diumenge, 18 de setembre de 2016

N O N     P L U S   U L T R A 


 Englantina d'or als Jocs Florals Sants, Hostafrancs i la Bordeta 2016 

 

                                       Obriu-me de bat a bat els finestrals
                                       que soni el meu pensament en clau de sol
                                       demà el cor ja no m'empenyerà la sang
                                       Que es faci la llum sobre els pàl·lids llençols
                                       abans que esdevinguin cendra amb el meu cos

                                      Serà el cel que m'és promès més regalat?
                                      Quin destí més alt diran els verds xiprers?
                                      No hi haurà als meus ulls un paradís més grat,
                                      que sé que la terra meva és el meu cel
                                      i res no hi puc fer jo en qüestió d'arrels

                                     Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc
                                     - sia la meva darrera voluntat -
                                    que ja he viscut l'exili sense horitzons
                                    i una absència coronada de reixats
                                    amb un retorn d’oreneta tan somniat

                                   Vull tornar en aigua de pluja algun instant
                                   per sadollar l’espígol i el romaní
                                   i nodrir el cirerer que m’ombreja el mas
                                   al davallar pels rierols més antics
                                   Que no n'ha sabut mai de ploure el meu país

                                  I quan canti els mots dels poetes de la pàtria
                                  que el meu alè sigui el vent suau de llevant
                                  i a la pell del mar hi dibuixi solcs d’aire
                                 Que voldré evocar els lents estius enyorats
                                 germinant records d'escuma i de coralls

                                 Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets
                                 abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya
                                 que el meu cor, com les redoltes, lloï el cel
                                 Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia
                                 i ser la sang de la meva terra antiga

                                Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn
                                inflamar el crepuscle de nits estivals
                                El sol mediterrani que a foc lent cou
                                les romàniques espatlles dels altars
                                endolcides per la pàtina dels anys

                                Que cal més d'un Déu, set dies i set nits
                                i el coratge i la suor que ens ve de lluny
                                per crear un indret més bell que el meu país
                                Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny
                                i el silenci ple d'orígens dels seus murs

                                Si és malfiança que em disculpin les deïtats
                                - ser cabut ens ve de mena als catalans-
                                però no em cal el setè cel per restar en pau

Eva Moreno Bosch