P A
R A N Y S
LA NIT és un pou febril
despoblada d’amor
La nit és un bressol de liles i opi
on hi creix un miratge de formes
abstractes – parany dels somnis –
i un tel de lluna m’injecta el seu
esguard d’estramoni
La nit la febre la maranya
d’il·lusions que m’acarona
i aquella cremor de la frisança sobre
la pell…
La nit és un pou febril
em fa basarda
M’he aferrat a les ertes línies de la
raó – parany dels homes –
He
aixoplugat paüres
a cobert d’ales trencades
De
l’escorça he segellat les escletxes per on s’esmuny l’enteresa
I no he reeixit, he naufragat
I he lliscat per les corbes blanes de la
feblesa
fins
a davallar pel penya-segat dels teus braços vastament amorosos
I m’he abocat sobre el remoreig de mar
que tu respires
I m’ha amarat l’alè en flames que
em deixaves a cau d’orella
I amb els ulls t’he escrit els versos
més sentits
I
he vist brollar la poesia més lliure que neixia
captiva entre dues mans
I he llevat els vels de la nuesa
I he clos amb força les parpelles per
enganxar-me encara més
a aquella teranyina d’ombres
pretèrites
I he sentit despuntar les teves flors en
els meus llavis d’aigua :
orquídia ardent de sang anyil
I he bategat fortament contra la
cuirassa dels seus pètals
I no he reeixit, he naufragat...
Eva Moreno Bosch
