dimecres, 17 d’abril de 2013

Fond de Teint

 


   FOND DE TEINT

Deurien ser quarts de quatre, l’hora en què solc llevar-me a pixar, quan m’he trobat estabornida a terra, es veu que dormint m’he destapat i he ensopegat amb el cobrellit. A l’ ensopegar he topat de lloros amb el tamboret i una de les potes m’ha impactat de ple sobre la cella. En Ramon roncava dolçament, jo veia la padrina. Al bany he renegat al trobar la tapa aixecada - no suporto aquest costum tan masculí – en abaixar-la m’ha relliscat i m’he esclafat el dit . Mentre veia la padrina i a més una constel·lació d’estrelletes sentia en Ramon que feia apnees. He buscat una crema pels cops que m’he posat al dit i a la cella i me'n he tornat cautelosament al llit.

Un raig de sol gruixut se m'instal·la a les pestanyes, no és el sol normal de les set del matí. Miro el meu rellotge: marca les sis, miro el del meu home: tres quarts de nou. Bramo algun improperi al temps que li he etzibo un cop de puny al meu despertador, que acaba al terra trencat. S’ em ressent el cop del dit.
Em vesteixo com un llamp, em rento la cara. M’estranya veure l’Hemoal a sobre el moble, ara veig que aquesta nit l’he confós amb el Trombocid. Tinc la cella inflada, l’ull vermellós i bosses sota els ulls. Intento en va aplicar tots els trucs que vaig aprendre al curs de maquillatge. Ara es nota més. He de fer alguna cosa, no em puc presentar així a la feina, avui no. Em poso fond de teint verd, que contraresta el roig, ara tinc la cara de dos colors.

Són quarts de deu i la reunió de comercials és a punt de començar, ve el director de vendes i diuen que no està gaire content. Repartirà llenya, ja el coneixem.
Prescindeixo de les torrades, ves quin remei, però del cafè no me'n puc estar, altrament no sóc persona. Obro esperançada la tapa de la cafetera, és buida. En Ramon té la mala costum d’acabar-se’l i no rentar-la. Preparo una cafetera. El Sr. Matas farà honor al cognom i em matarà, moriré a la trinxera, però amb el cafè begut.
Mentre espero que pugi el cafè em trec les sabatilles i em poso els talons. Al calçar-me el dret veig una carrera que puja burleta panty amunt, no m'hi havia fixat que del cop sota la tapa del vàter se’m ha esberlat l’ungla, i al posar-me el panty s'ha trencat. Ara sí que ho dic: Merda! Busco altres pantys però són tots per rentar. Al fons del calaix trobo un paquet nou que em va regalar en Ramon per jugar a señoritas, que diu ell. No són pantys són mitges, és igual.
Sento el cafè que puja, trec el brick de llet de la nevera, està buit. Sovint em pregunto si en Ramon té algun bon costum.
Després d'empassar-me l'amargor del cafè sol se m'estarrufen els budells. Agafo la bossa i la cartera i surto esperitada. Mentre jo baixo les escales me’n adono que també baixen les mitges, després de cinc anys el meu home encara no sap la talla de mitges que gasto.

Arribo al cotxe i veig un camió parat davant, està descarregant canonades de pevecé de cinc metres de llargada, li demano si en hi ha per molt i se’m ofèn pues que no lo ve que estamos trabajando! Doncs quina sort que té que ja ha arribat a la feina, penso jo.
Paro un taxi. Quan vaig a agafar la cartera del terra per pujar em trobo que duc les mitges per sota els genolls, intento apujar-les discretament tapant-me amb la cartera.
Els ulls del taxista m’escorcollen amb curiositat, detecto també algo de lascívia per la manera que em mira les cuixes mentre m’assec. Li dic l’adreça amb veu exageradament eixuta, com per marcar distància. Dins el taxi fa una olor de puro revingut, ja només falta que se m'arrapi aquesta olor a la roba. Obro la finestra i el l’home em clava una mirada reprovadora. Amb tant d’aire m’entra una brossa directa a l’ull, tanco les parpelles perquè surti però em molesta terriblement i m’acaba irritant el llagrimal, el conductor se n'adona i m’ofereix un mocador de paper, quin detall. Sobre el tablier hi duu una mena de periquito encarcarat amb ulls de vidre que es va balancejant amb el trontollar del cotxe. A més de taxista deu ser taxidermista... em sorprenc rient del meu patètic acudit.
Passejant la vista em descobreixo reflectida al retrovisor, amb la llum del dia la gamma de diferents tons de maquillatge es fa més palès, el rimmel s’ha corregut i es difumina pòmul avall, a més ,de tant de vent que ha entrat per la finestra, porto un cap tot alleonat.



Tres quarts d’onze. Em mata. Aquest home és un fanàtic de la puntualitat. Si em demana els resultats personals m’acomiaden. Espero que ni s’hi fixi en mi. Sí, la millor tècnica és passar desapercebut, en Ramon sempre ho explica fent referència a les batalletes de la mili.
L’ascensor no funciona, pujo les escales de dos en dos, arribo a la planta tres panteixant, corro el passadís i entro a la sala de juntes sense recordar-me ni de picar...
La meva intenció de fer-me la invisible es frustra quan em trobo davant de la meva presència una filera d’ulls esbatanats que m’examinen de dalt a baix amb incredulitat, aquests segons s’eternitzen. El Sr. Barguño, el director, em repassa de cap a peus. Dels nervis em cau la cartera. Intento demanar excuses però de la gola em surt un so gutural i escanyat que crec que no s’ha entès. M’ajupo a recollir la cartera, duc les mitges penjant per sobre les sabates. Busco per terra un forat negre que se’m empassi.
Dino al bar de baix amb els companys, però no tinc gana, només em ve de gust plorar. A la tarda tinc hora per fer-me una mamografia, m’ho ha recordat l’avisador del mòbil, més val no faltar-hi perquè hi estic citada des de fa un any.
Encenc l’ordinador per imprimir els informes de vendes, ho sabia que me'ls demanaria, i ràpid que els vol. Quan la impressora, ranquejant, treu la vintena fulla - de les cent-dues de l’informe- s’encalla i la màquina comença a xisclar com si l’estiguessin matant. Tinc una llàgrima a flor d’ull.
Arribo amb una hora de retard al centre mèdic. La recepcionista es manté ferma, se’m ha passat el torn i no hi ha res a fer. A més, s’ha espatllat un dels ecògragfs i estan col·lapsats. Em dona hora per un altre dia. Consulta l’agenda a l’ordinador amb gest fatalista. Que està tot ple fins l’octubre de l’any vinent. Només queden hores per dimarts tretze del mes que ve, m’ho diu convençuda que, a l’igual que tothom, refusaré aquesta data ,doncs ningú no es vol visitar aquest dia perquè porta molt mala sort.


                                                                     Eva Moreno Bosch

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada