La Tardor als llavis

LA TARDOR ALS LLAVIS

2n premi XVI Concurs Literari GAT Torelló

Entre tu i jo

hi havia dos mons

i una finestra que els demarcava

Dins, nosaltres dos

fora, la tardor

Dèiem tants silencis

que omplíem d’oracions

i absorbíem el vi

d'aquell altre món

sobre una catifa pàl·lida

L'octubre ens sotjava

destil·lant colors foguers

No es n'adonàvem

i rere la finestra

els camps es mudaven

Cada fulla que queia

escrivia la música

de la pàl·lida nuesa del paisatge

Dins, les teves paraules

prenien els tints de la garnatxa

L'última pinzellada de sol

com al cadernera al niu

s'havia arraulit al teu pit

El dia marxava d'esquitllentes

temorós de destorbar-nos

Tot era crepuscle

el cel ferit de lila i malva

tenyia la teva copa

Et bevies la tarda

i em miraves amb ulls oceànics

Libàvem del beuratge

i engolíem els vinyers

El batec rogenc  dels ceps

s’obria camí sota la terra argilosa

sota la nostra pell, també

I dèiem frases

fetes de saba i de vent

La rosada se'ns dibuixava al front

la llum tan efímera

la sang rabent

Un cor de vinyes

alçava redoltes lloant el cel

La finestra unia els dos mons

Mentre ens despullàvem dels noms

La nit es vestia d’argent

La paraula era verb

el verb era tija
envoltant el meu tronc

com un ofidi dorment

com tronc de garrofer

Jo atles, jo planeta

Tu axis, tu anell

El teu cos, com el cep

amb branques tèbies m’aferrava

i el raïm madur que les coronava

fermentava a la meva boca

i em tremaven les fulles

I tu vas ser calze

i jo nèctar

Jo la nit

tu el bosc

I jo pleniluni

i tu udol

la febre

i una sola pell

eclipsi

malvasia en ascens

per la saba arterial

incalculable batec

Aiguaneix de cossos

donant roig al roig

un sol món

Aiguaneix de vida

sang al galop

Incalculable batec

                                                                                                                t                 a                 c  

                                                                                                        t      a         c       t        a         c         

                                                                                                            t                a                   c

 

Poema de Carn i Os

                                            POEMA  DE CARN  I OS

                                   Flor Natural als 141 Jocs Florals de Sants i La Bordeta

 

En el llenç d'os que cobreix el meu pensament

Jo parpella alada    Tu aigua, tu sal

del teu reflex Jo llum

Tu sobtada resurrecció en el meu lòbul frontal

Un univers d'astres dansa, gira i ens crea

Jo atles Jo planeta     Tu axis Tu anell

Jo escàpula de neu     Tu el sol

Faristol Jo de la teva cintura     Tu agulla solar en la meva jugular

La nit es desploma sobre les paraules i despulla la nostra ànima

Nua Jo de nom       De verb Tu vestit

Jo marbre       Tu cisell

Jo frase arraulida al teu coll       Tu paladar de la meva oració

Jo primera temptació de la teva falange distal

Incalculable batec

                                                t a c    t a c   t a c

Jo únic habitant de la teva red vascular

Colom aletejant sobre el nostre teixit

Tu au en ascens per la meva sang arterial

I Jo la nit       I Tu el bosc

Llavors Jo lluna        I Tu udol

Jo ona de pols en el teu pols

Tu fibra del múscul que em conté l'impuls

Jo febre        Tu ploma de la meva parpella

Jo pell         Tu salabror

Columnes d'aire vertebral

Jeroglífic de noms i de formes, aiguaneix de cossos

Tu riu        Jo llera

Eclipse

Lluna sorpresa de carn solar

Incalculable batec

                                                 t a c  t a c   t a c

Jo aigua a la sal

Tu gebre en la meva concavitat

Aiguaneix de sols

Sang al galop

Aiguaneix de vida

                                                 Eva Moreno Bosch

Ser de Pluja

S E R   D E  P L U J A 

Viola d'Or als Jocs Florals de Sants 2013

 

Ser de pluja

No sentir-me sotmès

ni a la paraula ni al gest

Ser cristal·lí i translúcid

gestar-me sota l'epidermis d'un núvol

nodrint-me de silencis

creixent en la llum celestial

i dur el sol en cada àtom

Ploure amb la cadència d’un salm

i davallar amb justa lleugeresa

coronant cada cim

saltant el congost i la gorga

sense el dolor punyent de ses arestes

Ser d’aigua

Acaronar els marges del riu

i cantar el llenguatge dolç

de les pedres de tartera

Lliscar per tots els finestrals

i amarar amb dits aquosos

l’herba tendra dels prats

Llevar l’aroma del romaní

que hi ha al voral dels camins

i sadollar així

una natura amansida

que s’adorm amb la rosada

arraulida a ses mans

Ser líquid

I passar per la vida

sense la gravidesa dels mortals
 

Fluir

i arribar a bon port

amb el conhort de qui ha emanat

de manera precisa i total

Llavors hissar-me a un cel diví

i tancar el cercle vital

 

                                                                                               Eva Moreno Bosch

Tu nombre

Tu nombre

e s  u n   p a í s

cuyas costas bautiza el agua de mi boca

país santuario de ventana entreabierta

que desvela un paisaje de pulso etéreo

al que me destierro

                                                       e  n

                                                                   f o r

                                                                             m a

                                                                         d e

                                                                   l l

                                                           u v

                                                i a

                                                      e s

                                                            c a

                                                                  s a

y desciendo a latir

en tu leve latido

t a c c t a c c

Hay en tu país

donde dice

p i e l

un páramo en que

vivir es morir mientras te besa la vida

Aquí me destierro

cuando me sobrevuela el

p

á

j

a

r

que escapa o de tus ojos

y me corona una luz

de carne y hueso

t a c c  t a c c

Nada me mueve

ya nada me defiende

nada se aparta

                                                sólo                sólo

                                                mi                   tu

                                             c u e r p o   c u e r p o


                                                                                    Eva Moreno Bosch

Eco Fósil

                         E C O    F Ó S I L

…Sin más horizonte que tus ojos frente a frente, donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo

Me ilumina la luz del cometa

que después de ser extinto me ilumina

Me moja aún la lluvia

que aquella noche inflamada nos mojaba

Quiero quererte

como querís tú el fruto arrancado en verde

Hubo un velo de niebla colgante

desde tus manos hasta mi pubertad

y dos cuerpos abietos por un solo eje

eje sobre el que gira la tierra

gira el eje en torno al sol

mientras parto de un lustro hacia otro lustro

y vuelvo al mismo lugar:

no existe tiempo – no realidad

nada que nos pueda negar

Detonador de mi eclosión

carburante de mis versos

Quiero quererte

amar el eco fósil de tus versos

En los nuevos meridianos en que habré de nacer

en otra latitud volver a morir

en otra coordenada de la palma de mi mano

en los vastos jardines sin aurora

en el solsticio aquel

en que tu propia luz incida

limpia y neta

sobre mi blacura abierta

Nocturno de Locura

                                N O C T U R N O   D E   L O C U R A

TÚ dices que la noche no se atreve a tocarme

pero a veces sospecho que clava sus ojos vertiginosos en mi cuello

y amanezco desbordada de astros y locura

LA NOCHE dice que tú no osas rozarme

pero a veces te intuyo descargando una mirada de fuegos diminutos en mi nuca

y amanezco en la mitad de una hoguera de locura

Entonces , no te sorprenda

si me hago de noche

si se me transparenta el delirio

si apoyo mi nocturnidad en tu hombro

si me resbala la cordura de las manos

si te arrastro al incendio del deseo

si nos perdemos aleando

tanta locura

                                                                                  Eva Moreno Bosch

 

Todavía cae la lluvia

    

         T O D A V Í A    C A E   L A   L L U V I A

Amor, pájaro de ojos oceánicos, hoy una constelación de aves me ha sobrevolado y el remolino de sus aleteos ha dejado el cielo rasgado de horizontales heridas que dibujan un ocaso, el día marchó de puntillas y fue súbita la oscuridad celestial. Anclé la mirada a una vela de llama serena , aferrada a mi iris danzaba altiva una esbelta gota de fuego, cerré los ojos y ví aún contundente su flamante presencia, se tornaba verde y más tarde violeta. Acaso eras tú?

Amor, te digo amor y no sé a quien hablo, he pronunciado en mitad de este atardecer tus múltiples nombres y todo me respondía.

Por eso te escribo, amor, y en cada línea te dejo un pájaro oculto.

Y escribo sobre la camaleónica piel de la vida mientras la lluvia inicial escribe sobre la arena puntillando la superficie de la playa.

Amor, cima de todo el bienestar, si esta arena fría en que hundo mis pies viera hundir también tu cuerpo de nube dejaría mis dedos sumisos al impulso aferrarse al lazo que rodea tu cuello de árbol antiguo, después buscaría aquel hueco que hallé entre dos ramas, refugio de mi frente más tersa, nido donde rompe su cáscara el beso. Amor, bosque de noble madera, tu nítida desnudez cubriría con un manto de cálido aliento, dejando mis manos ser anchos volantes, dejando mis besos ribetear delicadas puntillas por tus fronteras, dejando a una aguja de luna bordar en el centro los nombres que tú y yo tenemos. Pero no hay una luna esta noche y mi piel añora calor.

Amor, cáliz de mar de agua dulce, contra las aristas rocosas lancé estos pensamientos y una nebulosa se alzó con voz de lamento, aquel vapor se posó sobre estas hojas y, al dejarlas sobre la roca, la humedad imprimió en ellas la tinta que hoy te habla. Lo ves, amor, siempre hay un fragmento de universo donde estamos escritos y es cómplice y testigo de lo que nos hemos dicho y de lo que ya nunca nos diremos.

Aquí, cerca de mí, dos hombres lanzan al centro de la noche sus cañas y, sabes amor, no esperan nada. Yo adivino sus rostros curtidos de mar en la tímida luz del fanal, dicen pocas palabras y de vez en cuando en sus cestos entra una agitada fosforescencia de plata, ellos se miran y levemente sonríen y son felices porque no lo esperaban. Y tú, amor? fuego beduino de bienvenida, me pregunto si tú me esperabas.

Amor, hiedra trepadora, aquí dejaste olvidadas raíces que ahora oprimen mi voluntad. Vida, si te acuerdas, las vendrás a buscar?

Cerca de mí, agreste corcel, aún te siento cabalgando desbocado mi vientre pradera. Aquí te amo y, contra mi voluntad, del centro de mi noche te aparto porque tampoco yo debiera esperar nada.

Amor, planeta anillado de risas , todavía cae la lluvia, y sé que aunque mi tierra no vuelvas a calar no te habrás ido porque ya eres carne de mi carne,   p u r o   a i r e.

Pare

Pare, avui he dut a mort el colom blanc,

del que jo he estimat n’era el fruit en carn

    PARE

    A força d’ungla i dent

    he obert un buit a terra

    hi he sepultat l’ocell

    durant la nit sencera

   El seu darrer batec

    el duc en la sang freda

Per haver la llum del dia / Ad Finem

I    

 

SOVINT

per algun ignot  designi

la llum em fuig

la foscor porta malhora

el camí esdevé feixuc

un niu de pedres

se m'instal·la a la gola

i nu de  somriures i  somnis

em ploro

I així,

em neixen perles als ulls

i el neguit d'aquelles preguntes

que ningú mai no ha respost

és una llosa en les parpelles

Tot és tempesta

i poc m'importen les hores

Llavors

rere l'instant més obscur

neix un feix de llum

que  em retorna la força

Sovint

 resorgeix aquesta fe

que m'empeny i m'esperona

que ve d'antic i és nova

alhora

II

És quan la llum s'esblaima

que la foscor porta malhora

Només el sol és certer

per ser l'alba d'uns

i el crepuscle d'altres

potser

Avui és cèl·lula, embrió

la mica de riu fresc

que et corre entre les mans

- així l'instant present-

I en aquest demà

fet de supòsits

teixit d'il·lusions

només el sol serà certer

per ser la primera llum d'uns

i la darrera d'altres

potser

III

PER  HAVER  LA LLUM EL DIA

obro de bat a bat porticons

i descorro la cortina

deixant el vel vaporós

anar a caprici dels vents

l’esperit deso

generosament desclòs

vora el finestral

per haver la llum del dia

Des del llindar de la pell

m’omplo de cada fragment de matí:

la rosada en les fulles

la salabror en l’aire

remors de les cases veïnes

la música en els arbres

les ditades de sol a terra…

i tot, tot, en mi 

M’omplo de cada avui

que se m’arrapa als ossos

i amb els ossos, plens d’avui,

estimo la llum de cada dia

i la cançó floral

que els arbres declamen,

i l’aire petit

que em refà per dins

i tot, tot, des de mi

Estimo a llom d’un cavall indòmit

de llargues crins blanques

que m’habita al pit

on batega feréstec

sense pautes

Pels seus  ulls veig

la  refulgència  de cada instant

i sento Gratitud,

el mot més gran.

Si pels ulls no mirés

ploraria el que no tinc

la llibertat que no sóc

la fera a punt d’amor

que em queda dins,

les ombres punyents,

la certesa ignota,

i la  que conec,

I ,malgrat tot, estimo cada llàgrima:

aquella que et dic

i aquella que em queda dins

perquè per elles sóc vida i vida dono

Des del llindar de la pell

m’omplo de cada engruna d’amor

que sovint plou

de manera imprecisa

paorosa, fins i tot

perquè per ell prenc vida

i vida sóc

                                                                               Eva Moreno Bosch