dissabte, 11 de juny de 2016

E S T I M A D A    I E M M A



Estimada Iemma *,

Serà perquè els deures de la vida no em permeten seure ni un moment per badar, que la vida ha pensat en mi i, per sort o per dissort, la setmana passada corrent al gimnàs m’ha arribat una lesió que em manté postrada al sofà. No res, però en tinc per uns dies de repòs. I així, amb la ironia d’agrair al destí aquest regal, fa dos dies que bado mirant més enllà del balcó, exercici aquest tan útil per valorar el que som, el que tenim i, saps iemma, també aquell tòpic d’on venim i per a què.

Des d’aquell maig en què em vàreu facturar amb la millor de les intencions cap a Catalunya, o La Hispània com deies tu, i vaig arribar a casa la nanna* Aisha, la meva vida s’ha anat fent gran i veloç com un allau de neu. Són aquests moments de calma els que em permeten aquests dies sortir d’aquella immensa bola blanca i mirar enrere amb perspectiva per adonar-me’n de quant difuminat i esmorteït és el record d’aquell dia, iemma.
Entre aquestes boires del record persisteix la imatge de l’Aisha ajustant-me el hijab* sobre els cabells desgavellats pel viatge, m’abraçava en benvinguda i m’atabalava a preguntes que no em deixava temps per a contestar.

Recordo els primers dies a l’escola, el sentiment de raresa i el nus al pit que no gosava treure el cap fins a la gola per a plorar-lo. Tot el que m'era proper quedava més i més enrere cada dia que passava i era un fet que sabia irrevocable. No trobava armes per sobreviure en un món tan aliè.
Però avui, mare, aquell mot, aliè, es queda encallat en aquells dies que conformen el passat. El dia de la meva arribada un ganivet va caure sobre la paraula passat i la va segar en dos, va deixar un abans i un després que existeixen i un temps en mig, aquell aliè, que ha desaparegut i del qual només en conservo aquell hijab penjat al rebedor de casa, com a prova palpable del meu origen, me'n vaig desfer de tots els altres, com et deu haver explicat la nanna, no sense un sentiment de nostàlgia que es debatia amb una fortalesa que m’era tan nova.

Aquell primer passat està fet d’imatges tan nítides com les nostres nits al poblat sota el cel amarat d’estels que sempre cobreix l’ Atlas. Un núvol constant de nens que ens passejàvem pel poblat sense haver mai sospitat que hi havia més mons que aquell, les vetllades vora el foc en què l’oncle Rashid ens narrava incansable històries ancestrals en un tamasigh tan net que ressona de manera cristal·lina en els replecs de la memòria, com hi són les teves mans sempre emblanquinades amassant el pa, i el calor bullent del te entre les mans, la roba assecant-se sota un sol sòlid i encegador, l’olor d’espècies aferrada a l’adob de la casa...

El meu patrimoni emocional comença amb aquestes imatges i aquests regals sensorials. Seguidament hi ha un buit, com una mà zenital que hagués furgat el
meu quadern de bitàcola arrencant-ne uns quants fulls. I, immediatament després, em trobo amb el present, aquest que em manté mirant al buit més enllà del balcó.
En moments com aquest és quan més ressona el teu silenci, que després de gairebé vint anys continua tan esmolat i punyent. Sé que no goses preguntar per mi, però em consta que l'Aisha et manté al corrent de la meva vida i que quan et parla de mi l'escoltes amb els ulls clucs i una engruna de rancúnia o penediment se t' escapa en forma de llàgrima. L'Aisha, que per a tu hagués hagut de ser la meva protecció materna ha esdevingut amb el pas del temps la figura de la germana i amiga, en ella he trobat la mare que els anys i la distància m'han tret, molt a malgrat meu. No li ho retreguis, sense ella el meu cor i les ganes de viure no haguessin sobreviscut.

No sé com posar-me, el dolor al genoll no remet. M'he pres la medicació però només noto una somnolència espessa com un núvol. Tinc sort de la Noé, que ve als vespres,quan acaba els entrenaments, a donar-me un cop de mà amb la casa i fer-me el sopar.
D'ençà que va trencar la seva anterior relació li he fet molt de costat, ens trobem molt bé juntes i des del primer moment hem sentit una connexió gairebé astral.. Potser te'n riuràs d'això, però sento com si hagués jugat amb ella milers de vegades a fet i amagar pel poblat, com si haguéssim compartit tanta vida juntes , en canvi fa poc més d'un any que ens coneixem, i ni tan sols amb ningú altre no he sentit la confiança que ella em dóna.

Amb els homes no he estat mai afortunada, ja ho saps. Gairebé tots, abans o després, esperaven trobar en mi l'estereotip de la dona immigrada que clama la salvació a canvi d'un servei vitalici de muller servicial i perfecte, per no dir d'algun que, estant-se amb mi, ha pretès d'exportar la poligàmia a malgrat de la cultura amfitriona i, evidentment, dels meus sentiments. Quina ironia de pensar que aquest hagués estat candidat a gendre ideal pel sol fet de ser àrab.
Els que hem volgut sobreviure lluny de casa hem hagut de lluitar constantment amb els prejudicis que ens afecten, i ara, que se'm considera una dona plenament integrada, me n'adono que no sabria dir-te qui té en realitat més prejudicis: nosaltres, ells, o tots plegats.
A fi de comptes, iemma, la llengua i el passaport, la bíblia o l’alcorà, el rimmel o la henna.. perden la forma primària, absoluta, quan fem un pas endavant i ens quedem amb la humanitat de les persones com a únic passaport o religió i com a màxim enaltidor de la bellesa.

Comença a caure la tarda, aquest hivern no perd vitalitat i clava gèlides dentades a cada crepuscle. S'enfosqueix lentament la teulada de l'edifici del davant i una parella d'ocells s'arrauleix dins el colomar.

Li he demanat a la Noè que es quedi a viure amb mi. A ella l'han proposada com a entrenadora d'un equip de primera divisió, hauria de viure a la ciutat per a més comoditat. Però això no és inconvenient perquè la novel.la que tot just he iniciat
esdevé al bell barri barceloní de Gràcia, on acabo d' instal·lar el meu estudi i nou habitatge.
Després, per la primavera, anirem amb la Noé en missió voluntària a Nicaragua. Ella presideix una oenegé de suport als infants i ha aconseguit pressupost per a muntar un centre escolar. Em recorda a tu quan veig com es fa estimar i la paciència que té amb els nens.

Iemma, on tens els ulls?
Els has aclucat o mires més enllà del balcó com he après a fer jo?

Sempre teva,
Adira


  • * Iemma : mare
  • * Hijab: vel
  • * Nanna: tieta materna 

    Eva Moreno Bosch 

4 comentaris:

  1. És l'etern problema dels exiliats, que primer se senten desarrelats en la nova terra, però si troben persones de bon cor que els acullin sense prejudicis, acaben integrant-se totalment al nou país, malgrat sempre hi hagi estones d'enyor de la terra que els va veure néixer...
    Bon vespre, Eva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda,
      Certament, i o ens fem ben bé al càrrec del dur que ha de ser.
      Una abraçada.

      eva

      Elimina
  2. Bon relat, Eva, mereix el premi, sens dubte.
    Enhorabona!

    ResponElimina