

Abstret amb la mirada, ancorada a l'aigua que engolia el poema, va veure tot d'una arribar una barqueta de paper. Tenia uns mots escrits. Es va servir d'una branca per fer-la arribar al marge. La va extraure de l'aigua . Va palpar la textura, l'olor del paper, la va desplegar i va llegir:

 

mai

no  tindré

prou  p a r a u l e s 

per

 agrair el teu conhort

g r à c i e s

 

 

Alçant la vista en vers la riba d'on havia arribat la barqueta va endevinar la silueta de Jaume, que  li va regalar un somriure i el va saludar amb un gest petit. Genís va sentir el seu cor trabucar. Llavors el forner va girar cua i, coixejant de la cama esquerra, va enfilar el passeig del Terrall.