dimecres, 10 de juliol de 2013

Per haver la llum del dia / Ad Finem

I    
 
SOVINT
per algun ignot  designi
la llum em fuig
la foscor porta malhora
el camí esdevé feixuc
un niu de pedres
se m'instal·la a la gola
i nu de  somriures i  somnis
em ploro

I així,
em neixen perles als ulls
i el neguit d'aquelles preguntes
que ningú mai no ha respost
és una llosa en les parpelles

Tot és tempesta
i poc m'importen les hores

Llavors
rere l'instant més obscur
neix un feix de llum
que  em retorna la força

Sovint
 resorgeix aquesta fe
que m'empeny i m'esperona
que ve d'antic i és nova
alhora


II

És quan la llum s'esblaima
que la foscor porta malhora
Només el sol és certer
per ser l'alba d'uns
i el crepuscle d'altres
potser

Avui és cèl·lula, embrió
la mica de riu fresc
que et corre entre les mans
- així l'instant present-
I en aquest demà
fet de supòsits
teixit d'il·lusions
només el sol serà certer
per ser la primera llum d'uns
i la darrera d'altres
potser


III

PER  HAVER  LA LLUM EL DIA
obro de bat a bat porticons
i descorro la cortina
deixant el vel vaporós
anar a caprici dels vents
l’esperit deso
generosament desclòs
vora el finestral
per haver la llum del dia


Des del llindar de la pell
m’omplo de cada fragment de matí:
la rosada en les fulles
la salabror en l’aire
remors de les cases veïnes
la música en els arbres
les ditades de sol a terra…
i tot, tot, en mi 

M’omplo de cada avui
que se m’arrapa als ossos
i amb els ossos, plens d’avui,
estimo la llum de cada dia
i la cançó floral
que els arbres declamen,
i l’aire petit
que em refà per dins
i tot, tot, des de mi

Estimo a llom d’un cavall indòmit
de llargues crins blanques
que m’habita al pit
on batega feréstec
sense pautes
Pels seus  ulls veig
la  refulgència  de cada instant
i sento Gratitud,
el mot més gran.

Si pels ulls no mirés
ploraria el que no tinc
la llibertat que no sóc
la fera a punt d’amor
que em queda dins,
les ombres punyents,
la certesa ignota,
i la  que conec,
I ,malgrat tot, estimo cada llàgrima:
aquella que et dic
i aquella que em queda dins
perquè per elles sóc vida i vida dono

Des del llindar de la pell
m’omplo de cada engruna d’amor
que sovint plou
de manera imprecisa
paorosa, fins i tot
perquè per ell prenc vida
i vida sóc


                                                                               Eva Moreno Bosch

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada