I
SOVINT
per algun
ignot designi
la llum em
fuig
la foscor porta malhora
el camí esdevé feixuc
un niu de pedres
se m'instal·la a la gola
i nu de
somriures i somnis
em ploro
I així,
em neixen
perles als ulls
i el neguit d'aquelles
preguntes
que ningú mai no ha
respost
és una llosa en les
parpelles
Tot és tempesta
i poc m'importen les hores
Llavors
rere l'instant més obscur
neix un feix de llum
que em retorna la
força
Sovint
resorgeix aquesta fe
que m'empeny i m'esperona
que ve d'antic i és nova
alhora
II
És quan la llum s'esblaima
que la foscor porta malhora
Només el sol és certer
per ser l'alba d'uns
i el crepuscle d'altres
potser
Avui és cèl·lula, embrió
la mica de riu fresc
que et corre entre les mans
- així
l'instant present-
I en aquest
demà
fet de supòsits
teixit d'il·lusions
només el sol serà certer
per ser la primera llum
d'uns
i la darrera d'altres
potser
III
PER
HAVER LA LLUM EL DIA
obro de
bat a bat porticons
i descorro la cortina
deixant el vel vaporós
anar a
caprici dels vents
l’esperit
deso
generosament
desclòs
vora el
finestral
per
haver la llum del dia
Des del
llindar de la pell
m’omplo
de cada fragment de matí:
la
rosada en les fulles
la
salabror en l’aire
remors de les
cases veïnes
la
música en els arbres
les
ditades de sol a terra…
i tot,
tot, en mi
M’omplo
de cada avui
que se
m’arrapa als ossos
i amb
els ossos, plens d’avui,
estimo
la llum de cada dia
i la
cançó floral
que els
arbres declamen,
i
l’aire petit
que em refà
per dins
i tot,
tot, des de mi
Estimo a
llom d’un cavall indòmit
de
llargues crins blanques
que
m’habita al pit
on batega
feréstec
sense pautes
Pels
seus ulls veig
la
refulgència de cada instant
i sento
Gratitud,
el mot
més gran.
Si pels
ulls no mirés
ploraria
el que no tinc
la
llibertat que no sóc
la fera
a punt d’amor
que em queda
dins,
les
ombres punyents,
la
certesa ignota,
i la
que conec,
I
,malgrat tot, estimo cada llàgrima:
aquella
que et dic
i
aquella que em queda dins
perquè
per elles sóc vida i vida dono
Des del
llindar de la pell
m’omplo
de cada engruna d’amor
que
sovint plou
de
manera imprecisa
paorosa,
fins i tot
perquè
per ell prenc vida
i vida
sóc
Eva Moreno Bosch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada