dimarts, 2 de juliol de 2013

Contes breus amb principis al final : Presbícia

       

       Pr e s b í c i a 


Tinc una lleugera presbícia, i l’òptic em va fer unes ulleres que no me les poso mai, tret de la nit. El fet de ficar-me al llit i dur les ulleres una estona, ni que sigui per mirar a l’infinit, constitueix per a mi la màxima expressió de confort del dia. Ves, cadascú és com és.
Ahir vaig arribar a l’hotel de nit i molt cansada de tot el viatge, ja no
tinc edat per aquests trasbalsos. Amb l’única  idea de ficar-me al llit em vaig fer dur un got de llet pel recepcionista, però no acabava de sentir-me prou bé com per adormir-me en pau. Vaig trucar de nou al noi de recepció i vaig demanar-li si em deixaria les seves ulleres. Era un noiet jove, polit  i amable, el nét que tota àvia desitjaria. De seguida va pujar a l’habitació, va venir fins al llit, em va acotxar i em va posar les seves bifocals. Després em va demanar si desitjava alguna revista o alguna cosa per llegir, li vaig contestar que no calia. Quan ja feia per marxar es va repensar i, tornant enrere cap al llit, em va besar el front. Sovint només cal confiar en la bondat de les persones per treure’n la seva millor part.

                                                                                                                                   Eva Moreno Bosch

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada