dijous, 11 de juliol de 2013

Nocturno de Locura




                                N O C T U R N O   D E   L O C U R A



TÚ dices que la noche no se atreve a tocarme

pero a veces sospecho que clava sus ojos vertiginosos en mi cuello

y amanezco desbordada de astros y locura


LA NOCHE dice que tú no osas rozarme

pero a veces te intuyo descargando una mirada de fuegos diminutos en mi nuca

y amanezco en la mitad de una hoguera de locura


Entonces , no te sorprenda

si me hago de noche

si se me transparenta el delirio

si apoyo mi nocturnidad en tu hombro

si me resbala la cordura de las manos

si te arrastro al incendio del deseo

si nos perdemos aleando

tanta locura



                                                                                  Eva Moreno Bosch


 

dimecres, 10 de juliol de 2013

Todavía cae la lluvia

    

         T O D A V Í A    C A E   L A   L L U V I A

Amor, pájaro de ojos oceánicos, hoy una constelación de aves me ha sobrevolado y el remolino de sus aleteos ha dejado el cielo rasgado de horizontales heridas que dibujan un ocaso, el día marchó de puntillas y fue súbita la oscuridad celestial. Anclé la mirada a una vela de llama serena , aferrada a mi iris danzaba altiva una esbelta gota de fuego, cerré los ojos y ví aún contundente su flamante presencia, se tornaba verde y más tarde violeta. Acaso eras tú?
Amor, te digo amor y no sé a quien hablo, he pronunciado en mitad de este atardecer tus múltiples nombres y todo me respondía.
Por eso te escribo, amor, y en cada línea te dejo un pájaro oculto.
Y escribo sobre la camaleónica piel de la vida mientras la lluvia inicial escribe sobre la arena puntillando la superficie de la playa.

Amor, cima de todo el bienestar, si esta arena fría en que hundo mis pies viera hundir también tu cuerpo de nube dejaría mis dedos sumisos al impulso aferrarse al lazo que rodea tu cuello de árbol antiguo, después buscaría aquel hueco que hallé entre dos ramas, refugio de mi frente más tersa, nido donde rompe su cáscara el beso. Amor, bosque de noble madera, tu nítida desnudez cubriría con un manto de cálido aliento, dejando mis manos ser anchos volantes, dejando mis besos ribetear delicadas puntillas por tus fronteras, dejando a una aguja de luna bordar en el centro los nombres que tú y yo tenemos. Pero no hay una luna esta noche y mi piel añora calor.


Amor, cáliz de mar de agua dulce, contra las aristas rocosas lancé estos pensamientos y una nebulosa se alzó con voz de lamento, aquel vapor se posó sobre estas hojas y, al dejarlas sobre la roca, la humedad imprimió en ellas la tinta que hoy te habla. Lo ves, amor, siempre hay un fragmento de universo donde estamos escritos y es cómplice y testigo de lo que nos hemos dicho y de lo que ya nunca nos diremos.

Aquí, cerca de mí, dos hombres lanzan al centro de la noche sus cañas y, sabes amor, no esperan nada. Yo adivino sus rostros curtidos de mar en la tímida luz del fanal, dicen pocas palabras y de vez en cuando en sus cestos entra una agitada fosforescencia de plata, ellos se miran y levemente sonríen y son felices porque no lo esperaban. Y tú, amor? fuego beduino de bienvenida, me pregunto si tú me esperabas.

Amor, hiedra trepadora, aquí dejaste olvidadas raíces que ahora oprimen mi voluntad. Vida, si te acuerdas, las vendrás a buscar?
Cerca de mí, agreste corcel, aún te siento cabalgando desbocado mi vientre pradera. Aquí te amo y, contra mi voluntad, del centro de mi noche te aparto porque tampoco yo debiera esperar nada.
Amor, planeta anillado de risas , todavía cae la lluvia, y sé que aunque mi tierra no vuelvas a calar no te habrás ido porque ya eres carne de mi carne,   p u r o   a i r e.

Pare

Pare, avui he dut a mort el colom blanc,
del que jo he estimat n’era el fruit en carn



    PARE

    A força d’ungla i dent
    he obert un buit a terra
    hi he sepultat l’ocell
    durant la nit sencera
   El seu darrer batec
    el duc en la sang freda

Per haver la llum del dia / Ad Finem

I    
 
SOVINT
per algun ignot  designi
la llum em fuig
la foscor porta malhora
el camí esdevé feixuc
un niu de pedres
se m'instal·la a la gola
i nu de  somriures i  somnis
em ploro

I així,
em neixen perles als ulls
i el neguit d'aquelles preguntes
que ningú mai no ha respost
és una llosa en les parpelles

Tot és tempesta
i poc m'importen les hores

Llavors
rere l'instant més obscur
neix un feix de llum
que  em retorna la força

Sovint
 resorgeix aquesta fe
que m'empeny i m'esperona
que ve d'antic i és nova
alhora


II

És quan la llum s'esblaima
que la foscor porta malhora
Només el sol és certer
per ser l'alba d'uns
i el crepuscle d'altres
potser

Avui és cèl·lula, embrió
la mica de riu fresc
que et corre entre les mans
- així l'instant present-
I en aquest demà
fet de supòsits
teixit d'il·lusions
només el sol serà certer
per ser la primera llum d'uns
i la darrera d'altres
potser


III

PER  HAVER  LA LLUM EL DIA
obro de bat a bat porticons
i descorro la cortina
deixant el vel vaporós
anar a caprici dels vents
l’esperit deso
generosament desclòs
vora el finestral
per haver la llum del dia


Des del llindar de la pell
m’omplo de cada fragment de matí:
la rosada en les fulles
la salabror en l’aire
remors de les cases veïnes
la música en els arbres
les ditades de sol a terra…
i tot, tot, en mi 

M’omplo de cada avui
que se m’arrapa als ossos
i amb els ossos, plens d’avui,
estimo la llum de cada dia
i la cançó floral
que els arbres declamen,
i l’aire petit
que em refà per dins
i tot, tot, des de mi

Estimo a llom d’un cavall indòmit
de llargues crins blanques
que m’habita al pit
on batega feréstec
sense pautes
Pels seus  ulls veig
la  refulgència  de cada instant
i sento Gratitud,
el mot més gran.

Si pels ulls no mirés
ploraria el que no tinc
la llibertat que no sóc
la fera a punt d’amor
que em queda dins,
les ombres punyents,
la certesa ignota,
i la  que conec,
I ,malgrat tot, estimo cada llàgrima:
aquella que et dic
i aquella que em queda dins
perquè per elles sóc vida i vida dono

Des del llindar de la pell
m’omplo de cada engruna d’amor
que sovint plou
de manera imprecisa
paorosa, fins i tot
perquè per ell prenc vida
i vida sóc


                                                                               Eva Moreno Bosch

dimarts, 9 de juliol de 2013


Des de la meva experiència al pati d'escola, reivindico el dret a fer burilles i mirar l'infinit




                                   DEURE  I  LLEURE


El matí

El profe ha arribat com molt cofoi, quasi emocionat ens ha recordat que avui encetàvem la setmana cultural , que han treballat de valent tots els profes per muntar-nos una setmana inoblidable alhora que didàctica- això de didàctica els agrada molt de dir-ho- i que avui dedicàvem la jornada a la sostenibilitat – un altre mot que no es treuen de la boca- A les onze hem baixat al pati , no sé com s’ho han fet però han omplert la pista de tauletes, cartells, cadires, fins i tot hi havia un micròfon al mig de la porteria nord . La Marta, l’Ester i jo hem esmorzat a corre-cuita per tenir més temps i hem buscat un raconet assolellat lluny de l’enrenou aquest que regnava per tot el pati.



La primera a pintar-se - ho hem hagut de fer a sorts per no discutir-nos- ha estat la Marta, he escollit un blau marí per fer-li la línia dels ulls. Redéu, com lliscava el llapis, quin color tan intens, llàstima del gargot que li he fet quan la mà del profe de medi m’ha colpejat l’espatlla i he perdut el pols. A sobre ens ha escarmentat perquè érem fora del grup, quan havíem d’estar a les activitats, i que als de cinquè ens tocava el racó de medi ambient.

Ens hem afanyat tant com hem pogut a fer la joguina reciclada amb llaunes de tonyina i hem tornat al raconet. Intentant esborrar el guixot de l’ull de la Marta amb un mocador me'n he adonat de lo fortes que són aquestes pintures, li ha quedat tot l’ull esborronat . l’Ester ha anat a la font a buscar aigua en una de les llaunes de tonyina i mentre li intentava deixar caure una gota sobre l’ull he estat novament colpejada, aquest cop pel repel·lent d’en Jasón reclamant-nos a l’activitat de fer estels amb bosses d’escombraries,

així que la llauneta sencera li ha caigut pel pèl i li ha quedat l’ull i mitja galta blavosa al intentar assecar-la, i feia una olor trista de tonyina vella.
No ens ha quedat més remei que passar al següent taller: el portallapis fet amb brics de tomàquet , hi ha hagut uns quants rebels que, reivindicant el partit de futbol, s’han fet una pilota fent un manyoc amb els seus estels i han encetat un partit clandestí, fet que ha estat molt mal vist i els han castigat tota la setmana sense pilota. Au, a reciclar, els ha dit la seva tutora.



El sol, quina sort ell, s’ha amagat sense permís i nosaltres hem hagut de continuar transformant en objectes estúpids aquell piló de deixalles tan ben organitzades per àrees i temàtiques mentre ens anàvem quedant gelats, però no ens han deixat anar a buscar jaquetes a l’aula.


Quan ja no quedava res més per reciclar hem pensat que ens deixarien un temps d’esbarjo, però suposo que pels profes això no seria didàctic, de manera que amb un discurs molt cerimonial la directora ha anunciat des del gol nord i a tot decibel que per concloure el matí l’escola de dansa municipal ens delectaria amb un espectacle de danses del món. Jo, d’anar tant de temps a l’esbart, ja me les coneixia i m’he posat a seguir la dansa des del meu lloc, al menys així entrava una mica en calor, però en Jordi, d’educació física , m’ha clavat una mirada esfereïdora mentre la d’ètica em deia molt condescendent :carinyo, que no veus que això és faltar al respecte?

La cara de la Marta em preocupava, una galta tan blanca pel fred i tan blava l’altra.

Finalment els mestres ens han obsequiat amb un retallet de coca i ens han deixat lliures. Llàstima que només faltaven cinc minuts pel timbre del migdia, no hem pogut ni arreglar-li l’ull a la Marta.

Totes les nostres esperances han quedat postergades per a l’hora i mitja de pati del menjador, perquè després la mare digui que no en tenim d’il·lusions.



El migdia



Quan hem vist entrar a classe la monitora disfressada de llibre tots hem temut el pitjor. Pobreta, estava.. com ne diu la mare? Això, épatant . Amb molta alegria ( no sé per què la gent està tan eufòrica aquest matí) ens ha dit que com que ens estimen tant i amb motiu de la setmana cultural , tot l’equip de monitores ens ha preparat una gimcana de jocs d’intel·lecte al pati. Hi ha hagut un intent de rebel·lió global però les forces de l’autoritat no han autoritzat la protesta , i amb ajut de la Mercè, la coordinadora de les monitores, ens ha quadrat amb fila . Apa, cap al pati, que no ha estat res.



La Mercè botava de contenta repartint sopes de lletres per la pista, fins que ha descobert un grup d’insurgents als lavabos que feia intercanvi de cromos i els ha deixat anar el sermonet: que si tot ho fem per vosaltres i ens corresponeu així, que si quan érem petits a nosaltres no es organitzaven res els grans, com podem ser tan desagraïts.. Així que hem desestimat l’intent d’escapolir-nos i hem optat pel diàleg, que ha resultat endebades, ni tan sols ha sentit compassió per la cara de la Marta.
He fet dos mots encreuats i la sopa de lletres me l’he inventada, ningú no se n’ha adonat.



No ho hem donat tot per perdut, si menjàvem ràpid tindríem més temps lliure havent dinat i ja ningú no ens podria esguerrar el pla. Però no endevinareu la pensada que ha tingut la coordinadora? Doncs que havíem de dinar a tot tren per no perdre’ns l’espectacle que el primer torn ens havien preparat, sembla que ni els parvulets s’escapen de la cultura invasora.



Hi havia pizza ! Menys mal que a les cuineres no s’ els ha ocorregut cap gimcana de coberts i safates. Hem hagut de dinar tan ràpid que no hem pogut repetir de res.

De nou al pati hi havia un bocinet de sol en un racó i allí ens hem quedat, quan estàvem per obrir l’estoig la monitora de tercer ha vingut a buscar-nos. No l’hem poguda convèncer perquè ens encobrís, i això que és la millor, al menys ens entén, encara que no pot fer res per nosaltres perquè la Mercè li fum la bronca.

Asseguts a les grades per ordre rigorós de cursos hem presenciat l’espectacle dels petits.

Mentre cantaven amb molt poca convicció me'n he adonat que em queia una llàgrima, no sabria dir si venia del fred, de la gana o de la pena que em feien aquells marrecs amb els nassos cagats, la bata mal cordada i els ullets ensopits.



La tarda i ,per fi , la nit



Per ser dilluns tocava, d’extraescolar, anglès. Després, a casa, he acabat tots els deures de mates i de medi. M’he proposat que abans que acabés el dia havia d’estrenar l’estoig, de manera que l’única oportunitat que les circumstàncies m’han deixat, i aprofitant que ara la mare feia el sopar, ha estat en Pauet.

S’ha portat com un homenet mentre el maquillava. Ell, per tal de ser el centre d’atenció, es deixa fer el que calgui. Li he fet l’ull dret amb els tons malves i liles i l’esquerra amb els blaus i verds, un roig fogós als llavis, no m’ha estat fàcil marcar-li les celles amb l’eyeliner, li ha quedat una mica tort.. bastant ,vaja. El més difícil ha estat enganxar-li les pestanyes postisses, s’ha queixat bastant, no parava de moure’s i li estaven massa grans, haguessin estat millor de bigoti. Finalment, he ressaltat les seves galtones de lluna plena amb rubor. L’he fet mirar-se al mirall i s’ha fet gràcia.

A qui no li ha fet cap gràcia és a la mare, ni ha sabut apreciar la feina, m’ha començat a escridassar i el nen ha esclatat a plorar de l’ensurt. Em preocupa fer-me gran, és evident que a més de perdre el sentit de la vista i de l’oïda tots acabarem perdent el gust, el tacte i – per si fóra poc- l’humor..



Són quarts d’onze, estic cansada. No em sap gens greu estar castigada a l’habitació perquè no tinc forces per moure’m de sobre el llit. La mare ha pujat a dir-me bona nit, es feia la dura però finalment s’ha entendrit i m’ha besat la front . Li he confessat que ha estat una jornada culturalment molt dura però no m’ha donat importància. M’ha besat de nou tot dient que els nens d’avui no sabem valorar el que tenim, que ens queixem de tot.
Em miro en Pauet com dorm. Quina sort tenir vuit mesos i poder passar el dia mirant les musaranyes sense ser considerat un dròpol. Aprofita, germanet, que aviat començaran a colonitzar-te el deure i el lleure.











                                                                   Eva Moreno Bosch


TanKa


          T A N K A


Tenia hora al metge per als resultats d’ una ecografia de control. Des de feia uns dies em trobava estupendament de la gastroenteritis que acabava de passar i en cap moment vaig sentir preocupació, per això l’hora i mitja d’espera se’m va fer agradable fins i tot. Fullejava El País i de quan en quan mirava pel finestral. Fora tothom semblava feliç i aliè al que passava a la part interior del vidre, era com si algun dels dos costats no pertanyés a la realitat, però no sabria dir quin d'ells. Tot i així no vaig poder evitar una mala consciència, una sensació de culpa - fins i tot diria- en vers als altres pacients que més o menys pacientment esperaven mirant a l’infinit amb posat trist o angoixat i de quan en quan sospiraven i intercanviaven aquelles ganyotes que només ens surten a les sales d’espera i als ascensors quan voldríem dir molt i alhora no volem dir res .

La porta de la meva consulta , la tres, es va obrir i va sortir-ne una senyora que s’ajudava amb un bastó per caminar i un espòs que ho feia ajudant-se d’ella, i no acabaven mai d’acomiadar-se tots tres – marit, bastó i muller- encallats a la porta. El metge, poc decidit, no sabia com posar fi a aquell comiat. Potser era novell, com aquells locutors de ràdio que són fagocitats per algun oient possessiu i no saben com desempallegar-se’n.
Llavors va sonar el meu nom amb una veu lleu i petita. Em va mirar des d’una butaca que òbviament li quedava gran, i se'l veia fer un esforç per mantenir-se al nivell de l’escriptori. Tenia uns ulls petits amagats darrera unes ulleres bifocals que no s’adeien amb l’edat que aparentava , uns trenta i pocs, hagués dit. Se’l veia atabalat remenant els expedients de la cubeta mentre remugava amb un filet de veu aquest no, a veure, no... La seva condició de novell quedava ben palesa .
Amb aire sobrat vaig acomodar-me i vaig començar a repicar als dits a la taula, lo qual el va posar més nerviós i em va etzibar una mirada punidora que també li anava gran. Quan va semblar que havia trobat l’expedient el va obrir , es va dur la ma al llavi i acariciant-se el bigoti que no tenia amb un gest rítmic i assajat anava estudiant l’historial amb gest greu. De quan en quan torçava la boca o assentia amb el cap. Per moments la butaca l’engolia , i de sobte ressorgia remenant el maluc. Per algun motiu la meva presència el torbava i jo ho notava.
Mentre ell continuava passant fulls endavant i endarrere de l’expedient i examinant les imatges de l’ecografia del dret i del revés a mi m’assaltaven imatges dels pacients que hi havia fora, se'm projectaven a la pantalla del pensament els ulls angoixats de tots ells. Fins a aquest moment no havia notat l’olor d’hospital que feia la consulta.
Va tancar el cartipàs i va seure a la punteta de la butaca. Anava a dir alguna cosa però només una processó de sons guturals li va sortir tímidament de la gola. Esclarint-se la veu sonorament va mirar-me incòmode .
  • Veurà...la imatge... mos...mostra clarament... Bé... vostè .....com es troba vostè?
  • Jo? Perfectament recuperat. Per què?
  • Bé, és que... l’ecografia mostra clarament un ca.... un ca... ca
  • Ca?
  • Si , un .. un ca.. en fase terminal
  • Un carbassó? Un carpaccio?
  • .. doncs no exactament...
  • Ah, és clar un carquinyoli, oi? Me’n vaig fer un tip el dia abans de l’ecografia , amb cafè. També volia dir cafè, oi doctor? Vostè dirà si està en fase terminal, com que porta una setmana al budell, he he he.
  • ..No és qüestió de carquinyolis ....
Ben a la punteta de la butaca va agafar aire, es va treure les ulleres i va mostrar uns ullets de tita que lluitaven per enfocar-me, i amb les mans esteses sobre l’expedient va dir amb tota la decisió que va ser capaç de reunir:
  • doncs que vostè té un carcinoma intestinal com una catedral
  • ...
Al veure que passats uns segons la meva única reacció fou un lleu moviment de cella sobre uns ulls absurdament esbatanats va intentar ser més explícit.
  • No voldria espantar-lo però no pinta gaire bé.... De fet.. pinta fatal. Bé, per què l’he d’enganyar? Això no té futur.
  • Com? .. i solució? Té solució?
  • No s’atabali, home. Ara mateix li faig un volant per al centre especialista de terminals i ja li diran el què.
Aquell passerell ja s’estava espavilant i em preguntava si no seria un veterà . Jo no havia gosat ni tornar la cella a lloc, no podia marxar amb aquell mar de dubtes.
  • ...ppperò jo em trobava tan bé... i ara vostè... em diu...
  • Si no té res a veure que de sobte es trobi com si res, ja ho fan això aquests tumors. – ja s’havia posat de peu per acomiadar-me – Vinga home, no s’amoïni, a viure, que son quatre dies.
Jo vaig estrafer el gest i ell es va adonar de la seva poca delicadesa.
  • Bé.. ja m’entén .. no s’ho prengui al peu de la lletra. Vinga, salut. A reveure.
Llavors vaig estrafer la veu en l’intent de dir alguna cosa que va resultar inintel·ligible.

Ara tots els pacients que hi havia a la sala d’espera em semblaven joiosos i feliços comparant amb la meva barreja de pors, confusions i incredulitat que em produïa mareig.
Estava clar que m’havia de morir, però així amb aquesta pressa , tan jove, així, sense preludis , sense previ avís, sense haver-la intuït , la mort em citava i jo amb l’agenda plena.
De camí a casa em vaig sentir afortunat de no tenir dona ni fills per haver d’explicar-los-hi, ja era un mal tràngol que m’estalviava. Als companys de feina no sabia si dir-ho. De fet estava fet un embolic i vaig pensar que caminar m’aniria bé per aclarir el pensament.
Assegut al marge del pont veia passar el riu sota els meus peus, tot i la sequera baixava generós, la seva cantarella aquàtica m’anava seduint. De sobte vaig pensar en les casualitats de la vida. Què feia jo aturat en un paratge que sempre havia passat de llarg observant amb aquella serenor el màxim parangó de la vida, el riu? Recordava vers a vers les coples de Manrique que estúpidament havíem hagut d’aprendre de memòria a escola , i allí estava jo, derecho a me acabar i consumir.
Però em faltaven dades, és a dir, què havia de fer? Com anava això de morir-se quan et trobes com un gínjol? Vaig repassar mentalment el meu cos i les meves funcions vitals, tot em semblava en ordre i res em feia mal. Tenia cura de la meva dieta, seguia uns bons hàbits, caminava cada dia tres quilòmetres i em feia cada sis mesos els controls de salut que em va aconsellar el naturòpata. Què carai feia aquella taca blanquinosa a la meva ecografia? El metge aquell, que tan panoli m’havia semblat d’entrada, era un savi, tenia raó, la vida són quatre dies i havia d’aprofitar-los. Però com?
Mentre veia l’aigua fluir em van venir al cap totes les pel·lícules que s’han fet d’aquest tema. Gràcies a déu no era el primer cridat a les llistes del cel – perquè jo esperava anar al cel- Recordava algun títol de cine de culte i me les vaig baixar d’internet. Aquell mateix vespre vaig començar a veure-les, mentre en visualitzava una anava baixant l’altra, i en un quadern anava prenent nota de l’essència de tot plegat. A tot això vaig passar la nit en blanc, i com que no era la meva costum ni ho havia fet mai l’endemà estava més espès que un purè de pèsols. Així que a les vuit del matí em vaig ficar al llit, em vaig llevar a les quatre igual o més espès i vaig fer un dinar-berenar. No prenc cafè però per tal de treure’m aquell sopor me’n vaig prendre un al bar. La nit següent no podia dormir per la cafeïna, em vaig aixecar del llit i em vaig prendre un got de llet amb galetes, que em va caure molt malament – no estic acostumat a digerir tan tard – a quarts de sis ja era despert.
Tornant al tema que m’ocupava, el de morir-me, vaig repassar totes les notes preses de les diferents pel·lícules in en vaig extraure una síntesi molt concisa: Per morir en pau hom ha d’haver fet a la vida una sèrie irreductible d’accions que vaig escriure amb majúscules i lletra ben grossa sobre un foli:
PRIMERA – PLANTAR UN ARBRE
SEGONA- ESCRIURE L’AUTOBIOGRAFIA
TERCERA- TENIR UN FILL
QUARTA- FER UNA BONA OBRA
CINQUENA- SINCERAR-SE
En acabat vaig penjar la llista a la nevera. Aquestes cinc accions constituïen el mínim, i no ho tenia fàcil. Aquell mateix matí vaig decidir afrontar la primera acció, plantar un arbre.
Després d’innumerables parades d’autobús vaig arribar al Garden de Sant Gervasi. Em van bastar dues voltes en rodó pel circuit dels arbres per veure que entenia menys de botànica del que mai m’hagués pensat .Cupresus sempervirens , quercus robur, juglans regia, tot plegat no em deia res, a més, la imatge de l’arbret no aixecava més de tres pams i no l’identificava amb cap arbre conegut. La dependenta va venir a auxiliar-me.
  • Què està buscant?
  • Doncs no ho sé exactament, un arbre , però no sé...
  • Què vol, una conífera, algun arbre de fulla perenne.. ?
  • ... – vaig llevar les espatlles mostrant indiferència-
  • És per fer ombra?
  • No necessàriament
  • Estarà al sol o a l’ombra? És pel jardí? On l’ha de plantar? És jardí o jardinera?
Ja m’estava atabalant i em semblava que volia saber massa, necessitava un tracte més íntim, coi, que era per morir-me en pau.
  • Ara hi ha els cítrics que estan de temporada. Què tal un llimoner? I un mandariner?
No s’adeia , potser pensava en algun exemplar més noble, més heràldic. La noia s’impacientava i m’encomanava el neguit. Llavors vaig senyalar el primer que em va venir a dit com si m’hagués decidit de cop.
  • Ah, perfecte, ho volia per l’hort. Molt bé, sap com plantar la pebrotera ,oi?
Vaig pagar fent-me el satisfet i de tornada a casa vaig abandonar la planta als seients de darrera de l’autobús aprofitant que ningú no em veia. Quan baixava me'n vaig adonar que el test anava rodolant per la plataforma del bus i la gent que deia Qué es eso? Son pimientos? Sí, si,lo son. Vaya cosas de olvidarse.
Un cop a casa vaig agafar les páginas amarillas i a viveros vaig encarregar una olivera. M’havia vingut la imatge de l’olivera com una revelació. Quan em van preguntar si la volia añeja vaig contestar Pues como yo, de unos cuarenta , i l’home em va contestar un retoño, vaya. La plantaria a Collserola en una esplanada que recordava darrera una masia, i allí me la vaig fer portar diumenge al matí perquè deien que el dilluns plouria i jo volia enllestir quan abans, per si de cas. Em sorprenia de la claredat de pensament que tenia de cop, segurament és la lucidesa aquella que diuen que precedeix la mort.
A les vuit ja havia fet un sot considerable amb la pala. Tenia l’espatlla i el llom adobats, les mans encetades. El camió va arribar i va baixar un conductor bramant que si la carretera, que si s’havia perdut, i em va deixar l’arbret allí de qualsevol manera i va marxar encara més emprenyat perquè no li havia donat propina.
L’arrel, que anava embolicada en un sac, allí al sot no hi cabia, i jo no estava disposat a cavar més, tenia les mans nafrades. Vaig intentar embotir-la però no hi havia manera, li faltava el doble de fondària. Les mans no em permetien ni sostenir la pala. L’olivera tampoc no me la podia endur de cap manera per deixar-ho per un altra dia. Vaig pensar en abandonar-la, juntament amb la pala. Des que m’havia de morir estava perdent la salut. Dormia malament, havia de prendre cafè, tenia males digestions i ara el cos estomacat i les mans de Jesucrist. Volia plorar i no em sortia una sola llàgrima. Com vaig poder vaig deixar l’arbre amb mitja arrel a dins i mitja a fora i la vaig colgar de terra perquè anés tirant fins que no podés arreglar-ho millor.
Ja a l’autobús, quan passava per davant de l’esplanada per canviar de sentit, vaig veure una família que sortia del restaurant amb tot de crios que jugaven a saltar l’arbret i a fer muntanyetes amb la terra de les arrels. No em sortia ni una llàgrima ni em podia desfer el nus de la gola.
Aquella nit tampoc vaig dormir bé. Em feia mal l’espinada i tenia malsons, somiava que l’arbre creixia escanyolit i malnodrit , llavors es desprenia de la terra i em perseguia fins a arrapar-se al meu estómac, on hi clavava les arrels per xuclar-me la sang. Ara l’olivereta em feia basarda.
Després d’un cafè doble vaig repassar la llista d’accions, no donava la primera per realitzada però tampoc no sabia com arreglar-ho.
En segon terme tenia “escriure l’autobiografia “ Doncs mans a l’obra em vaig posar davant del paper. Mai no havia escrit, m’agradava la poesia però feia anys que no en llegia . Mirava de concentrar-me pensant en la meva vida. De sobte el telèfon. No el vaig agafar, va saltar el contestador i la veu del jefe una mica irònic, que si estava bé, que com és que feia dos dies que faltava al despatx. Era cert, no havia dit res, el cas és que no sabia què dir. No volia dir la veritat, semblaria com que volgués suscitar la compassió dels companys. Tornant a la llista d’accions vaig fer una petita modificació, la cinquena la vaig passar a la segona. Ara tocava sincerar-me.
Sincerar-se volia dir, tal com jo ho entenia, quedar-se buit de renecs, buidar el pap de les hipocresies, fer una lavativa als mals pensaments i a la honestedat.
Vaig trucar al jefe.
  • Miri no he vingut ahir ni avui ni penso venir mai més perquè n’estic fins els pebrots de perdre el temps amb la seva estúpida empresa i si m’hagués de posar un osmòtic a casa mai seria el seu que és el pitjor i el més car i no m’estranyaria que el fabriqués vostè amb el seu cunyat al garatge de casa no cal que em truqui ni que em faci el finiquito ja tindrà notícies meves apa doncs a prendre per sac
Li ho vaig dir així, tal com raja, sense punts ni comes. Amb una rapidesa instintiva vaig marcar el número del meu germà que feia anys que no veia. Des que va morir el pare vam quedar molt mal entesos amb el tema de l’herència i només teníem tractes pel diumenge de pasqua que li duia la mona al seu fill, que ja era un ganàpia i els últims anys em demanava els diners en lloc de la xocolata. Igualment, sense miraments ni punts ni comes, el vaig engegar amb pèls i senyals a ell i al seu fill, i a la seva dona de pas, per si de cas. Després vaig fer el mateix amb la companyia del gas, de l’aigua i amb telefònica. De trucar a la Margarida, l’ex , vaig dubtar, encara se'm movia quelcom a dins que jo mateix no volia reconèixer, però no podia deixar coses a mitges, ja n’hi havia hagut prou amb l’arbre.
  • ... hola hola... sóc jo, si jo... doncs que... he pensat que...si no t’ho dic rebento, allà va: que.. que...què tal estàs?
Després de penjar ràpidament vaig quedar-me mirant pel balcó. Amb el nas anava entelant els vidre i dues llàgrimes em lliscaven galtes avall.

Dimecres. Havia de dedicar el dia a l’autobiografia. Tal com fan els escriptors vaig encarar la taula davant el finestral i vaig buscar la inspiració mirant a l’infinit. Però res. Potser em faltava fer allò que fan els bohemis a les pel·lícules : fumar. Al bar de baix vaig treure de la màquina un paquet, no vaig ni mirar el botó que premia, el que surti, vaig pensar : Rex, pensava que ja no el feien, aquell bar ja era una mica reliquiari.
Encès el cigarret i aspirada la primera calada vaig passar cinc minuts tossint, espantava les muses,era evident. Què havia de dir de la meva vida, com resumir-la? Hi havia alguna cosa d’interessant? Ja ho deia la Margarida, era un home gris. Ben mirat, no tenia res per a explicar, però també em feia gràcia omplir ni que fos un full.
Després d’uns quants esborranys que no passaven de dues línies vaig esquinçar el foli. Com s’ho feien els novel·listes? sovint no deien res de rellevant però els qui quedava bonic. Jo era un home de poques paraules, i si fes un poema? no era tan llarg com una novel·la. Volia que tingués un aire irònic, una mica quevedià , érase un hombre gris a un carcinoma pegado ... no, tampoc. I se'm va encendre el llum aquell dels moribunds, no estaven de moda les estrofes japoneses? Doncs m’anaven com anell al dit perquè això de la filosofia zen minimitzava tant que ja li anava bé a la meva vida. Una tanka em va semblar òptima .
De mentre, el telèfon vinga sonar. Jo no l’agafava per si alguna d’aquelles trucades de sincerament havia pensat de fer el mateix amb mi. I anava comptant síl·labes.

Tot plegat per què?
Una enganyifa, ara ho veig
Jo que em pensava
Que un dia em faria vell
I ja m’estava prou bé

Amb cinc síl·labes
Tinc de sobra i suficient
Per dir el darrer adéu
No ploreu amics, parents
Que klinex estalviarem

Com que em quedava mig dia per endavant i no sabia quants més me'n quedaven podia aprofitar per fer la següent acció : Tenir un fill. No és que no sabés com es feien però el cas era : a qui li feia? Vaig notar que estava encallat. No podia pas trucar a la Margarida, ella que ja havia refet la seva vida amb en Joaquín, a més no li agradaven els marrecs. Descartada. Companyes de feina? Uf, i després del meu comiat haguessin sospitat. Família? Pitjor, l'incest s'escapava dels meus plans. Vaig haver d’encendre un altre cigarreta i fer grans esforços per fumar-me-la. Mentre pensava i fumava vaig fer una cafetera. Ara fumava, prenia cafè i per molt que pensava no en treia l’entrellat. Vaig provar a trucar un 806 , però ràpidament vaig penjar. Deixar per la posteritat un fill era una cosa i deixar-ne un fill de puta era una altra. Vaig tornar a veure la llum, aniria a un banc de semen.

La noia de recepció em va fer un interrogatori interminable, menys mal que no em van fer ecografies que em descobrissin. Em va donar un potet i em va acompanyar a una cabina on hi havia un tamboret i un revister. Va tancar la porta i allí em vaig quedar, sol amb el potet. Jo no trempava, anava fullejant revistes, però si pensava que allí dins hi havia de ficar el meu fill no volia començar amb obscenitats. Al cap d’una estona que em va semblar eterna vaig sortir i vaig entregar la meva descendència a la infermera que mirant el contingut incrèdula em va etzibar No li han agradat les revistes? Necessita alguna altra cosa?
De tornada a casa vaig asseure’m al marge del riu. Res no havia canviat sota els meus peus, tot fluïa cap endavant, tot menys jo, que fluïa cap endarrere. Això de morir-se en pau no era tan fàcil com algú es podria pensar. Des que vaig saber-ho la meva vida era un desastre. Havia perdut els meus bons hàbits, ara fins i tot fumava, cosa que no havia fet des dels vint anys, m’afartava de cafè i estava tan ocupat amb les meves accions que menjava qualsevol cosa a qualsevol hora.
Estava cansat, enyorava la monotonia dels dies de feina, els viatges en autobús ,la cara de peix bullit dels companys, el llucet a la planxa per sopar, les nits plàcides... sense adonar-me’n em vaig adormir a la cadira de la cuina.

Em va despertar el telèfon. No vaig respondre. Què era el proper que tocava fer ? Una bona obra. Xupat. De petit que la mare m’obligava els diumenges a fer una bon obra a canvi de no anar a missa, llavors ajudava una iaia a creuar el carrer i estava complert fins el següent diumenge.
Em vaig fer un cafè i em disposava a afaitar-me, però no tenia crema d’afaitar, també s’havia acabat la pasta de dents. Vestit de diumenge per contrarestar la barba d’uns quant dies vaig sortir al carrer i prop d’un semàfor em vaig quedar a esperar que passés una velleta, que no va tardar gens. Corrent cap a ella li vaig agafar del colze alhora que m’oferia per ajudar-la a passar. Deixi’m, li dic que em deixi, al ladrón, al ladrón. No la vaig poder convèncer. Poc després va passar una senyora amb quatre bosses del super, em vaig acostar per ajudar-la i ella: Però després no em deixarà tirada a l ’arribar a casa, oi? Oh, és que quan veuen on visc ningú me les vol pujar, les bosses. I m’ajudarà a guardar les coses als armaris, oi? Miri que jo no m’hi veig. Vostè s’hi veu? Doncs si s’hi veu m’hauria d’acompanyar al callista, que el carrer fa pujada i no puc caminar sense algú que em recolzi, escolti? Escolti? No voldrà robar-me, oi? O és un violador?
No estava disposat a que m’organitzessin el dia. Evidentment els temps havien canviat, ara una bona obra devia ser una transferència bancària a una oenegé o l’organització de gales benèfiques. Però no em veia en cor d’organitzar una gala. Mentre fumava tossia, mentre tossia mirava per la finestra i mentre mirava a l’infinit em va venir la llum, si, aquella dels terminals.
Després de remenar l’agenda vaig trobar el número del notari. Li vaig trucar i vam concertar una cita la mateixa tarda. Faria testament a favor de l’ ”Associació d’amics de les espècies en perill d’extinció vegetals aquàtiques fluvials de l’Ebre” No per res, senzillament vaig voler afavorir alguna entitat amb pocs recursos i va ser la primera que vaig trobar al llistat.
No va ser cosa fàcil. Al notari “ no le consta como entidad” aquella associació i mirant per Associació li’n sortien milers, igual que per espècies en extinció, per Associació de vegetals no li venia res i per Ebre va començar a cantar la llista , vaig comptar fins a cinc i vaig dir a sort aquest! Associació de Músics de les Terres de l’Ebre. Espero que com a mínim em componguin un rèquiem.
Tornava a ser a casa. No havia anat al mercat i tenia la nevera buida. Em vaig apanyar amb una llesca de pa Bimbo , una llauna de Berenjenas de Almagro i una de paté d’oferta. Aquest plat combinat no li recomano a ningú, ni que s’hagi de morir imminentment com jo.
Fumava i mirava pel finestral. Plovia de manera irregular, com a les pel·lícules, més per un costat que per l’altre. Havia arribat al final i no notava cap diferència, no sabia com me'n adonaria del traspàs. La gran diferència, potser, és que no tenia feina, no tenia ni dona ni fills i acabava de renegar de la poca família que tenia, havia donat el poc capital i el patrimoni, no tenia res a la nevera, no havia de preocupar-me de la salut ni de la barba, ara ja... en definitiva : no tenia problemes, havia descobert l’essència de la felicitat.
Ja ho havia fet tot, o potser no. Mortalla no me’n pensava fer, no m’hi veia fent ganxet. Em faltava l’epitafi. Obrint el calaix de l’escriptori vaig trobar un joc de cal·ligrafia japonesa que em van regalar i que sempre m’havia fet pena estrenar, aquesta era l’ocasió, ara o mai.. i mai millor dit.

                                                     
                                                        AQUÍ EM PLANTO

Em va sortir tan espontani....començava a gaudir d’aquells moments, ara veia la transcendència de morir-se, ara entenia la vida, caram sí tot era més fàcil del que ens volen fer creure.
I el telèfon continuava sonant. No tenia ganes de parlar. Vaig prémer l’activador del contestador.
Aquest és un missatge pel Senyor Batet. Miri, que fa dies que el truquem i no sabem com localitzar-lo. Truqui’ns urgentment, que hi ha hagut un error, es veu que el metge suplent es va equivocar amb el seu expedient, que no era el seu. Truqui’ns ,sent? Gràcies 


                                                                                                                        Eva Moreno Bosch
 

Prozac, Carretera i manta



                  P R O Z A C,  C A R R E T E R A  I  M A N T A


El director general de Trànsit de Catalunya va concloure la reunió afirmant que era necessari, imperatiu fins i tot, implantar quan abans les noves mesures de seguretat per tal de reduir la taxa d’accidents. S’havien repassat els informes del departament d’estadística amb molta cura i en van extraure que l’alcohol no era el major determinant de negligències al volant. En molts dels sinistres hi havia altres factors no contemplats que afectaven tant o més la capacitat reactiva del conductor, tal com estats emocionals alterats, depressius, insomni agut o crònic i fins i tot excitació eufòrica.

Per aquest fet, i després de molta inversió en imesdé, l’empresa Emotech els va presentar el prototipus del nou animòmetre, capaç de detectar per una simple mostra d’alè estats emocionals com ara ràbia, somnolència, depressió, ira.. - Per trànsit l’alè és el reflex de l'ànima, tant pot determinar les baixades emocionals com les del moble bar -
En cas de resultats positius del test - i conseqüent detenció- van dissenyar, juntament amb el departament de medis, tot un sistema d’atenció in situ al conductor temerari, pal·liatius inclosos.
L’estampa a les glorietes de patrulles de mossos acompanyats de personal disposat en una mena de despatx improvisat a l’aire lliure va començar a ser freqüent tant a les ciutats com als extraradis. Poc a poc els conductors ens anàvem conscienciant de la nefasta conseqüència de certs estats anímics al volant. Ara, quan anaves de festa no només havies de patir per la copeta de més... Ai que no tinguessis cap disgust, ni et barallessis amb la parella, que tampoc t’agafés una crisi primaveral. Fins i tot les companyies asseguradores et feien fer un psicotècnic que si sorties de caire depressiu et costava un ronyó la pòlissa.

Per tres cops consecutius vaig escapolir-me pels pèls del control a la plaça Espanya, es veu que feia cara de dona feliç i equilibrada. No vaig tenir tanta sort el dia que l’imbècil d’en Miquel es va equivocar de número de mòbil i em va enviar el missatget que el va delatar. Em fumia les banyes, i des de feia anys pel que s’entenia al missatge, sembla que aquell dia celebraven el segon aniversari d’amants. Cabrit! I encara em venia amb què volia tenir un fill, que era tan feliç amb mi, que jo el comprenia com ningú, que si jo era tan així i tan aixà. Idiota és el que jo era per no haver-ho sospitat abans! Tanta reunió i sopar i viatges de negocis. Ara me n'adonava de la meva ingenuïtat i treia foc pels queixals mentre enfilava la Gran Via i embocava la Plaça Espanya. Anava tan encegada que no vaig tenir la prudència de canviar de ruta, i capficada fins a tal punt que gairebé em passo de llarg el mosso que m’aturava. Sens dubte, avia detectat l’incendi que em sortia per les mandíbules.
Un cop fora el cotxe va iniciar tots el tràmits tan rutinaris per a ell, i tan irritants per a mi, perquè dels nervis no trobava cap dels paperots que em demanava. L'home es fregava el bigoti amb satisfacció, convençut d'haver encertat la presa. Va traure del cotxe una targeta on deia Emotech i me’n va recitar les instruccions amb la inintel·ligible rapidesa que un cambrer canta les tapes. De la mala bava que duia vaig haver de repetir l’operació tres vegades, em deia l’agent que no exhalés tant d’alè que estovava la banda sensible.
L’agent es rinxolava les puntes del bigoti mentre esperava la sentència dels reactius fins que se'l va sentir pronunciar un lleu ahà, ahà amb què confirmava les seves sospites.
Acompanyi’m, si us plau – va dir amb veu molt greu.
Darrera el cotxe de la patrulla havien disposat una tauleta de càmping amb una cadira plegable de fira, i a l’altra banda de la taula un home amb bata blanca s’asseia en una gandula de lona. Una tarja plastificada a la pitrera l’identificava com a “Dr. Enrique Becerra Bordas, psiquiatria i psicologia” Em va fer seure amb un gest sec i es va estudiar el cartró humitejat. Del maleter del cotxe que feia de portadocuments i prestatgeria alhora en va extraure un formulari on va omplir les dades del carnet de conduir i el resultat del test. Ho feia de manera autòmata, com el metge que omple un certificat mèdic sense cap mirament, ficava creus i números en totes les caselles com si ho sabés tot de mi. Encara no m’havia mirat als ulls, ni tan sols d'esquitllentes.
Llavors, amb uns ulls petits i fugissers de psiquiatra viscut, em va inquirir

  • Sap vostè en quin estat anímic es troba?
  • Prou
  • Entén que agafant el volant en aquestes condicions – índex en sang d’ira 3,8 quan el màxim permès és de 0,5, a més de presentar indicis de depressió – posa en perill la seva integritat i la dels altres?
  • La meva integritat algú l’ha posada en perill abans que jo ! – aquella situació m’estava triplicant el maleït índex per moments-
  • Miri, si a més no vol col·laborar serà pitjor per vostè - de quan en quan ficava alguna altra creu o número a l’expedient – Suposo que té necessitat de parlar, pensi que està davant d’un professional. Jo la vull ajudar.

Davant el meu silenci i els múltiples colors que prenia el meu rostre a causa del nou estat d’indignació que creixia per moments i que l’Emotech no havia detectat – suposo que per error d'un disseny massa innovador i poc contrastat - va prosseguir amb certa irritació.
  • Bé doncs, no insistiré. El seu vehicle queda arrestat fins que estigui en condicions de conduir amb seguretat. Ara l’agent li informarà dels tràmits que haurà de seguir. S’haurà de prendre aquestes píndoles. En mitja hora li farem de nou el test. En cas que no baixi l’índex registrat en aquest termini de temps haurem de fer un seguiment més exhaustiu del seu cas, no s’espanti, es tracta d’un tractament mèdic convencional i d’una sèrie de tests molt senzills que faria un cop seguit un curs de quinze dies sobre seguretat viària.
    I és que hem d’anar evolucionant... Recordi anys enrere, no dúiem el cinturó ni al seient de davant ni al de darrere, ens passàvem els límits de velocitat, dúiem els nens sense cadireta i agafàvem el cotxe tips de vi si calia... Encara ningú no es preocupava de la seguretat. No, les coses ja no són com abans, senyora, ara gràcies a déu que hi ha un Trànsit que s’ocupa de la integritat de les persones. La salut emocional del ciutadà avui importa, im-por-ta i trànsit la posa a l’abast del conductor. Miri quines coses que el psicòleg no entra pel seguro i en canvi entra per trànsit... hi hi . Però no es pensi que és una invenció espanyola això, no. Els suecs ja fa un any que han engegat aquest paquet de mesures i l’índex de suïcidis ha baixat un vint per cent.. país difícil aquell.


En tota aquella estona crec que no vaig moure ni pupil·les ni parpelles fent tots els intents d’autocontrol, respiracions iòguiques i tècniques d’autorelaxació que havia après al cursos de creixement personal.

-Ui, si així conversant s’ ens passarà el temps... a veure. Exhali sobre les bandes rugoses.. així, molt bé... Ahà Ahà . Vaja.. ja li he dit que si no col·laborava...L’agent Mascopons li explicarà el procés. Haurà de deixar el cotxe aquí. Senyora, no faci aquest posat, si després de tot això s’adonarà que l’he ajudada. Truqui al seu marit que la vingui a buscar, dona. Sempre va bé algú proper i de confiança per parlar..



Eva Moreno Bosch