18 de set. 2016

N O N     P L U S   U L T R A 


 Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016 

 

                                       Obriu-me de bat a bat els finestrals

                                       que soni el meu pensament en clau de sol

                                       demà el cor ja no m'empenyerà la sang

                                       Que es faci la llum sobre els pàl·lids llençols

                                       abans que esdevinguin cendra amb el meu cos



                                      Serà el cel que m'és promès més regalat?

                                      Quin destí més alt diran els verds xiprers?

                                      No hi haurà als meus ulls un paradís més grat,

                                      que sé que la terra meva és el meu cel

                                      i res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels



                                     Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc

                                     - sia la meva darrera voluntat -

                                    que ja he viscut l'exili sense horitzons

                                    i una absència coronada de reixats

                                    amb un retorn d’oreneta tan somniat



                                   Vull tornar en aigua de pluja algun instant

                                   per sadollar l’espígol i el romaní

                                   i nodrir el cirerer que m’ombreja el mas

                                   al davallar pels rierols més antics

                                   Que no n'ha sabut mai de ploure el meu país



                                  I quan canti els mots dels poetes de la pàtria

                                  que el meu alè sigui el vent suau de llevant

                                  i a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire

                                 Que voldré evocar els lents estius enyorats

                                 germinant records d'escuma i de coralls



                                 Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets

                                 abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya

                                 que el meu cor, com les redoltes, lloï el cel

                                 Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia

                                 i ser la sang de la meva terra antiga



                                Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn

                                inflamar el crepuscle de nits estivals

                                El sol mediterrani que a foc lent cou

                                les romàniques espatlles dels altars

                                endolcides per la pàtina dels anys



                                Que cal més d'un Déu, set dies i set nits

                                i el coratge i la suor que ens ve de lluny

                                per crear un indret més bell que el meu país

                                Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny

                                i el silenci ple d'orígens dels seus murs



                                Si és malfiança que em disculpin les deïtats

                                - ser cabut ens ve de mena als catalans-

                                però no em cal el setè cel per restar en pau

Eva Moreno Bosch

10 de març 2016

A B S È N C I A


A B S È N C I A
 Saint-Cyprien en Roussillon, 1939

PREMI ENGLANTINA XXXIV JOCS FLORALS DE CALELLA



Jo també vaig marxar un vespre
i vaig caminar nit enllà
duia la fe dins la butxaca
i dins la butxaca un forat

Exèrcit de tanta tristesa
l’enyor encongit a les mans
vencent cada isarda carena
una nit de llavis molt blaus

Lleuger era el meu equipatge:
memòria, coratge, dissort
l’honor i la meva contrada
tot ben rebregat dins el cor

Érem una constel·lació
d’estels sense cap univers
satèl·lits d’una llibertat
engrillonada als nostres peus
 
Maldant per un punt cardinal
on jeure per plorar-ho tot
on hivernar la nostra història
i espolsar-ne cada any la pols

Calia  abandonar per viure
i viure per abandonar
Quan el bressol esdevé mort
i l’únic somni  és retornar

                    I al coronar el darrer cim                   
sanglotava el meu primer adéu
darrer sadoll per mes pupil·les
curulles del paisatge teu

Jo vaig ser un gra d’aquella sorra
a la platja de Saint-Cyprien
que errant del foc a les brases
em creia a resguard del combat

Jo també vaig deixar aquell vespre
un llibre antic mig començat
i una llavor de primavera
que no em va poder esperar

I el meu riu, i l’era i un mas
un fusell i un bocí de pa
Enrere deixava el meu poble
amarat  de fel i de sang

No sabre mai dir què vam perdre
ni tan sols sé què vam guanyar
si vèncer vol dir resistir
si viure vol dir abandonar

Jo també vaig tornar un matí
al meu riu, el llibre i el mas
La mateixa pàgina oberta
coberta amb el  polsim dels anys

I mai va ser l’absència oblit
ans, un afany més persistent
La llibertat del meu país
De voler ser per seguir sent

                                Eva Moreno Bosch


18 de maig 2015

U N A   P À T R I A   T A N    P E T I T A 
Accèsit VIII Jocs Florals d'Esplugues - Englantia d'Or




Volem la terra petita
abraonada per muntanyes
des del sol naixent al sud
on les finestres descloses
saludin el mar de l'est
mosaic de blaus infinits
bressol de la nostra història
que ha escrit llevant amb els vents

Aquesta terra petita
llevada amb les nostres mans
amb pedra noble i antiga
rauxa i seny que ens ve d'antany
la tants de cops malmenada
per forana iniquitat
i tants de cops ressorgida
amb aquell coratge ancià

Terra de portes obertes
que no ha creat cap deïtat
ni amb set dies ni amb set nits
senders amables que el poble
lentament a mà ha escolpit
esbrossant les males herbes
a cop de força i de sang
a cop de mots i de falç

Una terra tan petita
que abastin les nostres mans
unides en el desig
de seguir amb el nostre afany

Volem el que som i serem
tant si es vol com si no es vol
fèrtil terra esplendorosa
que cove un tresor avial:
nostra bella llengua mare
que mai no ens faran callar

                                                                                                         Eva Moreno Bosch



22 de març 2015

Premi maria Cardona- Jocs Florals de Calella 2015

V E R S O S   A L S   L L E N Ç O L S



Aquest glatir de la vida
que pot semblar el meu cor
no és més que una primavera
que s'ha instal·lat als llençols

Ja m'ho deia a mi la pell
quan m'hi creixien gladiols:
 em caminaven pels dits
I m'arrelaven al cos

La primavera, altre cop

M'he somiat amb la pell nua
i amb els pètals de les flors
brollant de sota el coixí
on  amagava els teus mots

M'he llevat plena de nit
i he ensopegat amb el sol
encara duia a les mans
el poema amb la teva olor

Voldria tant que tinguessis
un color d'ulls, també un  nom
si fossis una pupil·la
on sembrar i collir conhort

Aquest amor fet a mida
que invento dins el bressol
a mida d'uns braços buits
com una heura sense el tronc

No puc amagar el poema
que em creix mentre tothom dorm
te'l podria dedicar
si al menys sabés el teu nom

I no seríem més somni
si fossis carn, també os
però no ets més que primavera
la primavera, altre cop


                                                                 Eva Moreno Bosch

5 de maig 2014

La Tardor als llavis

LA TARDOR ALS LLAVIS
2n premi XVI Concurs Literari GAT Torelló



Entre tu i jo
hi havia dos mons
i una finestra que els demarcava
Dins, nosaltres dos
fora, la tardor

Dèiem tants silencis
que omplíem d’oracions
i absorbíem el vi
d'aquell altre món
sobre una catifa pàl·lida

L'octubre ens sotjava
destil·lant colors foguers
No es n'adonàvem
i rere la finestra
els camps es mudaven

Cada fulla que queia
escrivia la música
de la pàl·lida nuesa del paisatge
Dins, les teves paraules
prenien els tints de la garnatxa

L'última pinzellada de sol
com al cadernera al niu
s'havia arraulit al teu pit
El dia marxava d'esquitllentes
temorós de destorbar-nos

Tot era crepuscle
el cel ferit de lila i malva
tenyia la teva copa
Et bevies la tarda
i em miraves amb ulls oceànics



Libàvem del beuratge
i engolíem els vinyers
El batec rogenc  dels ceps
s’obria camí sota la terra argilosa
sota la nostra pell, també

I dèiem frases
fetes de saba i de vent
La rosada se'ns dibuixava al front
la llum tan efímera
la sang rabent

Un cor de vinyes
alçava redoltes lloant el cel
La finestra unia els dos mons
Mentre ens despullàvem dels noms
La nit es vestia d’argent

La paraula era verb
el verb era tija
envoltant el meu tronc
com un ofidi dorment
com tronc de garrofer
Jo atles, jo planeta
Tu axis, tu anell

El teu cos, com el cep
amb branques tèbies m’aferrava
i el raïm madur que les coronava
fermentava a la meva boca
i em tremaven les fulles

I tu vas ser calze
i jo nèctar
Jo la nit
tu el bosc
I jo pleniluni
i tu udol
la febre
i una sola pell
eclipsi
malvasia en ascens
per la saba arterial
incalculable batec
Aiguaneix de cossos
donant roig al roig
un sol món
Aiguaneix de vida
sang al galop
Incalculable batec
                                                                                                                t                 a                 c  
                                                                                                        t      a         c       t        a         c         
                                                                                                            t                a                   c