T
R È V O L A T Z U R
Premi Guillem de Belibasta 2020
No
hi havia bri de paisatge que escapés als seus ulls. Si mai, per ventura, un
vendaval arrasés l'ordre del seu escenari vital, Genís hagués estat capaç de
restituir cada fulla a la seva branca, cada branca al seu tronc i cada mixó al
seu niu.
Les
coses que es movien amb lleugeresa captivaven la seva atenció, gelós de la
llibertat de volar com les aus, com una simple fulla empesa pel vent, o
d'avançar com una barqueta de paper bressolada per la corrent.
Era
petit el seu entorn, limitat per la seva coixera: la casa a les Borges
Blanques, el tros, les oliveres i la cabana de volta, les tardes al parc del
Terrall, i els estius el breu passeig sota l'ombra dels plataners del canal.
Li agradava
tocar amb tots els sentits allò que l'envoltava. Recórrer el tacte àrid de la
pedra seca, penetrar amb els dits les seves escletxes i palpar-hi l'ombra
fresca, acaronar el vellut de les flors, flairar els seus perfums...
Poder perquè el
seu pas rancallós no li permetia ni presses ni grans distàncies, hagués estat
capaç de reconèixer a ulls clucs el seu paratge només per la seva sentor.
Perquè per Genís, les olors eren una manera d'atansar-se al món.
De
mons en coneixia dos: aquell que abastaven els seus ulls, petit, que li cabia
en el puny clos, i aquell altre univers descrit a bastament en els incomptables
llibres que havien passat per les seves mans.
La
seva infantesa es va veure escapçada per una poliomielitis severa que el va
mantenir postrat al llit quan encara no tenia els deu anys. No havia anat a
escola, no havia jugat ni tenia amics. Arrossegava una cama dreta escanyolida
que amb prou feines el sostenia. Les llargues llargues hores horitzontals les
passava llegint. La seva germana Marta li duia els llibres de la biblioteca.
Amb els anys Genís havia devorat la literatura juvenil i estava àvid de formes
més elevades. Van desfilar sota els seus ulls des de la poesia de Carner a la
novel·la de Dovstoievski, de Baudelaire a Foix, Papasseit, Whitman, Sagarra,
Hernández, Wilde, Pessoa...
El
pare, amb la millor de les intencions, l'havia relegat a les feines de la casa
i als treballs del camp menys feixucs. Des de la seva solitud Genís tenia una
concepció del món vasta, una cultura extensa, i una inconfessable debilitat per
a la poesia, de la que en feia cerimònia.
Al
parc del Terrall, quan queia la tarda i els bancs del si fos no fos
s'omplien d'animorats declarant-se inconfessables passions, ell escrivia
poemes en paper d'estrassa. En cabat en feia una barqueta i la desava surar a
la bassa del Terrall.
Ser
de pluja
no sentir-me sotmès
ni a la paraula
ni al gest
Ser cristal·lí i t
r a n s l ú c i d
gestar-me
sota l'epidermis d'un
núvol
i ploure
amb la
b l a n a
c a d è n c i a d ' u n s a l m
Lliscar
per tots els
finestrals
i
amarar amb dits
aquosos
l’herba tendra dels prats
Ser i per sense gravidesa mortals
líquid passar la vida la dels
f l
u i r am b e l
c o n h o r t d e q u i
h a em a n a t d e m a n e r a p r e c i s a i t
o t a l
L l a v o r s h i s s a r – m e a
u n c e l d i v í i t a n c a r a i x í e l
c e r c l e v i t a l
Contemplar com
l'aigua les anava debilitant li encomanava serenor. Primer s'esblaimava la
tinta, després els versos es fonien els uns amb els altres en una blava
abraçada. Observava com el paper s'esvania, s'esfondrava, fins que el poema ja
era part molecular de les aigües. Havia
perdut el compte de quants versos seus dormien al solatge del bassal. Si era
cert que la pluja era l'aigua terrenal evaporada, quan plovia a Ponent decantava
poesia. Per això li agradava mullar-se sota el plugim i per això aquell
paisatge era tan seu. Altres cops hi
escrivia versos d'amors platònics, plegava el paper en forma d'ocelleta
i la desava al canal. Llavors la mirava salpar emmenada pel bram. Imaginava que
s'encallava en algun canyissar, la rescatava
una mà desconeguda i la llegien uns ulls ignots.
voldria tant que
tinguessis
un color d'ulls, també un nom
si fossis una pupil·la
on
sembrar i collir conhort
però sé que
ets només
l'amor fet a mida
que invento dins el llençol
a mida
d'uns braços buits
com una
heura sense el tronc
Tenia
disset anys i no havia conegut l'amor d'una dona. De la mare, traspassada per
unes febres de mal pronòstic quan ell encara no tenia sis anys, li quedava
només el record de la profunditat dels seus ulls d'aigua de pou i l'olor a
romer dels seus cabells quan l'abraçava. Poder
per això tenia el costum d'olorar-ho tot, cercant de retrobar aquell delit
sensorial. La seva absència va fer que son pare hagués de redoblar esforços per
tirar endavant els dos fills. A cop d'aixada, de la casa al tros, del tros a
l'almàssera, de despedregar el camp, de batollar les oliveres, d'esporgar-ne
les branques, de desbrossar les herbes... Passava la
vida, i poc o cap instant li restava a l'home per despedregar el cor de la seva
casa, ni tan sols el seu, que va quedar per sempre més sepultat per la pena i
l'absència. Incansable defensor dels drets dels camperols, va liderar les
petites revoltes sindicals que més tard va intentar rescabalar la polèmica llei de conreus del 34. I ara li quedava un
fill a qui no podia llegar el tros i que no espletaria aquella petita victòria
que retornava la terra a qui l'abraçava. Tampoc no coneixia ni concebia altre
ofici que plantar-se amb determinació davant la terra adusta, suar-ne el fruit
i vèncer cada dia les adversitats del
clot de l'infern.
Poca
o menys esperances de llegat veia en la seva filla Marta. Per bé que era dos
anys més gran que Genís renegava
de la terra i la pagesia. Aspirava a ser modista d'alta moda i fantasiejava amb
el París de les desfilades, el disseny de barrets d'ala ample, d'ocells,
floritures i vaporosos vels. Omplia la casa de rèpliques de capells que feia
amb les pellofes de les panolles i que adornava amb flors de ravenissa o amb
els lliris blaus que creixien sobre la pedra seca de les cabanes de volta.
Havia après a cosir en el taller dels Deulofeu, a malgrat de les reticències
del pare, que ultra al fet que necessitava les seves mans al camp, execrava
aquella família per la seva inclinació política de dretes i el seu tracte
classista. Tot el que la filla havia estalviat treballant al taller ho havia
invertit en una màquina de cosir, a desgrat del pare, que de conviccions més
terrenals, hagués preferit que destinés els diners a fer coixí.
Bonica
i amb un caràcter alegre i despreocupat, passava per la vida amb la gaubança
d'un dringar de campanetes. Tot i que la
noia no gaudia de la maduresa espiritual del seu xicot, Jaume,
compartien l'entusiasme de la joventut. Ell projectava en ella el seu esperit
revolucionari. Ella li encomanava el seu coratge. Això, juntament amb la
frescor de la seva bellesa, és el que va captivar el jove forner. Mentre ell li
llegia fragments de les obres de Marx
ella mirava el cel i veia desfilar sobre els núvols els dissenys que
dibuixava amb el llapis del pensament.
Genís
tenia una estima especial per ell, poder perquè era l'única persona que el
mirava sense veure el seu cos. Alhora sentia una sort de compassió, al no veure
en la seva germana una camarada amb qui ell pogués compartir tan ferms ideals,
abstreta de la realitat com estava per les seves fantasies de fil i setí.
Marta,
per part seva, se servia de les conquestes de les dones de la República:
L'emancipació, el sufragi universal, el divorci, la presència femenina en
l'àmbit social i polític... S'emmirallava en l'avantguardista figura de Coco
Chanel, que havia conegut gràcies als ocasionals exemplars que rebia la
biblioteca de Vogue i pel ressò que se'n feien revistes catalanes com D'ací i d'allà.
Però
ara, des d'aquell estiu del 36, tot s'havia capgirat. Cada petita llavor de
l'efímera República s'anava sepultant dia a dia sota la metralla de l'espíritu
nacional.
El
somni parisenc de la Marta, l'ideal d'un món obrer més just de Jaume, la
promesa d'alliberament de la terra del pare... Només a Genís, a qui la malaltia
ja li havia robat prematurament totes les Il·lusions, l'esclat de la guerra
civil no li va poder escapçar cap somni.
El
poble es va organitzar per a la lluita. Homes al front, dones a la rereguarda.
I així, el pare es va implicar en les milícies sindicals antifeixistes,
col·lectivitzant almàsseres, terres i tallers, entre ells el dels Deulofeu, a
malgrat dels retrets de Marta, que inconscient del drama social, retreia al
pare l'haver segrestat el taller dels seus padrons i reduir-lo a la confecció
de tristes granotes blaves per als milicians.
Ara
feia sis mesos que en Jaume s'havia allistat al POUM i enarborava la bandera de
la revolució al front d'Aragó. Escrivia a la Marta tantes cartes com els medis
li permetien. Ella no les responia totes i sovint l'abocava al silenci. Poder
perquè havia confós l'impuls de joventut amb l'amor i no l'havia arribat a
estimar mai.
“ Amor, cim de tot el meu benestar, si aquesta arena on
esfondro els peus no fos la gèlida pell dels Monegros, si no caigués aquesta
pluja constant que
esdevé fang sota les meves ungles, els meus ulls, fang... Que camaleònica pell,
la de la vida, no trobes?... Tu i jo, que hauríem d’estar celebrant la joia de
viure... Tu, i jo, Marta... Quina il·lusió em sembla avui el teu nom, dit en
mig de la gèlida nit, Marta... Aquesta flama que a la foguera s’alça ... és el
teu alè? És la teva mà impetuosa aquesta ràfega de vent ? I on és la teva veu
d’aigua de riu, on són els teus ulls de
lluna creixent, on són? Tot és nit tancada, silenci i solitud. No hi ni lluna aquesta
nit, ni cap engruna de calor, però és tanta l’esperança al meu jaç de tenir-te
amb mi, aquí, on tinc el fusell que dorm al meu costat, aquest fusell rovellat
i encallat, tant com les meves mans. I és tant el que voldria dir-te, tant, que
només el silenci faria el ple pel meu afany. Marta, planeta anellat de
somriures, encara cau la pluja que tot ho amara... L’ànima ja s’ha fet fang, la
teva darrera carta s’ha humit dins la butxaca del meu uniforme, s’han esborrat
les teves paraules, ja tot és una trista taca blava, no hi ha consol per als
meus ulls. Escriu-me aviat. No puc sofrir el silenci. Sempre teu. Jaume”.
Genís provava de
veure la seva germana amb els mateixos ulls efervescents i delerosos amb què
ell la descrivia en les seves línies, però no veia en ella més enllà de la
frivolitat d'una jove abduïda per somnis de grandesa. Després provava
d'imaginar en Jaume arraulit dins la granota blava, empunyant un fusell, escrivint des del fangar i la desolació de la
trinxera... i se li feia trist, i estrany.
La imatge que
conservava d'aquell jove fornit i
vigorós era candorosa com la farina que empolvorava les seves mans de forner.
Fitant el carrer que menava a la casa li semblava veure'l arribar encara.
Marta, al sentir-lo xiular, sortia a la plaça a rebre'l. Llavors Jaume
l'agafava i la feia voleiar. Genís contemplava la sòlita escena amb ulls
infantils, sense tenir consciència de si era el seu incomplet nen interior o el
jove censurable qui hagués volgut voleiar dins aquells robustos braços. Tan bon
punt arribava treia del sarró un panet en forma de cor que havia fornejat per a
ella, alguns dies també aurelletes, i si al forn n'havia sobrat, duia un
pa de renyó. Sempre es dirigia a
Genís i el saludava amb un cop d'espatlla ferm. La seva mà feia olor de llenya
i pa calent. Mentre tothom el tractava des de la misericòrdia de la seva
malaltia com un infant desvalgut, Jaume el feia sentir un home entre tots,
perquè ell el mirava als ulls sense reprovar el seu cos.
Després els veia
marxar tots dos de la mà, raval del Carme avall, les siluetes fonent-se dins
les llums del capvespre. A mesura que la remor dels seus riures i les seves
besades s'anava diluint Genís se sentia sol. Llavors es delia assaborint el cor
de pa que sovint, pel seu apetit capritxós, desava la Marta. Tenia la textura
dels núvols i el gust que podria tenir l'amor al paladar. I poc es preguntava
si aquella estima que tant li mancava es feia present en la figura de Jaume com
un desitjat germà gran o com l'home a qui cobrir de tot l'amor contingut de què
era capaç.
Ara els temps
s'havien endurit. Els conflictes locals entre grups de dretes i milicians se
saldaven amb bregues sagnants. Quan s'obria la boira que embolcallava el
paisatge se sentia la remor de Les Paves esguerrant el cel, i ara i
adés, l'esclat de les bombes caient en algun lloc proper. El pare va estimar
convenient que els seus fills estiguessin menys exposats. I així, aquelles
tardes al Terrall, els passejos pel canal
i les visites a la biblioteca es van veure relegats a l'aixopluc de la llar,
sempre pendents del repic de campanes per sortir corrent a un dels refugis
antiaeris.
Marta seguia
cosint, però ara des de casa. Li duien el gènere tallat per a cosir les granotes
blaves, a contracor i per exigència del pare. I era Genís qui vivia
pendent de les cartes de'n Jaume, que extreia d'amagat a la noia per llegir-les
a les golfes. Temerós de què el confinament posés fi a la correspondència de
l'amant i aprofitant la proximitat de l'oficina postal, va convèncer al pare
perquè li deixés anar-hi a diari, amb el pretext de comprovar el correu oficial
i de mantenir en forma les dèbils cames.
Però
conforme la resistència s'anava afeblint les seves cartes arribaven amb menys
assiduïtat. Després de la forçada dissolució de les milícies Jaume s'havia
allistat a contracor a l'Exèrcit Popular de la República. Se'l notava afeblit.
Les missives tenien un to més marrit. Feien olor d'òxid i humitat. Poques
paraules i una cal·ligrafia xacrosa. Genís podia sentir entre les seves línies
un udol de desesperació que clamava afecte.
Dia
a dia la imatge del forner s'anava desdibuixant del cor de Marta, que s'havia
deixat seduir per l'hereu del taller tèxtil Deulofeu, un jove repentinat de la
Lliga Catalana que es rinxolava les puntes del bigoti amb un gest altiu mentre
elogiava les qualitats professionals de la noia i el seu potencial en l'àmbit
de la moda. Els vespres venia a dur-li les peces per cosir a casa, fins que
ella el va convidar a passar, caient de ple en el joc de la seducció. A Genís
li resultava repulsiu i detestava la seva presència a la casa. Però Marta havia
clavat la fletxa de la seva ambició i no admetia consideracions de ningú.
Un
vespre, després de la visita del Deulofeu, Marta li va donar un sobre al germà
per dur-lo l'oficina postal i li va dir que ja no n'hauria de dur més, atès que
era l'última carta que li enviava. El noi, tot i conscient d'estar atemptant
contra la seva intimitat, tancat a la seva cambra, i amb l'ajut d'una espelma,
la va obrir. Li explicava que no estaven fets l'un per l'altre, perquè eren
diferents i poder tots dos s'havien confós, que l'apreciava però havia trobat
amb qui projectar el seu somni i que ja no li respondria més cartes.
Genís
mai no li ho va expressar, però condemnava la seva malícia. Jaume era una
víctima entre milers que lluitaven per sobreviure a la barbàrie a què la
resistència havia abocat aquells desgraciats.
L'escalf
i el suport en tals circumstàncies havien d'anar per davant de la veritat, més
quan la veritat era una ganivetada a un cor ja ofegat en aquell camp de llot i
sang. Per molt que Marta valorés la sinceritat, mentir en tals circumstàncies
era, als seus ulls, el millor aliat.
Sense
que ella se n'adonés i imitant la seva lletra, va canviar aquella punyent
epístola per una carta emotiva i fervent. I no li va suposar esforç, ans, va
haver de contenir el doll de mots que li sorgien del pit. Va signar amb el nom
de Marta. Va tancar novament el sobre amb goma aràbiga, el va desar sota el coixí,
i l'endemà el va dur a l'oficina postal.
D'aquesta
manera va encetar una correspondència secreta amb el forner. Quan rebia carta
pujava a les golfes i la llegia amb avidesa. Abans de plegar-la l'olorava
novament, i després les desava totes en una capsa dins un bagul. Les cartes de
Jaume eren més assídues. Mentre la situació de la contesa es feia més cruent
les seves paraules eren més apassionades. Tenia un motiu per tornar. Marta...
Genís, per bé
que no sabia cosir, ajudava la germana preparant les peces i plegant-les un cop
cosides. Abans de ficar-les a les caixes, i quan ella no el veia, desava dins
una de les butxaques de cada uniforme una carta d'amor destinada a un soldat
ignot. Signava amb el sobrenom de Trèvol Atzur. Les escrivia a les nits,
dins la soledat de la cambra. Sovint hi afegia una fotografia de dona que
retallava d'amagades de les revistes de moda de la Marta. De vegades hi posava
també paper o un fragment de llapis partit.
Ho feia perquè
li semblava massa dolorós que pogués haver un sol soldat al front sense un mot
d'afecte que l'acomboiés, sense paper i llapis per perbocar el desconsol. Ho
feia perquè coneixia de ben a prop el tacte gebrat de la solitud, la seva... i
ara, la de'n Jaume. Per això ara, mentre ella clavava la seva agulla a les
granotes, ell n'omplia les butxaques d'amor.
Però
aviat aquelles mostres de consol a soldats desconeguts es van acabar. La
desfeta del cap de pont de Serós i Balaguer va posar final a l'ofensiva del
front d'Aragó. Els insurrectes avançaven impietosos. La darrera carta de Jaume
va arribar des del darrer reducte de la resistència del front de l'Ebre, on la
batalla extremava la seva crueltat, a la serra de Pàndols. Però Genís ja no la
va poder rebre.
Aquella olor
nova de pólvora que percebia i que semblava venir de l'infern era cada dia més
propera. Els voltors metàl·lics vomitaven fel, sembraven la mort, enrunaven
cases, escoles... i la biblioteca, també.
Genís i son pare es van refugiar a la cabana del tros. Marta havia
marxat amb el jove Deulofeu a Barcelona, on ell hi tenia família i on li va
prometre matrimoni un cop finalitzada la guerra. El pare va pensar que
qualsevol destí, per molt que pecaminós, fora més digne que el que es podia
esperar sota aquella pluja de metralla. Ara que la derrota es feia evident, una
figura afecte al règim era la millor companyia per a la filla, per mal que li
fes a un sindicalista d'idees sòlides com era ell.
I va pensar bé,
perquè el 5 de gener del 39 les tropes nacionals ocupaven Les Borges Blanques,
que havia quedat reduïda a runa, fam, misèria i venjances. Un reguer de
famílies fugien a l'exili per evitar represàlies. D'altres es redimien pintant
a la façana de les cases un Viva Franco que nafrava la dignitat.
El pare, tement
deixar sol Genís, es va refugiar a les golfes de la casa. Era difícil entendre
en virtut de quin miracle l'edifici es va mantenir dempeus, si es tenia en
compte que les cases veïnes van ser derrocades per les bombes. Però aviat el
seu amagatall va llevar rumors entre veïns afectes al nou règim àvids de
guanyar-se els favors dels nous dirigents, i es va veure forçat a amagar-se a
casa d'uns parents de Ponts. No podent endur-se Genís li va deixar un feix de
bitllets per a subsistir fins que tornés. Però el noi hagués pagat fins i tot,
per quedar-se a Les Borges i veure tornar en Jaume algun dia.
El temps passava
i les coses ja no van tornar a la normalitat, ni la normalitat va tornar a les
coses. Del pare rebia notícies tranquil·litzadores de tant en tant. Marta
l'havia escrit des de Barcelona. Treballava als prestigiosos tallers de Ramon
Santaeluària, on cosia per a les dames
de la burgesia.
Poc a poc la
runa s'anava amagant sota la catifa de la vergonya i es reedificaven les cases.
La biblioteca no va viure la mateixa sort. Malmesa per les bombes, va ser
enderrocada, com ho fou tot element públic vinculat a la democràcia i al
catalanisme. Al seu lloc s'hi va erigir un monument a los Caídos por Dios y
por España.
Genís trobava a
faltar la companyia dels llibres, les lectures que el permetien volar amb el
pensament, fugir del seu cos i descobrir nous universos, cultures,
pensaments... I ara tots aquells llibres
que havien estat a l'abast de tot un poble eren cendra. Qui faria algun dia un
monument per als llibres caiguts?
Eren tants els caiguts...
Hi havia tantes fosses, tants silencis, tanta incertesa... Quantes mares,
esposes, fills, germans, amics i amants
vivien amb els ulls fixats a l'horitzó, amb l'esperança de veure tornar
un dia el seus soldats vençuts?
Genís passava
estones vora el finestral, fitant el carrer per on anys enrere veia venir el
forner, xiulant. Però cap ànima no enfilava les romanalles del raval.
Conscient de
l'engany que havia orquestrat, sabia que devia a Jaume una dolorosa veritat,
tot i que no s'empenedia d'haver escrit cap de les epístoles amb què tots dos
consolaven les seves soledats. Però hi havia una altra veritat que se li feia
inconfessable, i era el legítim sentiment amb què les havia escrites. Tot
l'amor que li va professar li brollava a doll del cor. Només un mot de cada
carta era fals: el nom de Marta. Estava enamorat. L'estimava, aquesta era l'altra veritat.
La mateixa vida
que primer l'havia empresonat en un cos estrafet el sotmetia també a una natura
jutjada de vituperable. Què havia de fer amb la fera a punt d'amor que li
comprimia el pit? Què tenia d'impur la
seva inclinació per ser castigada pels vencedors amb la gràcia del fusell? On
eren avui aquelles mans emblanquides per l'enyorada albor de la farina? L'olor
de llenya i pa calent...On ressonava avui la veu profunda de Jaume... ?
Res ja no era
com abans. Tampoc Genís. Tret del fet que havien passat dos anys del final de
la guerra i havia envellit prematurament, el seu món seguia sent minúscul, seguia cabent dins el seu puny clos. No va sortir
de casa fins a l'arribada de la tardor.
Llavors, amb l'esforç de retornar a les rutines que li havien alleujat
els dies, va reprendre els seus passejos vespertins al Terrall. De tant en tant
escrivia un poema i el desava esfondrar-se com antany.
Si
j o
tingués
la
llibertat
d' e
s t i
m a r
ser aigua, espiga, miracle diví
i sorgir com el b l a t
a les v a l l s
d'un cos
a b s e n t
blat que
esdevé pa al foc lent dels llençols. Pa sagrat. Pa nevós .Esplendorós.
No sentiria
desfullar els pètals de dia. Ni el sol trencar la closca
a
l'horitzó. Tocant el cel des de la nostra pell
i no cobejaria el
paradís promès, perquè en sabria la glòria d'estimar, de sentir gratitud, de
ser i estar,
d e de
s f e r m a r l' a m o r p e r
a r e f e r t o t
l ' u n i v e r s
Abstret amb la
mirada, ancorada a l'aigua que engolia el poema, va veure tot d'una arribar una
barqueta de paper. Tenia uns mots escrits. Es va servir d'una branca per fer-la
arribar al marge. La va extraure de l'aigua . Va palpar la textura, l'olor del
paper, la va desplegar i va llegir:
mai
no tindré
prou p a r a
u l e s
per
agrair el
teu conhort
g r à c i e s
Alçant la vista
en vers la riba d'on havia arribat la barqueta va endevinar la silueta de
Jaume, que li va regalar un somriure i
el va saludar amb un gest petit. Genís va sentir el seu cor trabucar. Llavors
el forner va girar cua i, coixejant de la cama esquerra, va enfilar el passeig
del Terrall.
