dimarts, 9 de juliol de 2013


Des de la meva experiència al pati d'escola, reivindico el dret a fer burilles i mirar l'infinit




                                   DEURE  I  LLEURE


El matí

El profe ha arribat com molt cofoi, quasi emocionat ens ha recordat que avui encetàvem la setmana cultural , que han treballat de valent tots els profes per muntar-nos una setmana inoblidable alhora que didàctica- això de didàctica els agrada molt de dir-ho- i que avui dedicàvem la jornada a la sostenibilitat – un altre mot que no es treuen de la boca- A les onze hem baixat al pati , no sé com s’ho han fet però han omplert la pista de tauletes, cartells, cadires, fins i tot hi havia un micròfon al mig de la porteria nord . La Marta, l’Ester i jo hem esmorzat a corre-cuita per tenir més temps i hem buscat un raconet assolellat lluny de l’enrenou aquest que regnava per tot el pati.



La primera a pintar-se - ho hem hagut de fer a sorts per no discutir-nos- ha estat la Marta, he escollit un blau marí per fer-li la línia dels ulls. Redéu, com lliscava el llapis, quin color tan intens, llàstima del gargot que li he fet quan la mà del profe de medi m’ha colpejat l’espatlla i he perdut el pols. A sobre ens ha escarmentat perquè érem fora del grup, quan havíem d’estar a les activitats, i que als de cinquè ens tocava el racó de medi ambient.

Ens hem afanyat tant com hem pogut a fer la joguina reciclada amb llaunes de tonyina i hem tornat al raconet. Intentant esborrar el guixot de l’ull de la Marta amb un mocador me'n he adonat de lo fortes que són aquestes pintures, li ha quedat tot l’ull esborronat . l’Ester ha anat a la font a buscar aigua en una de les llaunes de tonyina i mentre li intentava deixar caure una gota sobre l’ull he estat novament colpejada, aquest cop pel repel·lent d’en Jasón reclamant-nos a l’activitat de fer estels amb bosses d’escombraries,

així que la llauneta sencera li ha caigut pel pèl i li ha quedat l’ull i mitja galta blavosa al intentar assecar-la, i feia una olor trista de tonyina vella.
No ens ha quedat més remei que passar al següent taller: el portallapis fet amb brics de tomàquet , hi ha hagut uns quants rebels que, reivindicant el partit de futbol, s’han fet una pilota fent un manyoc amb els seus estels i han encetat un partit clandestí, fet que ha estat molt mal vist i els han castigat tota la setmana sense pilota. Au, a reciclar, els ha dit la seva tutora.



El sol, quina sort ell, s’ha amagat sense permís i nosaltres hem hagut de continuar transformant en objectes estúpids aquell piló de deixalles tan ben organitzades per àrees i temàtiques mentre ens anàvem quedant gelats, però no ens han deixat anar a buscar jaquetes a l’aula.


Quan ja no quedava res més per reciclar hem pensat que ens deixarien un temps d’esbarjo, però suposo que pels profes això no seria didàctic, de manera que amb un discurs molt cerimonial la directora ha anunciat des del gol nord i a tot decibel que per concloure el matí l’escola de dansa municipal ens delectaria amb un espectacle de danses del món. Jo, d’anar tant de temps a l’esbart, ja me les coneixia i m’he posat a seguir la dansa des del meu lloc, al menys així entrava una mica en calor, però en Jordi, d’educació física , m’ha clavat una mirada esfereïdora mentre la d’ètica em deia molt condescendent :carinyo, que no veus que això és faltar al respecte?

La cara de la Marta em preocupava, una galta tan blanca pel fred i tan blava l’altra.

Finalment els mestres ens han obsequiat amb un retallet de coca i ens han deixat lliures. Llàstima que només faltaven cinc minuts pel timbre del migdia, no hem pogut ni arreglar-li l’ull a la Marta.

Totes les nostres esperances han quedat postergades per a l’hora i mitja de pati del menjador, perquè després la mare digui que no en tenim d’il·lusions.



El migdia



Quan hem vist entrar a classe la monitora disfressada de llibre tots hem temut el pitjor. Pobreta, estava.. com ne diu la mare? Això, épatant . Amb molta alegria ( no sé per què la gent està tan eufòrica aquest matí) ens ha dit que com que ens estimen tant i amb motiu de la setmana cultural , tot l’equip de monitores ens ha preparat una gimcana de jocs d’intel·lecte al pati. Hi ha hagut un intent de rebel·lió global però les forces de l’autoritat no han autoritzat la protesta , i amb ajut de la Mercè, la coordinadora de les monitores, ens ha quadrat amb fila . Apa, cap al pati, que no ha estat res.



La Mercè botava de contenta repartint sopes de lletres per la pista, fins que ha descobert un grup d’insurgents als lavabos que feia intercanvi de cromos i els ha deixat anar el sermonet: que si tot ho fem per vosaltres i ens corresponeu així, que si quan érem petits a nosaltres no es organitzaven res els grans, com podem ser tan desagraïts.. Així que hem desestimat l’intent d’escapolir-nos i hem optat pel diàleg, que ha resultat endebades, ni tan sols ha sentit compassió per la cara de la Marta.
He fet dos mots encreuats i la sopa de lletres me l’he inventada, ningú no se n’ha adonat.



No ho hem donat tot per perdut, si menjàvem ràpid tindríem més temps lliure havent dinat i ja ningú no ens podria esguerrar el pla. Però no endevinareu la pensada que ha tingut la coordinadora? Doncs que havíem de dinar a tot tren per no perdre’ns l’espectacle que el primer torn ens havien preparat, sembla que ni els parvulets s’escapen de la cultura invasora.



Hi havia pizza ! Menys mal que a les cuineres no s’ els ha ocorregut cap gimcana de coberts i safates. Hem hagut de dinar tan ràpid que no hem pogut repetir de res.

De nou al pati hi havia un bocinet de sol en un racó i allí ens hem quedat, quan estàvem per obrir l’estoig la monitora de tercer ha vingut a buscar-nos. No l’hem poguda convèncer perquè ens encobrís, i això que és la millor, al menys ens entén, encara que no pot fer res per nosaltres perquè la Mercè li fum la bronca.

Asseguts a les grades per ordre rigorós de cursos hem presenciat l’espectacle dels petits.

Mentre cantaven amb molt poca convicció me'n he adonat que em queia una llàgrima, no sabria dir si venia del fred, de la gana o de la pena que em feien aquells marrecs amb els nassos cagats, la bata mal cordada i els ullets ensopits.



La tarda i ,per fi , la nit



Per ser dilluns tocava, d’extraescolar, anglès. Després, a casa, he acabat tots els deures de mates i de medi. M’he proposat que abans que acabés el dia havia d’estrenar l’estoig, de manera que l’única oportunitat que les circumstàncies m’han deixat, i aprofitant que ara la mare feia el sopar, ha estat en Pauet.

S’ha portat com un homenet mentre el maquillava. Ell, per tal de ser el centre d’atenció, es deixa fer el que calgui. Li he fet l’ull dret amb els tons malves i liles i l’esquerra amb els blaus i verds, un roig fogós als llavis, no m’ha estat fàcil marcar-li les celles amb l’eyeliner, li ha quedat una mica tort.. bastant ,vaja. El més difícil ha estat enganxar-li les pestanyes postisses, s’ha queixat bastant, no parava de moure’s i li estaven massa grans, haguessin estat millor de bigoti. Finalment, he ressaltat les seves galtones de lluna plena amb rubor. L’he fet mirar-se al mirall i s’ha fet gràcia.

A qui no li ha fet cap gràcia és a la mare, ni ha sabut apreciar la feina, m’ha començat a escridassar i el nen ha esclatat a plorar de l’ensurt. Em preocupa fer-me gran, és evident que a més de perdre el sentit de la vista i de l’oïda tots acabarem perdent el gust, el tacte i – per si fóra poc- l’humor..



Són quarts d’onze, estic cansada. No em sap gens greu estar castigada a l’habitació perquè no tinc forces per moure’m de sobre el llit. La mare ha pujat a dir-me bona nit, es feia la dura però finalment s’ha entendrit i m’ha besat la front . Li he confessat que ha estat una jornada culturalment molt dura però no m’ha donat importància. M’ha besat de nou tot dient que els nens d’avui no sabem valorar el que tenim, que ens queixem de tot.
Em miro en Pauet com dorm. Quina sort tenir vuit mesos i poder passar el dia mirant les musaranyes sense ser considerat un dròpol. Aprofita, germanet, que aviat començaran a colonitzar-te el deure i el lleure.











                                                                   Eva Moreno Bosch


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada