dimecres, 28 de març de 2018

FIBRA ÒPTICA


Relat guanyador III Concurs de relats per dramatitzar- Indòmit Teatre




Fibra què? Òptica? no...ja m'hi veig, jo...Comunicación...y para qué quiero ir más
rápido?... Res... ya le he dicho que no. Adéu, adiós.
Comunicación... què sabran ells! Les presses que tenen avui en dia. Tot ha d'anar ràpid.
Pues a mi no em dóna la gana, colla de ploms. Roky, has fet bé de néixer gos. Quan em
toqui reencarnar em demanaré ser gos, però em fa l'efecte que sempre m'ho demano i
sempre em toca ser un avi. I ser avi en aquest món és ben fotut, Roky, tant com ser el gos
d'un avi solitari.....Fibra òptica...Es pensen que són els amos de la comunicació...van ben
perduts...Au, ja fosqueja. Fa trist l'hivern. Mira el balcó del davant...aquell test ahir tenia
dues flors... ja li han caigut...Que avorrits els balcons. Quan encara es podia estendre al
balcó era més entretingut...Ara tot ho hem de fer de cara a la galeria interior. La roba
estesa fa vell i impúdic. Em fa gràcia això d'impúdic, a la roba neta no hi ha vergonyes.
Estendre la roba sempre ha estat un acte públic de purificació. Tu, com a gos, no ho
entens però tenir roba estesa al sol és com posar l'ànima a redimir . Antes no calia anar
missa, a cada safareig i a cada terrat s'hi eixugaven pecats. Ara no, ara resulta que la
roba estesa espanta els turistes i fa misèria. Què coi sabran de misèria... Ara tot passa de
portes endins, de pantalles endins. Tot això que ara fan per internets antes es feia als
carrers, a les places, i als terrats. Les cordes dels tendals eren la fibra òptica de l'època.
Per aquells fils corrien les notícies del veïnat, i ràpides que anaven. No fallaven mai, que
això de l'internet es veu que falla, falla molt i llavontes es queden tots cagats perquè se'ls
para el món. Antes pujar a estendre era estar al món...ara no, ara més qui menys té
assecadora, una altra andròmina del diable... Doncs no hi havia passat jo hores al terrat...
De ben petit m'amagava dins el gibrell de la roba neta i m'extasiava amb aquella olor a
net... A tu també t'agradava de cadell, et rebregaves dins els llençols i gemegaves de
gust, cabrit, que m'ho foties tot ple de pèls. Ma mare també m'hi treia ràpid del gibrell, d'un
clatellot...La mare... Feia olor de sabó de Marsella, i fins i tot de gran les seves mans
tenien encara aquell aprest dels llençols recent plegats. De ben petit, quan la veia
estendre la roba pensava que estàvem de festa, com qui posa banderoles i garlandes al
terrat per a fer revetlla, alternant llençols, camises i peces íntimes. Estenien totes a l'hora,
com si el rellotge biològic de les dones les dugués a coincidir prop del cel per purificar les
faltes. I en la manera d'estendre-les, les dones desvetllaven les mesures d'amor...sí, no et
pensis tu que les pinces es posen a la babalà, una pinça pot ser una pessigada o un
fermall d'or. Fins fa poc, observant la bugada estesa a un balcó aprenies qui eren els teus
veïns. Ara no, ara la gent es coneix posant-se una foto a internet com si això digués
alguna cosa d'un mateix, i encara en hi ha que busquen parella així. Sí, noi, tu ensumes
figues i la gent mira fotos a una pantalla. Collonades. Tu mira l'estenedor i sabràs si qui
estén té parella o fills, i quants en té, i com els estima. Si la seva roba és trista, alegra o
inquietant... hi ha roba inquietant. Sí, sí, no giris les orelles, que el primer cop que vaig
veure els sostenidors de l'àvia Lola estesos com dos immensos iglús al sol, vaig desvetllar
el secret de les generoses prominències de les dones. Vaig descobrir que servien per a
guardar-hi els tresors més preuats. Perquè l'àvia Lola tenia dèria a guardar tots els bocins
de pa sec i d'ençà d'aquell dia vaig entendre que els duia dins aquells iglús...
Als terrats tots els secrets veien el sol, les notícies corrien els cables dels tendals que ja
voldrien aquests de la fibra òptica. Les coses es feien diferent...trobo que hi havia més
humanitat, més amor. Però ara....Quant d'amor hi ha en l'acte de posar una rentadora i
estendre-la a una galeria interior? Cap. És un acte de solitud . Tan sols com estem tu i jo
Roky, tan sol està el món sencer. I ni tan sols mirar per aquest balcó ens consola... El
telèfon un altre cop? Que se'n vagin a la merda, no necessitem res tu i jo.
 
 
Eva Moreno Bosch

2 comentaris: