18 de maig 2015

U N A   P À T R I A   T A N    P E T I T A 
Accèsit VIII Jocs Florals d'Esplugues - Englantia d'Or




Volem la terra petita
abraonada per muntanyes
des del sol naixent al sud
on les finestres descloses
saludin el mar de l'est
mosaic de blaus infinits
bressol de la nostra història
que ha escrit llevant amb els vents

Aquesta terra petita
llevada amb les nostres mans
amb pedra noble i antiga
rauxa i seny que ens ve d'antany
la tants de cops malmenada
per forana iniquitat
i tants de cops ressorgida
amb aquell coratge ancià

Terra de portes obertes
que no ha creat cap deïtat
ni amb set dies ni amb set nits
senders amables que el poble
lentament a mà ha escolpit
esbrossant les males herbes
a cop de força i de sang
a cop de mots i de falç

Una terra tan petita
que abastin les nostres mans
unides en el desig
de seguir amb el nostre afany

Volem el que som i serem
tant si es vol com si no es vol
fèrtil terra esplendorosa
que cove un tresor avial:
nostra bella llengua mare
que mai no ens faran callar

                                                                                                         Eva Moreno Bosch



22 de març 2015

Premi maria Cardona- Jocs Florals de Calella 2015

V E R S O S   A L S   L L E N Ç O L S



Aquest glatir de la vida
que pot semblar el meu cor
no és més que una primavera
que s'ha instal·lat als llençols

Ja m'ho deia a mi la pell
quan m'hi creixien gladiols:
 em caminaven pels dits
I m'arrelaven al cos

La primavera, altre cop

M'he somiat amb la pell nua
i amb els pètals de les flors
brollant de sota el coixí
on  amagava els teus mots

M'he llevat plena de nit
i he ensopegat amb el sol
encara duia a les mans
el poema amb la teva olor

Voldria tant que tinguessis
un color d'ulls, també un  nom
si fossis una pupil·la
on sembrar i collir conhort

Aquest amor fet a mida
que invento dins el bressol
a mida d'uns braços buits
com una heura sense el tronc

No puc amagar el poema
que em creix mentre tothom dorm
te'l podria dedicar
si al menys sabés el teu nom

I no seríem més somni
si fossis carn, també os
però no ets més que primavera
la primavera, altre cop


                                                                 Eva Moreno Bosch

5 de maig 2014

La Tardor als llavis

LA TARDOR ALS LLAVIS
2n premi XVI Concurs Literari GAT Torelló



Entre tu i jo
hi havia dos mons
i una finestra que els demarcava
Dins, nosaltres dos
fora, la tardor

Dèiem tants silencis
que omplíem d’oracions
i absorbíem el vi
d'aquell altre món
sobre una catifa pàl·lida

L'octubre ens sotjava
destil·lant colors foguers
No es n'adonàvem
i rere la finestra
els camps es mudaven

Cada fulla que queia
escrivia la música
de la pàl·lida nuesa del paisatge
Dins, les teves paraules
prenien els tints de la garnatxa

L'última pinzellada de sol
com al cadernera al niu
s'havia arraulit al teu pit
El dia marxava d'esquitllentes
temorós de destorbar-nos

Tot era crepuscle
el cel ferit de lila i malva
tenyia la teva copa
Et bevies la tarda
i em miraves amb ulls oceànics



Libàvem del beuratge
i engolíem els vinyers
El batec rogenc  dels ceps
s’obria camí sota la terra argilosa
sota la nostra pell, també

I dèiem frases
fetes de saba i de vent
La rosada se'ns dibuixava al front
la llum tan efímera
la sang rabent

Un cor de vinyes
alçava redoltes lloant el cel
La finestra unia els dos mons
Mentre ens despullàvem dels noms
La nit es vestia d’argent

La paraula era verb
el verb era tija
envoltant el meu tronc
com un ofidi dorment
com tronc de garrofer
Jo atles, jo planeta
Tu axis, tu anell

El teu cos, com el cep
amb branques tèbies m’aferrava
i el raïm madur que les coronava
fermentava a la meva boca
i em tremaven les fulles

I tu vas ser calze
i jo nèctar
Jo la nit
tu el bosc
I jo pleniluni
i tu udol
la febre
i una sola pell
eclipsi
malvasia en ascens
per la saba arterial
incalculable batec
Aiguaneix de cossos
donant roig al roig
un sol món
Aiguaneix de vida
sang al galop
Incalculable batec
                                                                                                                t                 a                 c  
                                                                                                        t      a         c       t        a         c         
                                                                                                            t                a                   c

 

19 de set. 2013

Poema de Carn i Os

                                            POEMA  DE CARN  I OS
                                   Flor Natural als 141 Jocs Florals de Sants i La Bordeta
 


En el llenç d'os que cobreix el meu pensament
Jo parpella alada    Tu aigua, tu sal
del teu reflex Jo llum
Tu sobtada resurrecció en el meu lòbul frontal


Un univers d'astres dansa, gira i ens crea
Jo atles Jo planeta     Tu axis Tu anell
Jo escàpula de neu     Tu el sol
Faristol Jo de la teva cintura     Tu agulla solar en la meva jugular


La nit es desploma sobre les paraules i despulla la nostra ànima
Nua Jo de nom       De verb Tu vestit
Jo marbre       Tu cisell
Jo frase arraulida al teu coll       Tu paladar de la meva oració


Jo primera temptació de la teva falange distal
Incalculable batec

                                                t a c    t a c   t a c

Jo únic habitant de la teva red vascular
Colom aletejant sobre el nostre teixit
Tu au en ascens per la meva sang arterial
I Jo la nit       I Tu el bosc
Llavors Jo lluna        I Tu udol


Jo ona de pols en el teu pols
Tu fibra del múscul que em conté l'impuls
Jo febre        Tu ploma de la meva parpella
Jo pell         Tu salabror

Columnes d'aire vertebral
Jeroglífic de noms i de formes, aiguaneix de cossos
Tu riu        Jo llera
Eclipse
Lluna sorpresa de carn solar
Incalculable batec

                                                 t a c  t a c   t a c

Jo aigua a la sal
Tu gebre en la meva concavitat
Aiguaneix de sols
Sang al galop
Aiguaneix de vida

                                                 Eva Moreno Bosch

Ser de Pluja



S E R   D E  P L U J A 
Viola d'Or als Jocs Florals de Sants 2013

 




Ser de pluja

No sentir-me sotmès

ni a la paraula ni al gest

Ser cristal·lí i translúcid

gestar-me sota l'epidermis d'un núvol

nodrint-me de silencis

creixent en la llum celestial

i dur el sol en cada àtom



Ploure amb la cadència d’un salm

i davallar amb justa lleugeresa

coronant cada cim

saltant el congost i la gorga

sense el dolor punyent de ses arestes



Ser d’aigua

Acaronar els marges del riu

i cantar el llenguatge dolç

de les pedres de tartera



Lliscar per tots els finestrals

i amarar amb dits aquosos

l’herba tendra dels prats



Llevar l’aroma del romaní

que hi ha al voral dels camins

i sadollar així

una natura amansida

que s’adorm amb la rosada

arraulida a ses mans



Ser líquid

I passar per la vida

sense la gravidesa dels mortals
 
Fluir
i arribar a bon port
amb el conhort de qui ha emanat
de manera precisa i total
Llavors hissar-me a un cel diví
i tancar el cercle vital


 
                                                                                               Eva Moreno Bosch

15 d’ag. 2013

Tu nombre




Tu nombre

e s  u n   p a í s

cuyas costas bautiza el agua de mi boca

país santuario de ventana entreabierta

que desvela un paisaje de pulso etéreo

al que me destierro

                                                       e  n

                                                                   f o r

                                                                             m a

                                                                         d e

                                                                   l l

                                                           u v

                                                i a

                                                      e s

                                                            c a

                                                                  s a

y desciendo a latir

en tu leve latido

t a c c t a c c

Hay en tu país

donde dice

p i e l

un páramo en que

vivir es morir mientras te besa la vida

Aquí me destierro

cuando me sobrevuela el

p

á

j

a

r

que escapa o de tus ojos

y me corona una luz

de carne y hueso

t a c c  t a c c

Nada me mueve

ya nada me defiende

nada se aparta

                                                sólo                sólo

                                                mi                   tu

                                             c u e r p o   c u e r p o


                                                                                    Eva Moreno Bosch